Festa de la Sagrada Família. Catedral de Tarragona, 28 de desembre de 2025
Estimades i estimats diocesans; Pare Abat de Poblet; Vicari General, Pro-Vicari i Vicaris episcopals; Degà i membres del Capítol de la Catedral; benvolguts preveres i diaques; membres del Consell Pastoral Diocesà; delegades i delegats diocesans; molt estimat Poble sant de Déu; molt estimats matrimonis i famílies que participeu d’aquesta Eucaristia, especialment aquells que celebreu enguany el vint-i-cinquè o el cinquantè aniversari del vostre enllaç matrimonial; molt estimada i volguda Coral, orquestra i organista que ens ajudeu moltíssim amb els vostres cants.
Quines felices coincidències ens reuneixen aquest diumenge! Celebrem la Festa de la Sagrada Família, celebrem el martiri dels Sants Innocents i, alhora, la cloenda de l’Any Sant, d’aquest any jubilar que hem viscut tan intensament com a pelegrins d’esperança. Pelegrins esperançats i esperonats per la promesa de Déu, certificada en la humanitat de Jesús, el Senyor, el Messies que ens ha nascut a Betlem.
Per això parlava de felices coincidències. A més, encara ens trobem dins l’octava de Nadal: vuit dies que l’Església viu com un sol dia gran, perquè el misteri és tan immens que necessita temps per ser assaborit. Déu s’ha fet carn, s’ha fet petit, s’ha fet proper. I avui, en aquest context plenament nadalenc, se’ns convida a contemplar-ho tot no pas en un palau ni envoltat de grans signes, sinó en una família concreta, la família de Jesús, Maria i Josep.
La festa de la Sagrada Família ens recorda una veritat fonamental: Déu ha volgut entrar en la història passant pel camí senzill i fràgil d’una família humana. Aquell misteri, que dijous celebràvem en la solemnitat de l’Encarnació del Fill de Déu, s’ha anat afaiçonant en el si d’una família, amb tot el que això comporta: relacions, afectes, silencis, decisions difícils, alegries i també preocupacions. Jesús no neix en una idea ni en un discurs, sinó en una llar.
La primera lectura, del llibre del Siràcida, ens parla amb un llenguatge directe i clar de les relacions familiars. Ens recorda el valor del respecte, de l’honor i de la cura mútua, especialment envers els pares, fins i tot quan arriben els anys de la fragilitat. No és un text sentimental, sinó profundament realista: la família és lloc de responsabilitat, de paciència i de fidelitat concreta. És lloc de fraternitat. És un espai privilegiat per al desvetllament de la fe. Allà on hi ha una estima viscuda així, diu la Paraula, allà hi ha benedicció.
Sant Pau, a la carta als Colossencs, ens presenta com una mena de «regla de vida» per a la comunitat i per a les famílies cristianes. Parla de valors i actituds molt concrets: compassió, bondat, humilitat, dolcesa, paciència…; parla del perdó i de l’amor, que és el vincle de la perfecció. I hi afegeix una expressió clau: «Que la pau del Crist regni en els vostres cors». Sense aquesta pau interior, les relacions es tornen feixugues; amb ella, fins i tot les dificultats es poden travessar. És una paraula molt actual per a totes les llars, per a la vida matrimonial i familiar, per a la vida eclesial i social.
Però l’evangeli ens fa baixar de qualsevol idealització. Sempre l’Evangeli ens fa tocar de peus a terra. La família de Jesús no viu protegida del tot, ni de tot. Sant Mateu ens mostra Josep escoltant la veu de Déu en somnis, prenent decisions difícils, fugint a Egipte per salvar la vida del nen. És una família marcada pel desplaçament, per l’exili, per la por, per la precarietat radical i els perills de tota mena. La història d’haver d’emigrar al país d’Egipte es repeteix. Com es repeteix avui en la història de tants emigrants que es juguen la vida per poder arribar fins a la nostra terra. I, tanmateix, Déu hi és present: guia, sosté, acompanya, i obre camins d’esperança i, també, de retorn. La Sagrada Família ens ensenya que la fe no evita els problemes, però dona llum per afrontar-los amb aquella esperança cristiana que no decep.
El papa Lleó XIV, en el seu missatge per a la Jornada Mundial de la Pau que tindrà lloc dijous vinent, davant els greus problemes de manca de pau en el nostre món, així com de la greu cursa d’armaments, ens afirma que «la bondat és desarmant». Sí, la bondat de l’infant indefens, la bondat del feble, la bondat d’aquell que no té res i ha d’anar a viure a sota un pont. I afegeix el papa: «Potser per això Déu es va fer infant». Sí, adoneu-vos de la bondat i, alhora, de la feblesa i la innocència d’un infant. Pensem avui mateix en el record i la memòria del martiri dels Sants Innocents. «Potser per això Déu es va fer infant. El misteri de l’Encarnació, que té el seu punt de més abaixament en la davallada als inferns, comença en el ventre d’una jove mare i es manifesta en el pessebre de Betlem. “Pau a la terra”, canten els àngels quan anuncien la presència d’un Déu sense defenses». I afegeix el papa: «Potser és precisament el fet de pensar en els nostres fills, en els nens i també en les persones que són fràgils com ells, allò que ens commou profundament». I, una mica més endavant, el papa en treu les conclusions pertinents: «Les grans tradicions espirituals, així com l’ús recte de la raó, ens portaran a anar més enllà dels llaços de sang o ètnics, més enllà de les fraternitats que només reconeixen el qui és semblant i rebutgen el qui és diferent. Avui veiem que això no es dona per suposat. Lamentablement, forma cada vegada més part del panorama contemporani arrossegar les paraules de la fe al combat polític […], justificar religiosament la violència i la lluita armada. Els creients han de desmentir activament, sobretot amb la vida, aquelles formes de blasfèmia que enterboleixen el sant nom de Déu. Per això, juntament amb l’acció, és cada vegada més necessari cultivar la pregària, l’espiritualitat, el diàleg ecumènic i interreligiós com a vies de pau i llenguatges d’encontre entre tradicions i cultures. Arreu del món és desitjable que cada comunitat es converteixi en una “casa de pau”, on aprenguem a desactivar l’hostilitat mitjançant el diàleg, on es practiqui la justícia i es preservi el perdó. Avui més que mai, en efecte, és necessari mostrar que la pau no és una utopia, mitjançant una creativitat pastoral atenta i generativa».
Molt estimats i estimades. Avui, aquesta celebració vespertina té un significat especial per a la nostra Església diocesana —com el té per a tota l’Església universal: amb aquesta Eucaristia cloem l’Any Sant a l’arxidiòcesi de Tarragona. Un any de gràcia, de pelegrinatge, de pau, de conversió i d’esperança. Un any per recordar-nos que tots som cridats a caminar junts, a viure la fraternitat: com a poble, com a comunitat, com a família de famílies. Com Josep, Maria i Jesús, també nosaltres hem estat cridats a escoltar, a moure’ns, a confiar. Pels cinc temples jubilars de l’arxidiòcesi hi han passat milers de pelegrins. Tots hem pelegrinat en l’esperança. I, així, hem vingut a la nostra estimada Catedral, on durant tot l’any, ha presidit les nostres celebracions el Sant Crist de la Confraria dels Gitanos, que els ho agraïm de cor. I aquest Any Sant ens ha deixat també compromisos per als temps venidors.
Si en les nostres famílies Crist és realment el centre, si en les nostres comunitats eclesials som capaços de viure la fraternitat cristiana, aleshores serem far d’esperança enmig del nostre món. Si les relacions entre nosaltres neixen del veritable amor, aleshores ens assemblarem molt més a la família de Jesús, a la Sagrada Família que les lectures d’aquest diumenge ens proposen com a model. Com afirma el Concili Vaticà II (LG 35; GS 61), la família és la primera unitat d’evangelització dins l’Església. Per això volem que les nostres comunitats eclesials esdevinguin llars de fraternitat cristiana. Hi ha d’haver un ric fil conductor entre la família de sang i la família eclesial, perquè, en la vida de família ―sigui la que sigui―, dins un clima d’amor, els fills aprenen el bon sentit de les coses ―recordem que en la comunitat diocesana tots som «fills», començant pel bisbe― i, de la manera més natural, l’ànima d’aquell que se sent veritablement fill rep l’empremta de quina ha de ser l’actuació de la persona humana segons l’Evangeli de Jesucrist.
I tot això, també ho celebrem avui en presència de matrimonis que commemoreu vint-i-cinc o cinquanta anys de vida compartida. El vostre testimoni dona un rostre concret a allò que hem escoltat a les lectures: respecte viscut al llarg del temps, amor que tot ho lliga, paciència que madura, pau construïda dia rere dia. El vostre “sí”, mantingut en els anys, és una benedicció per a l’Església i per a la societat. Us felicito i us dono gràcies pel vostre testimoniatge cristià. Vet aquí un exemple de l’esperança que no decep; més encara, un exemple de l’esperança que fructifica.
Benvolgudes i benvolguts. En un món on sovint tot sembla provisional, el vostre compromís és una paraula clara i necessària. Ens recordeu que l’amor no és només emoció, sinó decisió; no només entusiasme, sinó fidelitat. I que, com ens diu sant Pau, tot això només és possible quan es deixa espai a Crist enmig de la vida.
Que, en tancar aquest Any Sant, no tanquem també el cor. I, evidentment, que no donem per conclosa l’esperança. Continuem esperant, però amb aquella espera activa que va fent realitat allò que esperem. Que el que hem celebrat esdevingui estil de vida. Que, contemplant la Sagrada Família, aprenguem a cuidar les nostres llars de sang i les nostres llars eclesials amb realisme i esperança. I que el Senyor, que ha volgut compartir la nostra vida familiar, beneeixi totes les famílies, els matrimonis que avui celebren els seus aniversaris, i tota la nostra arxidiòcesi de Tarragona, perquè continuem caminant amb confiança, pau i esperança certa.
Que la Mare de Déu, sota l’advocació del Claustre, ens hi ajudi.
