Amb el començament de curs s’han reprès totes les activitats per a la implantació de les unitats pastorals, que possibiliten una transformació missionera de les parròquies i comunitats de l’arxidiòcesi. La necessitat d’una renovació pastoral i de noves formes d’evangelització han fet que així esdevinguin una crida a la comunió i a la missió de l’Església de Tarragona.
L’encarregat de posar-les en marxa i potenciar-les és Mn. Joan Àguila Chavero, nomenat recentment provicari general per a la pastoral. Avui conversem amb ell per a aprofundir més sobre aquesta realitat.
—La creació de les unitats pastorals era l’impuls que necessitava l’arxidiòcesi per a fer front a les necessitats actuals?
Creiem que sí. En els últims temps la realitat d’algunes parròquies feia necessari que s’unissin per tal de poder garantir tots els serveis pastorals. Per això, aquestes unitats pastorals són la forma més adequada que vam trobar i ens sembla que, de mica en mica, van donant el seu resultat.
—Com va sorgir aquesta iniciativa?
Partint del coneixement de les diferents comunitats i de l’estat de l’activitat pastoral que s’hi duu a terme, vam consultar el Consell Pastoral Diocesà i vam organitzar una assemblea diocesana. Entre tots vam veure la necessitat que les persones es poguessin unir per a treballar i, d’aquesta manera, enriquir les propostes pastorals i fer-les més operatives.
Des de la implantació, les parròquies que passaven més dificultats, les més petites i de l’àmbit rural, ho han viscut com una oportunitat. No fer res volia dir anar reduint la proposta pastoral de cada parròquia fins que, finalment, hauria quedat limitada a només alguna celebració litúrgica en moments importants. En canvi, d’aquesta manera, vinculant-se amb altres parròquies, també es pot garantir la catequesi, l’activitat amb els joves, l’atenció als malalts o als més necessitats.
És cert que per a les parròquies més grans, que ja tenien tots els seus serveis garantits, pot suposar alguna dificultat aquest canvi de perspectiva, perquè potser no en tenien tanta necessitat.
—El que està clar és que, en general, es facilita la feina.
Es facilita la feina i s’ajuda i es reforça molt la tasca dels mossens, que no poden arribar a tot. Amb això volem assegurar que hi hagi un equip de laics al costat del mossèn que garanteixin l’activitat pastoral. Volem que el mossèn no hagi d’anar estressat, corrent per intentar salvar una celebració, sinó que esdevingui l’impulsor de la pastoral, que és el que li correspon per vocació, i al mateix temps es pugui recolzar en un grup de laics formats per a poder tirar endavant totes les activitats.
—Les prioritats pastorals d’aquest nou curs giren al voltant de cinc àmbits. El primer és el de creixement i vivència de la fe, que implica la formació.
El primer àmbit que afrontem és la formació de tots aquests laics que han d’ajudar i assumir responsabilitats. Però no volem només formar-los de cara a la pastoral, sinó que també es puguin formar grups de vida a les parròquies per aprofundir en la fe.
La formació del cristià dura tota la vida, no es limita només a la catequesi. Per això, proposem la creació de grups de persones adultes que puguin reflexionar la seva vida i prendre decisions i compromisos a la llum de l’Evangeli.
—La fraternitat és el segon àmbit, que suposa acollir i integrar. Com ho podem treballar?
Hi ha molta gent que passa per la parròquia per a rebre un servei concret, però no s’hi queda ni s’integra a la comunitat. Hem de buscar la manera que aquestes persones rebin un acolliment, oferint-los un acompanyament, un grup de referència amb persones que tinguin les mateixes necessitats o inquietuds, i es puguin quedar a la parròquia. L’objectiu és que la parròquia sigui un espai de trobada, no de pas.
—La caritat també és important, atendre i acollir totes les pobreses.
Quan es parla de pobresa, a vegades només és té en compte la qüestió material, persones que no tenen menjar o necessiten roba, però cada vegada hi ha més persones que viuen en soledat, que no troben sentit al que fan, i això també són pobreses a les quals cal donar resposta, també des de les parròquies. Al mateix temps, cal vehicular tota l’atenció que ja es fa des de la pastoral de la salut i la pastoral social.
—Un altre àmbit de les prioritats pastorals és la celebració de la fe.
De fet, tots estan relacionats amb l’objectiu de formar comunitats vives. Si el mossèn ha de celebrar quatre misses el diumenge, el que es desprèn de la celebració és neguit, pressa i poca preparació. Per això, volem reduir i racionalitzar el nombre de celebracions de l’eucaristia allà on n’hi ha moltes i es fan simultàniament a poca distància, per a reforçar les poblacions més petites. Cal que hi pugui haver un temps previ a la celebració per a preparar-la, i també un temps posterior de fraternitat.
—I l’evangelització és el darrer àmbit, però el més important.
Tota la pastoral està pensada en clau evangelitzadora. La majoria de gent de la nostra societat no ha fet experiència de trobada amb el Crist, no coneix la nostra fe. Cal que tota la pastoral s’orienti cap a l’evangelització, amb propostes, com els recessos quatre40 o els grups de vida, per tal que les persones que no coneixen Jesucrist o que la seva fe s’ha refredat puguin connectar i trobin, en la parròquia un àmbit de trobada amb els germans i amb el Senyor.
—Per tot això cal estar esperançats.
Aquesta és la paraula clau d’aquest curs en què viurem el Jubileu de l’Esperança que ha convocat el Sant Pare. Sovint només veiem la part negativa de la nostra realitat, però volem ajudar-nos, unir-nos i que, junts, puguem suscitar alguna cosa en què l’Esperit revifi aquella flama. El Senyor ens donarà la força de l’Esperit per tirar endavant i fer créixer, entre tots, l’esperança. De fet, «Fem créixer l’esperança» serà el lema d’aquest nou curs, que s’iniciarà aquest diumenge dia 13 d’octubre a les 18.00 h a la Catedral de Tarragona, amb la celebració d’enviament dels agents de pastoral.
Entrevista publicada al Full dominical del 13 d’octubre de 2024 (n. 3892)
