El Senyor Déu digué:
— «No és bo que l’home estigui sol. Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi.»
El Senyor Déu modelà amb terra totes les bèsties salvatges i tots els ocells, i els presentà a l’home, a veure quin nom els donaria: el nom que l’home donava a cada un dels animals, era el seu nom. L’home donà el nom a cada un dels animals domèstics i salvatges i a cada un dels ocells, però no en trobà cap capaç̧ d’ajudar-lo i de fer-li companyia. Llavors el Senyor Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, Déu prengué una de les costelles de l’home i omplí amb carn el buit que havia deixat. Després, de la costella que havia pres, el Senyor Déu en va fer la dona, i la presentà a l’home.
L’home digué:
— «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. El seu nom serà̀ l’esposa, perquè̀ ha estat presa de l’espòs.»
Per això l’home deixa el seu pare i la seva mare per unir-se a la seva esposa, i, des d’aquell moment, tots dos formen una sola família.»
Paraula de Déu
