En aquells dies, l’administrador d’Abraham digué a Laban:
— «Beneeixo el Senyor, Déu del meu amo Abraham, perquè m’ha guiat pel bon camí per a poder portar com a muller del fill del meu amo la filla del seu germà. Ara, per tant, digueu-me si voleu ser bondadosos i lleials amb el meu amo. Si no ho voleu, digueu-m’ho i cercaré un altre camí a dreta o a esquerra.»
Laban i Betuel li van respondre:
— «El Senyor ha dit l’última paraula; nosaltres no la podem discutir. Aquí tens Rebeca. Te la pots endur per muller del fill del teu amo, tal com ho ha fet entendre el Senyor».
Després van cridar Rebeca i li van preguntar: — «¿Vols anar-te’n amb aquest home?» Ella respongué:
— «Sí que hi vull anar».
Llavors deixaren marxar la seva germana Rebeca amb la seva dida, l’administrador d’Abraham i els seus homes. I van beneir Rebeca amb aquestes paraules:
— «Germana nostra, que et multipliquis a centenars de milers; que els teus descendents heretin les ciutats dels teus enemics.»
Rebeca amb les seves criades muntà en els camells, disposada a partir amb l’administrador d’Abraham, que emprengué amb ella el camí de retorn.
Isaac, que vivia en la regió del Nègueb, havia anat al pou de Lahai-Roí. Passats molts dies, mentre passejava per l’estepa cap al caient de la tarda, veié uns camells que venien. Rebeca, des del seu camell, veié Isaac, es girà i preguntà a l’administrador: — «¿Qui és aquell home que ens ve a trobar?» Ell li respongué:
— «És el meu amo».
Llavors Rebeca es va tapar la cara amb el vel.
L’administrador va contar a Isaac tot el que havia fet. Isaac acompanyà Rebeca a la tenda de la seva mare, la prengué per muller i l’estimà. I Isaac acabà els dies de dol per la mort de la seva mare.
Paraula de Déu
