Parròquia de Santa Maria la Major de Montblanc, 8 de setembre de 2026
Molt estimat Plebà, mossens, Sr. Alcalde, regidors, autoritats. Molt estimat poble sant de Déu,
Avui Montblanc viu un d’aquells dies que no són simplement una data més en el calendari. És un dia que porta dins seu molta història, molta memòria, molta fe i, sobretot, molt d’afecte.
Avui celebrem la Nativitat de la Mare de Déu. I ho fem aquí, a Santa Maria, amb una circumstància que dona a aquesta festa una intensitat molt particular: la Mare de Déu de la Serra ha baixat del seu santuari i és entre nosaltres amb motiu de les festes decennals, i això té una força espiritual extraordinària.
Perquè Maria, que durant tants anys ha estat allí dalt, a la Serra, avui és aquí, al cor de la vila. La que contemplem en el seu santuari, avui la tenim més a prop. I aquesta baixada de la imatge pot convertir-se per a nosaltres en una bella imatge del que Maria ha fet sempre: acostar Déu al cor de la vida humana.
Però deixeu-me començar per una cosa molt senzilla. Avui celebrem que Maria va néixer. No celebrem encara el naixement de Jesús. Celebrem el naixement d’aquella dona que Déu havia escollit perquè un dia pogués dir-li: «Sí, que es faci en mi segons la vostra paraula.» Per això la litúrgia d’avui ens fa mirar Maria no com una figura aïllada, sinó com aquella que forma part de la història santa de Déu.
El profeta Miquees ens anuncia: «De tu, Betlem Efrata, en sortirà el qui ha de governar Israel.» I l’Evangeli ens presenta aquella llarga genealogia que culmina en Jesucrist. És una genealogia plena de noms, noms de persones que han viscut, estimat, sofert, pecat, esperat i confiat. Perquè Déu no entra en la història humana des de fora. Déu entra en la història humana des de dins. I Maria és una peça decisiva d’aquesta història.
El seu naixement és com una primera llum a l’horitzó: Encara no ha sortit el sol, però ja comença a clarejar. Encara no ha nascut Jesús, però ja ha nascut aquella que serà la seva Mare. Per això els Pares de l’Església han contemplat Maria com l’aurora que anuncia el Crist, el Sol que ve a il·luminar el món.
I avui, aquí a Montblanc, aquesta imatge de l’aurora té una ressonància preciosa, perquè la devoció a la Mare de Déu de la Serra ha estat, per a moltes generacions de montblanquins, una manera de mantenir encès un llum de fe. Quants avantpassats nostres han pujat a la Serra! Quantes persones hi han anat per donar gràcies! Quantes mares han confiat els seus fills a Maria! Quants matrimonis, quantes famílies, quants malalts, quants homes i dones han portat davant d’ella les seves alegries i les seves preocupacions! Quantes pregàries han ressonat al santuari! Quantes llàgrimes han estat vessades davant la seva mirada! Quantes vegades, potser sense grans paraules teològiques, un montblanquí o una montblanquina simplement ha dit: «Mare de Déu de la Serra, ajudeu-nos.»
I això també és teologia. És la teologia senzilla de la fe del poble. És aquella fe que no sempre sap explicar els misteris, però que sap confiar. És aquella fe que potser no sap formular un tractat sobre la mediació de Maria, però que sap que una mare sempre porta els seus fills cap al Fill. I aquí trobem el gran valor de la religiositat popular.
La religiositat popular no és simplement folklore, no és només cultura, no és només patrimoni, no és només tradició. Quan és autèntica, és una manera concreta de viure i expressar la fe.
La fe es fa camí, processó, cant, festa, promesa, pregària, silenci, visita al santuari, llàgrima, agraïment. La religiositat popular posa la fe en contacte amb la vida concreta de les persones, i això té un valor enorme en un temps com el nostre, en què moltes persones ja no saben trobar paraules per parlar de Déu.
Potser algú que ja no entra habitualment a l’església encara entra al santuari de la Serra, potser algú que ja no sap resar encara sap encendre una espelma davant Maria, potser algú que se sent lluny de l’Església encara conserva una imatge de la Mare de Déu a casa. I nosaltres no hauríem de menysprear aquests petits signes. Al contrari, hem de saber escoltar-los perquè poden ser la porta d’entrada a una fe més profunda.
Però avui l’Evangeli ens demana encara un pas més. Maria no és el punt final. Maria sempre ens porta a Jesús. Aquesta és la clau de tota devoció mariana autèntica. Maria no diu: «Mireu-me només a mi.» Maria diu: «Feu tot el que ell us digui.»
Per això, si avui venerem la Mare de Déu de la Serra, la pregunta que ens hem de fer és: Què ens diu Maria? I la resposta és molt clara: Ens diu que tornem a Jesús, que recuperem l’Evangeli, que tornem a la missa, que tornem a la pregària, que cuidem les nostres famílies, que no deixem sols els nostres avis i els nostres malalts, que eduquem els nostres infants en la fe, que siguem una comunitat que acull, que sapiguem perdonar, que no perdem l’esperança, que siguem homes i dones que, enmig de les dificultats del nostre temps, encara saben confiar en Déu. Això és el que Maria ens demana avui.
I aquí hi ha un missatge molt important per a Montblanc: les Decennals són una ocasió preciosa per a mirar el passat amb gratitud, però no podem celebrar només el que vam ser, hem de preguntar-nos què vol Déu que siguem a partir d’ara. Cada generació rep una herència, i la fe no és una peça de museu que simplement conservem, la fe és una llavor que hem de plantar de nou.
Els nostres avantpassats ens han lliurat una devoció, nosaltres tenim la responsabilitat de lliurar-la als qui vindran, però no els podem transmetre només una festa, els hem de transmetre una fe; no els podem transmetre només una imatge, els hem d’ajudar a descobrir la persona viva de Jesucrist; no els podem transmetre només una tradició, els hem de transmetre l’Evangeli. I aquesta és, potser, una de les grans responsabilitats espirituals d’aquestes Decennals.
Que la Mare de Déu de la Serra no baixi només físicament del seu santuari. Que la seva presència baixi també al nostre cor, que arribi a les nostres cases, que entri a les nostres famílies, que arribi als nostres joves, que arribi als qui se senten lluny de l’Església, que arribi als qui estan sols, que arribi als qui pateixen, que arribi als qui han perdut algú estimat, que arribi als qui ja no saben com pregar, que arribi també a aquells que, potser, avui han vingut només perquè «sempre s’ha fet així».
Que Maria els pugui conduir, sense imposicions i amb la tendresa d’una mare, fins descobrir que Déu encara els espera. Perquè aquesta és la grandesa de Maria.
Ella no s’imposa, Ella acompanya. Ella no ocupa el lloc de Crist, Ella ens condueix cap a Crist. Ella no ens reté, Ella ens envia. I per això la seva baixada de la Serra és també una invitació a nosaltres a baixar de les nostres muntanyes interiors.
Aquesta és una de les grans lliçons de la Mare de Déu: qui porta Crist dins seu no es tanca en si mateix, sinó que surt a l’encontre dels altres. La devoció a Maria només és autèntica quan es converteix en caritat.
Avui, doncs, mirem aquesta Mare de Déu de la Serra que ha baixat entre nosaltres. Mirem-la i deixem que ella també ens miri, amb aquella mirada que tantes generacions han sentit com una mirada de mare.
Potser avui cadascun de nosaltres porta una petició, no cal que la diguem en veu alta, Maria la coneix. Potser portem una persona malalta, potser un fill o una filla, potser un matrimoni que pateix, potser algú que ha mort, potser una preocupació que ningú més no coneix, potser una culpa, potser una esperança. Posem-ho tot a les mans de Maria. I diguem-li senzillament: «Mare de Déu de la Serra, porteu-nos a Jesús.»
I que les Decennals no siguin només el record d’un passat gloriós, sinó un nou començament. La Mare de Déu de la Serra ha baixat fins a Santa Maria, però en realitat és ella qui ens convida a fer el camí contrari: pujar cap a Déu, pujar no amb els peus, sinó amb el cor, pujar cap a Crist, pujar cap a l’Evangeli, pujar cap a una vida més plena. I que, quan la mirem de nou allà dalt, puguem sentir que Maria ens diu, com sempre: «No tingueu por. Feu el que Ell us digui.»
Santa Maria, Mare de Déu de la Serra,
Mare de Montblanc,
Mare de les nostres famílies,
Mare dels qui creuen i dels qui busquen,
Mare dels qui estan a prop i dels qui estan lluny,
acompanyeu aquest poble que us estima.
Guardeu Montblanc.
Guardeu els nostres infants i els nostres joves.
Guardeu els nostres avis.
Guardeu els malalts i els qui pateixen.
Guardeu els qui viuen sols.
Guardeu els qui han hagut de marxar i els qui han vingut de lluny.
I feu que tots nosaltres, sota la vostra mirada de Mare,
sapiguem trobar sempre el camí que porta al vostre Fill,
Jesucrist, el nostre Senyor.
Amén.
Descarregar document
