Somniar és molt més seriós del que ens pensem. El somni és espai de revelació segons veiem a la Bíblia. Per tant, somniar l’Església del futur no és perdre’ns en divagacions, al contrari, és unir-nos com a comunitat en un projecte comú. Perquè, com diu Francesc, el somni d’un s’esvaeix a l’obrir els ulls; el somni de molts representa la possibilitat de fer-lo realitat.
L’Església del futur no ha de ser una altra Església nova, encara que sí diferent. Es tracta d’aprendre a ser Església d’una altra manera a la que hem viscut fins ara, perquè l’Església actual ha donat ja de si tot allò que podia donar, i són necessàries noves formes.
En el moment de la seva elecció, al sortir a saludar als que s’havien congregat a la plaça de sant Pere, Francesc va pronunciar unes paraules que, amb el pas del temps, han permès veure tota una declaració de principis: «Ara comencem aquest camí: bisbe i poble […] Un camí de fraternitat, d’amor, de confiança entre nosaltres. Resem sempre per nosaltres, l’un per l’altre».
L’Església del futur la podem presentar en uns punts que necessitaran un aprofundiment que convido a fer als lectors:
- Església-camí: és quelcom que estem escoltant molt últimament i és important pensar en això. En un punt de la història recorreguda fins ara, l’Església es va convertir en meta i va deixar de ser aquest camí que estava cridada a ser. Cal tornar a ser camí perquè cal estar en moviment juntament amb altres, i molt atents als qui estan a la vora d’aquest camí perquè quan decideixin incorporar-s’hi caldrà acollir-los i compassar, no aturar, però sí compassar el nostre pas al seu perquè superin pors i inseguretats.
- Església-acollida: ningú pot quedar fora de l’Església. Acollida incondicional a persones i grups que se sentin marginats a l’Església. Serà el moment en el qual creients i no creients haurem d’unir-nos i manifestar, per sobre de tot, l’amor que, com diu sant Pau, és el vincle de la unitat perfecta (Col 3, 14). Donar veu i saber escoltar veus que acollim perquè, sens dubte, tindran molt per a ensenyar-nos.
I acollir també significa crear llenguatges nous, formes de celebrar que connectin amb les persones, reflexions que obrin el cor, però també el cervell per pensar. Acollir models nous de formació per als futurs sacerdots perquè el model actual ja està esgotat per aquesta societat en la qual vivim i som Església.
- Església-diversa: En la creació, Déu va fer una autèntica mostra de diversitat. La creació no és monòtona ni monocolor. A partir d’aquí, jutjar, ni tan sols prejutjar, les persones com a diferents no serà una opció vàlida a l’Església. Perquè anem cap a una Església de batejats, no de perfectes. La nostra pastoral haurà d’aprendre a ser molt més comuna, i les peculiaritats s’afegiran en funció de les necessitats i, sobretot, de les peticions de qui vol ser acompanyat de manera explícita. Perquè no hi hagi dubtes, m’estic referint en concret a la integració plena de les comunitats de diversitat sexual.
- Església-evangeli: l’Església el centre de la qual sigui l’evangeli es resumeix en: sortir i freqüentar els pecadors —és a dir, freqüentar-nos tots—; escollir els amics menys populars —aquells la vida dels quals es pot definir com a poc ortodoxa i tot cristià compromès hauria de viure—; explicar històries que facin pensar a la gent —comprometre’ns a fer exegesis més creatives i corresponents al nostre temps—; intentar desarmar estructures mentals religioses i anar creant estructures creients —les normes estan bé, però cal llegir-les i, sobretot, viure-les sempre a la llum de l’evangeli i no al revés—: ser propers, compassius i comprensius —recordar que no n’hi ha prou amb només dir Senyor, Senyor…—.
Ser alternatius —expressió que vaig escoltar a un bisbe a la PEJ22— em sembla una forma molt gràfica de descriure com hauríem de ser —i hauríem de ser ja— com a Església a l’estil de Jesús en la seva època. Trencadors, creatius, llançats, feliços i convençuts que l’experiència de Déu que comuniquem passa, prèviament, per arriscar-nos a confessar quelcom tan senzill com profund i alternatiu: jo crec.
No hi ha gaire misteri a l’Església del futur. Fent realitat l’evangeli n’hi haurà prou.
Cristina Inogés-Sanz, teòloga
Article publicat a la revista diocesana ‘Església de Tarragona’ de novembre-desembre de 2022 (329)
