Catedral, 19 de febrer de 2023
Estimat poble sant de Déu, benvolguts mossens, benvolgut president i membres de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes de Tarragona, benvolgut director del pelegrinatge, benvolguda presidenta de l’Hospitalitat de Solsona, benvolgut delegat diocesà per a la pastoral de la salut, estimada coral, germanes i germans tots en el Senyor,
Aquest diumenge celebrem l’eucaristia aquí a la Catedral tot posant els ulls i el cor en la figura de la Mare de Déu sota l’advocació de Lourdes. És acció de gràcies pels cinquanta anys de pelegrinatges diocesans que l’Hospitalitat ha portat a terme. D’aquesta manera també iniciem tot un any d’actes que commemoraran aquests cinc decennis. Precisament aquest mateix divendres ja en vam tenir un primer tast amb el concert de l’Escolania de Montserrat. El moment central de les celebracions serà, òbviament, el mes de juliol, quan anirem tots plegats a Lourdes portant a terme, si a Déu plau, un any més el pelegrinatge diocesà.
Celebrem cinquanta anys recordant la història, des d’aquell 1973, quan l’arquebisbe Josep Pont i Gol va recollir l’herència d’un primer pelegrinatge de l’any 1912, amb l’aleshores canonge Dr. Vidal i Barraquer. Precisament el meu recordat predecessor, el bisbe Pont i Gol, va ser l’animador de la represa dels pelegrinatges, i en certa manera el veritable impulsor de l’Hospitalitat com l’entenem ara. I ho explicava amb aquestes paraules: «A Lourdes, s’hi pot anar per diferents motius: des d’un simple turisme encuriosit fins un romiatge auster i ple de sentit eclesial. De totes maneres, d’entrada, jo diria que anar a Lourdes fins i tot només per curiositat, és sempre cosa bona. El fet de Lourdes, per la seva magnitud, per la seva ja més que centenària història, per la seva internacionalitat, i per l’ambient que, es vulgui o no es vulgui, s’hi respira, normalment sempre ha de fer bé.»
Durant el temps que va dels actes d’aquests dies fins a l’estiu que tindrà lloc el pelegrinatge diocesà, hauríeu de parlar personalment amb malalts i possibles col·laboradors i col·laboradores perquè s’animin a venir a Lourdes. Sobretot podeu demanar-ho a joves que vulguin fer una experiència de servei i d’espiritualitat: animeu-los a venir. Animeu-los a gaudir donant i donant-se als malalts. Es tracta d’un servei o d’un voluntariat que dura tan sols cinc dies. Després, quan tornin de Lourdes transformats, ja veuran què han de fer o què poden fer.
I ara jo, fent servir les paraules del bisbe Pont i Gol que he glossat fa uns moments, us dic: l’Hospitalitat la formeu un bon grup de persones que teniu ganes de servir i acompanyar els nostres malalts i posar en pràctica el que la Mare de Déu va demanar a Bernardeta, que no és altra cosa que l’evangeli de les Benaurances.
Vet aquí, les Benaurances. Fa ja dos diumenges que de la mà de l’evangelista Mateu hem estat repassant el sermó de la muntanya, el gran resum de la bona nova de Jesús. I, recordeu, vam començar per les Benaurances.
I el que feu vosaltres des de l’Hospitalitat, i el que fan altres persones des de les diferents realitats diocesanes que formen part de la pastoral de la caritat, de la salut o de l’acompanyament, és precisament estar al costat de la fragilitat. Ho fareu d’aquí uns moments de manera pública en renovar la vostra consagració. I, sense cap mena de dubte, acompanyar en la fragilitat ens posa veritablement en l’àmbit de l’escola de Jesús. La malaltia, com a experiència, posa en joc la totalitat de l’existència humana i té sempre per a la persona un sentit sagrat. La malaltia ens posa davant el que és la vida i les veritables preguntes sobre el sentit que té viure en aquest món. Avui moltes persones viuen la malaltia i el sofriment en una «frustració existencial», una frustració provinent del contrast entre el que esperem de la vida i el que ella realment ens dona. Anar a Lourdes esdevé, per tant, una dosi de realisme. Acompanyar a Lourdes les persones malaltes ens fa canviar, ens fa ser persones veritables, ens invita a ser cristians autèntics, ens posa a l’escola de Jesús. I és que, en tot, Jesús té una força sorprenent.
Permeteu-me que ho exposi a la llum de les lectures d’avui, que, com he dit, són continuïtat dels fragments evangèlics que vam llegir els diumenges passats. La lectura d’aquest diumenge ens acaba de presentar les dues darreres antítesis sobre la Llei nova, del sermó de la muntanya en la versió de sant Mateu, i que es troben construïdes sobre el sentit de l’amor i del perdó, segons un doble moviment.
El primer moviment es refereix al perdó i parteix de la normativa ètica coneguda com «la llei del talió». Estem acostumats a considerar-la erròniament com la llei de la venjança des de la nostra sensibilitat moderna. Però, en realitat, aquesta llei mosaica es troba a la base del dret antic i modern, i està regida per la justícia, és a dir, per la retribució proporcional del dret que ha estat vulnerat (cf. Ex 21,23-25), limitant precisament els excessos de venjança. Però Jesús porta sempre el seu discurs cap un model d’amor total que ha de sostenir la vida personal i social del cristià i de l’Església. Jesús ens convida amb audàcia a la perfecció de l’amor. I la caritat, ho sabeu molt bé a l’Hospitalitat, n’és la màxima expressió. Jesús obre una ruta per a la humanitat: vèncer el mal amb el bé, amb amor, amb la cura pel germà o la germana que sofreix.
El segon moviment és un cant de lloança a Déu, ja que promou l’amor total. Aquesta és la gran proposta de l’ètica cristiana, una proposta que fa tendir, a qui la segueix, a la perfecció mateixa de Déu. Del «sigueu sants perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant», que sentíem a la primera lectura, s’arriba al «sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial» de l’Evangeli d’avui. Aquest imperatiu que l’Evangeli posa en llavis de Jesús està exemplificat mitjançant la pregària pels qui ens persegueixen i la salutació adreçada als enemics. L’amor universal flueix de la paternitat universal de Déu, un amor que s’ha de concretar per part nostra en la vida quotidiana i en les actituds personals. Heus aquí la novetat de l’Evangeli. Heus aquí la bona nova de Jesús. Heus aquí el que la Bernardeta va demanar.
Benvolgudes i benvolguts, cal prestar atenció perquè les Benaurances, la vida segons Jesús, no la podrem viure si ens quedem en el pla merament humà. Fer allò que Jesús ens demana supera les nostres possibilitats. Si Jesús ens demana estimar fins i tot els nostres enemics, és perquè Déu ha estat el primer d’estimar-nos d’aquesta manera. El Fill de Déu ha sofert i ha mort per aquells que el feien sofrir i morir a la creu. L’amor a l’enemic només pot venir de Déu! És allò que ell no deixa mai de fer, és a dir, «fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos».
Aleshores és quan sorgeix automàticament la pregunta: ¿com ho hem de fer per estimar aquell que no ens estima? La resposta pot venir ajudada per una pregunta prèvia: ¿com t’ha estimat Déu a tu? Doncs perdonant-te sense condicions.
L’amor segons Jesús no pot quedar reduït únicament a un nivell de reciprocitat, «si estimeu només els qui us estimen»; ni tampoc pot quedar reduït als sentiments, ni als afectes. En aquest precís moment, ajudat per la gràcia de Déu, fes el que Jesús et demana: prega, nominalment, pels qui et treuen de polleguera, pels qui et fan mal, pels qui no estimes o bé no t’estimen. Així és com començaràs a endinsar-te en la lògica de l’amor de Déu. Germanes i germans, hem plantejat l’amor sense condicions, l’Amor que ve de Déu.
Amb aquest esperit començarem a preparar-nos per a la Quaresma que ja tenim a les portes.
Que la Mare de Déu, la dona de les benaurances, la mare que estigué al peu de la creu al costat del seu fill Jesús, ens estimuli a donar i a donar-nos a mans plenes. Demanem avui, especialment, la seva intercessió sota la seva advocació de Lourdes.
