(Reflexions a partir d’un text de Josetxo Ordóñez)
S’ha convertit en un tema polític, jurídic i ètic del qual l’enrenou se centra més en els dos primers per interessos partidistes i electoralistes plens d’idees i frases populistes.
S’argumenta que l’estat del benestar d’una societat se sosté per l’esforç contributiu dels treballadors, és a dir, per les famílies, i quan hi ha situacions de col·lapse dels serveis públics pertoca a l’Administració escollir els nacionals que tindran la prioritat assistencial com a beneficiaris preferents.
D’aquí dedueixen que les persones que no tenen el DNI espanyol acaparen les ajudes i els serveis públics. És inútil posar damunt la taula les xifres que desmenteixen aquestes afirmacions, ja que no es tracta de números ni de percentatges, sinó de drets.
La prioritat nacional substitueix el criteri de la necessitat i vulnerabilitat pel criteri de pertinença identitària i de nacionalitat. Els drets constitucionals estan indissolublement vinculats a la dignitat humana, i la universalitat dels drets humans estan per damunt de l’origen nacional de cada persona.
El nostre arquebisbe Joan Planellas en diverses situacions ha sostingut que la dignitat humana és intocable i que l’Església no pot participar de l’exclusió de “l’altre”, i ha afirmat la radical i igual dignitat de tot ésser humà. «Cap poder humà no pot legítimament negar-los o limitar-los arbitràriament», escriu el papa Lleó XIV a l’encíclica Magnifica humanitas en referir-se als drets de totes les persones.
La doctrina social de l’Església defensa el principi del bé comú des de la dignitat reconeguda a totes les persones, principi que a Càritas es plasma acollint persones i famílies vulnerables. L’estat també el defensa, però la realitat és que moltes persones i famílies queden desemparades i en exclusió social.
La prioritat nacional imposa una fantasia social fonamentada en la desigualtat i preeminència d’uns sobre els altres, quan tenim entre nosaltres experiències de solidaritat en acollida, hospitalitat, suport material i espiritual als barris i pobles de casa nostra.
La justícia es refereix al comportament dels individus i també com organitzem les estructures de la nostra convivència, per això parlem de justícia social que ha de permetre a tothom viure amb dignitat i que ningú no es quedi enrere.
Les persones migrants, estrangeres, excloses, abandonades, malaltes, sense llar…, no són “els altres”, sinó que han de formar part del “nosaltres” amb tots els drets i deures de participació en els beneficis i les càrregues de la nostra societat. Hem de prendre consciència que la fraternitat és la prioritat evangèlica.
Comprometre’s personalment o en companyia per la defensa dels drets humans, sobretot de les persones més excloses de la nostra societat, no pot ser ni un passatemps, ni tranquil·litzar la nostra consciència. És un deure que cada un de nosaltres des de la nostra situació personal, des de les nostres creences i segons les nostres possibilitats ens hem de plantejar si volem una societat solidària, justa i fraternal.
Joan-Andreu Torres Sabaté, director de Càritas Diocesana de Tarragona
Article publicat al Full dominical del 18 d’octubre de 2026 (n. 3997)
