Quan Maria quasi desapareix del tramat dels evangelis, apareix de nou en el moment de la Creu. L’evangelista, lacònic, no diu res, indica que ella era allí (stabat mater). En aquella hora ella era l’únic signe de tendresa per a Jesús: la presència de la Mare. Era una hora obscura, quasi no era possible la fe, però ella hi era. Maria no era una dona que maleïa el destí ni injuriava la vida. Déu l’ha portada al cancell de la nit més obscura: la mort del seu Fill. Era allí, il·luminada per dins per l’amor i la fe. Era l’obediència a la fidelitat del sí de l’Anunciació. L’Església ha viscut i viu encara la nit de la pandèmia, que ha ombrejat el goig pasqual, però no l’ha extingida. Ara, com Maria, toca ser-hi. Simplement, ser-hi amb l’Evangeli que portem al cor. Ser-hi amb la pregària i la caritat.
Quan encenem una llàntia als santuaris de la Mare de Déu no la il·lumina a ella, al contrari, ella ens il·lumina a nosaltres, perquè en la nit del dolor que vivim (personal o comunitària) ella encén una llum d’esperança. És aquesta l’esperança que desitgem per a l’Església diocesana, visitada per Maria durant el temps de la pandèmia, com un signe del consol de Déu i de la victòria del Senyor Ressuscitat.
Demà celebrarem Pentecosta; amb Maria rebem l’efusió de la Pentecosta perenne que viu l’Església. En Maria tot és abans d’hora car en ella hi ha la primacia de la gràcia. De fet, Maria des del dia de l’Anunciació ja havia rebut l’efusió de l’Esperit Sant. Ara sostenia la pregària dels deixebles perquè la rebessin tots.
Les imatges de la Mare de Déu que venerem no són sinó imatges, que tenen valor pel que representen. Les veritables icones de Crist som els cristians, il·luminats en la Nit de Pasqua i des del baptisme, per la llum de la gràcia. Recordeu que en la litúrgia els fidels també reben l’encens, signe de la glòria i de la presència de Déu.
Honorem les imatges de Maria amb la voluntat d’esdevenir ―nosaltres mateixos― icones de la bondat de Déu i portadors de l’Esperit Sant, Defensor, Consolador, Pare dels pobres, que procedeix del Pare i del Fill i amb ells és adorat i glorificat. Amén.
Mn. Rafel
***
Faig referència en la penúltima visita espiritual d’avui a tants altres llocs, parròquies i santuaris, als quals no hem dedicat «visites espirituals» aquests dies. Podríem dir que, excepte alguns casos, són advocacions menors. Tanmateix els conceptes de major i menor són relatius en el llenguatge cristià. El que sembla major és menor i a l’inrevés. Allò que fa gran una advocació és la pregària del poble de Déu i la caritat que és capaç de viure. De ben segur que hi ha advocacions que no esmento perquè no les conec, ja m’ho dispensareu. No patiu si us fa peresa de llegir, és una mica llarg. No us hi amoïneu gens ni mica. Bona Pentecosta.
