Els anys entre els segles XIX i XX, abans de la guerra civil, van ser una època vertaderament gloriosa per a l’arqueologia cristiana a Catalunya i a Tarragona en particular. És possible afirmar que existeix un pont que connecta l’arqueologia sagrada a Catalunya amb els museus cristians i la investigació arqueològica a Roma.
La primera pedra d’aquest pont la va posar Josep Gudiol i Cunill. Gudiol, com a conservador auxiliar del Museu Episcopal de Vic, va ser enviat a Roma el 1894 pel seu bisbe. Ja des de 1892, destacats especialistes de Catalunya treballaven al museu de Vic per a catalogar i estudiar la col·lecció. Per a completar aquest treball, l’objectiu del viatge de Gudiol era estudiar a fons els museus romans amb el propòsit de trobar idees per al museu de Vic. Gudiol va fer un diari d’aquest viatge (Viatge a Roma, 1894, Arxiu del Museu Episcopal de Vic) on es recullen les seves visites, en particular a la Biblioteca i als Museus Vaticans, considerats com la principal inspiració del museu de Vic. Aquí va ser rebut i guiat per Orazio Marucchi, alumne del principal arqueòleg cristià de la ciutat, Giovanni Battista de Rossi, funcionari als museus papals i coneixedor de les antiguitats romanes i cristianes en particular. Va ser el mateix Gudiol qui va publicar el primer manual d’arqueologia sagrada el 1902, Nocions d’Arqueologia Sagrada Catalana, seguint els passos d’importants arqueòlegs romans com Marucchi i el seu col·lega Mariano Armellini.
El seminari de Vic i el seu museu episcopal es van convertir, així, en una mena de centre d’absorció dels museus i de l’arqueologia tal com es practicava a Roma, i des del qual es va estendre en les zones veïnes. Es pot dir que els primers museus diocesans de Catalunya van estar molt influïts per la difusió dels nous estudis arqueològics que van començar a Roma i a la seu papal. Els papes Pius IX, Lleó XIII i després Pius IX van posar èmfasi en la relació entre l’estudi i la museïtzació del patrimoni cristià, fet que va comportar la creació de cursos d’arqueologia cristiana als seminaris d’arreu d’Europa i, en primer lloc, a Catalunya. Aquí, el desig d’incloure el tema en la formació dels seminaristes, com succeïa a Roma, va crear personalitats importants en el camp de l’arqueologia cristiana a les diòcesis.
Un paper important en aquest procés de difusió de l’arqueologia i la museologia sagrada el va prendre mossèn Joan Serra i Vilaró. Ell va ser estudiant de Teologia al seminari de Vic entre 1895 i 1897, va conèixer molt bé el museu de Vic i va establir una bona relació amb Gudiol. La fama i la importància de Serra i Vilaró per a l’estudi i la difusió de l’arqueologia catalana i tarragonina és ben coneguda.
El 1897, Serra es va traslladar a Solsona i se li va encomanar el museu diocesà de la ciutat. Allà va aplicar els criteris que havia après a Vic, convertint-lo en un museu molt interdisciplinari. Però, sobretot, Serra ens interessa com a arqueòleg cristià: el 1928 va ser cridat per l’arquebisbe de Tarragona Vidal i Barraquer per a continuar les excavacions de la necròpolis descoberta durant els treballs de la Tabacalera. Així, gràcies a ell es va investigar i es va publicar àmpliament la que encara és la principal necròpolis cristiana de la Península Ibèrica. A més dels seus estudis i nombroses publicacions, Serra es va dedicar a estructurar un museu que pogués conservar in situ no només una part del jaciment arqueològic (als soterranis), sinó en general tots els objectes trobats a les sepultures. Aquestes troballes es van estudiar en comparació amb les de les catacumbes romanes i es van exposar al nou museu de la necròpolis. Els epígrafs van ser col·locats a la paret, en un estil típic de les col·leccions romanes des del segle XVII i posteriorment difosos des de Roma cap a tot Europa al segle XIX.
Diversos dels col·laboradors més propers de Serra i Vilaró van estudiar arqueologia cristiana a Roma. Malgrat tot, el que sens dubte va deixar una major impressió va ser Eduard Junyent i Subirà. Junyent, de Vic, va ser el primer català i el primer estudiant que es va doctorar en el recent fundat Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana (PIAC) el 1930, amb un treball important i pioner sobre «El títol de Sant Climent». Llavors va tornar breument a Vic per a col·laborar amb el Museu Episcopal, però el 1936 va haver de fugir a Roma, on va ser acollit pels seus professors i col·legues del PIAC. Ja a Roma, de 1937 a 1941, Junyent va ser professor a l’Institut ensenyant «Les esglésies antigues». Amb aquesta experiència en estudis arqueològics i eclesiàstics va retornar a Vic el 1941 com a successor de Gudiol al Museu Diocesà.
A més d’Eduard Junyent, hi va haver altres catalans que van assistir al Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana, com Josep Vives i Gatell i, en època més recent, Josep Martí Aixalà. Tanmateix, de gran importància per a l’arqueologia catalana va ser Pere Batlle. El reusenc Pere Batlle i Huguet, a qui recordem per la seva gran tasca al Museu Diocesà de Tarragona, es va doctorar al Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana el 1933. La tesi, «Les inscripcions cristianes de Tarragona», va ser considerada unànimement com el treball més important realitzat sobre l’epigrafia cristiana d’Espanya. Batlle va aplicar allò après a Roma al llarg de la seva vida, dedicant-se a l’epigrafia i a l’arqueologia cristiana a la Península Ibèrica. També va treballar intensament en la difusió del patrimoni tarragoní i en la seva promoció museística fins a la seva mort, el 1990.
La correspondència entre Serra, Batlle i Junyent a la primera meitat del segle XX és increïble i ens dona una idea de la proximitat que van mantenir aquests estudiosos al llarg de les seves vides. Van compartir interessos, formació i treball i van contribuir junts al desenvolupament de l’arqueologia sagrada catalana.
Chiara Cecalupo, doctora en Museologia i Història de l’Arqueologia Cristiana
Article publicat a la revista diocesana ‘Església de Tarragona’ de setembre-octubre de 2022 (328)
