Sovint experimentem nervis a flor de pell, tensions en les mirades airades i en els gestos agressius, paraules fora de to, desqualificacions personals, odi no dissimulat. A la llar, en la conducció viària, en la política de partits, en les campanyes electorals, en els grups per l’afany de personalisme, fins i tot en trobades eclesials per desconfiances latents…
Així podríem allargar aquesta llista, esmentant totes les moltes ocasions de relació humana, des les més irrellevants fins a les que afecten directament l’estil de vida de les col·lectivitats. A mesura que creix el progrés tecnològic decreix el progrés humà; sembla que com més ens mana el consum material, més emmalalteix l’ànima fraterna.
Em capficaven aquests pensaments quan, en una lectura, l’atenció de la vista se’m va aturar en aquesta opinió lluminosa: «Cada acte no violent és una revelació del nou ordre de Déu irrompent en el món» (Walter Wink, teòleg).
Ja seria una actuació humana i evangèlica que en qualsevol situació tensa tinguéssim el coratge de parar el cop amb tolerància, paciència i intent de confiança en l’altre. La fortalesa interior està en el que fa prevaldre la reflexió, el respecte, la mirada pacífica per damunt de l’instint irracional, l’amor propi, l’afany de domini, l’ambició del poder.
Aquests criteris s’haurien d’aplicar als grans conflictes de la humanitat. Les guerres esclaten ara aquí, ara allà, als qui les dirigeixen només els val la victòria, sense considerar els terribles mals de morts, ferits, refugiats i destrucció. «Danys col·laterals», els anomenen hipòcritament. Un gran conflicte creixent i imparable és la migració causada per la guerra, la fam, les ambicions econòmiques, la negació dels drets humans. El domini de les potències mundials sobre les altres nacions i pobles, que humilien amb crèdits abusius i importacions fraudulentes dels productes locals.
Totes aquestes violències porten la humanitat a l’autodestrucció. Impossibiliten que s’estableixi el nou ordre de Déu en el món.
Apliquem-ho a les relacions ordinàries entre persones, famílies, pobles i grups en els quals participem. L’actitud de la no-violència fa que en el diàleg és prioritzi l’escolta; accepta que la presa de decisions sigui lenta, però creativa; possibilita que en la discrepància i l’enfrontament ningú en surti vencedor ni perdedor.
La violència de pensament, de paraula o de puny és el recurs del dèbil. La no-violència de la mirada neta, de la mà estesa, del gest acollidor és l’arma del fort. Per això s’hi revela el nou ordre de Déu irrompent en el món, i s’hi realitza la benaurança de Jesús.
Josep Bofarull, pvre.
Article publicat al Full dominical del 6 d’agost de 2023 (n. 3830)
