Durant aquestes festes passades de Nadal tots hem entendrit el nostre cor. Al trobar-nos amb persones estimades que feia temps que no vèiem. Al veure la mirada dels infants enlluernats pels lluentons de Nadal o quan rebien els regals somiats. Al cantar les nadales d’aquí i d’arreu amb melodies que refresquen els ànims cansats. Al contemplar el pessebre de casa amb el paisatge i les figures de sempre.
Bona cosa la tendresa, perquè el cor humà està fet de carn. Quan s’endureix engendra indiferència, insensibilitat, fredor i violència.
No fa massa setmanes, acompanyava una família que havia perdut una persona estimada i venerada per la seva generositat i esperit de sacrifici incansables. La conversa amb uns i altres tenia, com és natural, la difunta com a únic tema. S’ho havia merescut. Les recomanacions mútues eren que calia intentar aprendre les lliçons de vida que ella ens havia ensenyat. Cosa que tots concordàvem que ens seria onerós igualar. No sé qui de la família va comentar les paraules que un besnet havia dit a l’entrar al lloc on reposava el cos de la difunta. “Aquí fa olor d’àvia” —va dir el petit Roc de 5 anys. L’olor que se sentia era de les roses que hi havien col·locat. Però l’infant les va relacionar amb l’àvia! Ella en cuidava al seu terrat. Algunes roses, collides al seu moment, perfumaven l’ambient de casa. Però el Roc sentia en la seva olor la presència de la besàvia.
Preguntem-nos quina olor fa la nostra persona. Els qui conviuen amb nosaltres, els qui ens tracten al carrer i a la feina ¿què ensumen del que realment som? El nostre cor, allò més íntim de nosaltres mateixos, està preparat per a ser tendre. La tendresa ens ha fer ser compassius, pacificadors, sensibles per descobrir les necessitats dels altres. Tots anem tirant endavant com podem i agraïm tenir al costat una mà amiga i una mirada de suport.
Arreu es respira nerviosisme, violència. Massa fàcilment ens sentim menyspreats quan els altres no tenien pas aquesta intenció. Qui té algun tipus d’autoritat, a qualsevol nivell, la torna imposició. Ens dominen les petites venjances quan l’amor propi se sent ofès. Per aquest camí l’espiral de la violència tendeix a créixer i a accelerar-se si no la parem a temps, als primers símptomes forassenyats.
L’amor tendre, si neix del cor i és sincer, porta a l’acció. Aquesta, quan és generosa, a la solidaritat i al compromís. Per la solidaritat i el compromís fem olor dels constructors de la pau, dignes deixebles del Príncep de la Pau.
Josep Bofarull, pvre.
Article publicat al Full dominical del 14 de gener de 2024 (n. 3853)
