He estat absent de casa unes setmanes. El dia que vaig tornar tot estava al seu lloc, endreçat i polit, com sempre. Em vaig fixar, però, en les tres begònies que havíem plantat a tocar de la porta del carrer de tot just uns dits d’altura i sense ni una flor. Oh sorpresa! Ja mesuraven quasi un pam i estaven florides a doll. Alguna cosa havia passat… Una cosa semblant, i encara més, havia succeït al terrat. Les tres margarides de la finestra de la cuina estaven esclatants de flors blanques i liles. Quan vaig marxar només eren tres grapadets de brots que començaven a treure el cap per la vora de la torreta. Més enllà, a sota la finestra, els dos rosers, quiets i rígids durant l’hivern amb les espines amenaçadores ben visibles, ara rebentaven de brots nous, promesa de roses ufanoses i fragants. La buguenvíl·lia s’havia arrelat fortament, a punt per a resistir els vents. Els geranis, dalt la barana, s’havien elevat uns quatre dits més cap al cel, mirant de cara el sol fort que cada dia els intimida i els alimenta, alhora.
És la meravella de la natura que creix, fecunda, enjoia la nostra vida. En podem estar pendents i abraçar-la agraïts, o prescindir-ne com si poguéssim viure sense ella. Igual que els esdeveniments ordinaris o decisius de la història humana. Cadascun de nosaltres som natura, és a dir, obra de Déu. També som una minúscula part de la història. La nostra petita realitat se sosté en el Creador i en la seva abundosa fecunditat, tant si ens n’adonem i ho agraïm, com si el tenim oblidat. Pel seu Amor som: és de justícia que li ho agraïm i el lloem per la seva bondat. La natura és seva i ens l’ha confiada perquè tothom en pugui viure amb suficiència. Justícia i lloança van juntes. La fraternitat en acció pren la seva força en la pregària filial. Sense aquesta, la solidaritat pot decaure i convertir-se en un sentiment ocasional, en una generositat inconstant.
El retorn a casa, després del temps passat fora, m’ha fet pensar que tot va seguint encara que jo no hi sigui; que la història fa el seu curs sense la meva participació; que la mare terra va aportant la seva necessària contribució a la història encara que jo i tu i tots no en parem esment.
Som humans i fills de Déu. Doble motivació per a agrair, participar, treballar pel respecte a les lleis de la natura que fan possible la nostra vida, ara i en el futur. Per aportar el nostre compromís actiu per l’harmonia i la pau. El Déu, Pare i Creador del cel i de la terra, de totes les coses, visibles i invisibles, ho espera de nosaltres.
Josep Bofarull, pvre.
Article publicat al Full dominical del 7 de maig de 2023 (n. 3817)
