Catedral de Tarragona, 22 de febrer de 2023
Molt estimat Poble sant de Déu. Benvolgut Vicari General. Benvolgut Degà del Capítol. Estimats mossens. Estimada Coral. Estimades i estimats en el Senyor. Sigueu tots benvinguts i benvingudes.
El dimecres de cendra marca puntualment, cada any, l’inici del temps de Quaresma, quaranta dies abans de celebrar els misteris centrals de la nostra fe, la passió, mort i resurrecció del Senyor. I nosaltres també, avui, sortirem d’aquesta celebració «marcats» amb el signe de la cendra sobre el nostre cap, com un record i una memòria. «Record» del que humilment som: homes i dones, éssers insignificants de Déu i, molt sovint, pecadors. I també «memòria» d’allò que ens dóna la més gran dignitat: la salvació de Jesucrist aconseguida en la seva Pasqua, per la qual ―des d’avui― comencem a preparar-nos. El treball que hem de fer, durant tot aquest temps de Quaresma, queda molt ben reflectit en la consigna que, seguint el ritual en ús, ens direm a cadascú quan ens imposarem la cendra: «Converteix-te i creu en l’Evangeli».
Per tant, si la conversió ens pot venir de la nostra fe en la Bona Notícia de Jesús, aprofitem la Paraula de Déu que hem escoltat, i molt concretament l’Evangeli d’avui per iniciar la Quaresma. Acabem de proclamar el mateix Evangeli que llegim sempre, cada any, pel Dimecres de Cendra: un fragment del Sermó de la muntanya, el primer discurs públic de Jesús en la versió que ens dóna sant Mateu. En aquest fragment, Jesús insisteix repetidament que les nostres pràctiques religioses i ètiques s’han de fer sempre en la més absoluta discreció, lluny de la mirada dels altres. Amb tot, hem de dir que les tres disciplines que Jesús comenta, l’almoina, la pregària i el dejuni, no són pràctiques exclusives de la Quaresma, sinó que són pràctiques que tot cristià ha de viure sempre, al llarg de tot l’any. Simplement, durant la Quaresma, se’ns recorden especialment i les podem incrementar més, com a preparació explícita i immediata per a la Pasqua, que és el centre de l’any cristià i el centre de la vida cristiana.
El papa Francesc, en el missatge quaresmal d’enguany, ens invita a viure la nostra adhesió a l’Evangeli a través del camí que va fer Jesús amb els seus deixebles Pere, Jaume i Joan, camí del Tabor, on es va transfigurar davant d’ells. I afegeix el papa: «L’ascesi quaresmal és un compromís, animat sempre per la gràcia, per a superar les nostres faltes de fe i les nostres resistències a seguir Jesús en el camí de la creu. Era precisament el que necessitaven Pere i els altres deixebles. Per a aprofundir el nostre coneixement del Mestre, per a comprendre i acollir plenament el misteri de la salvació divina, realitzada en el do total d’ell mateix per amor, hem de deixar-nos conduir per Ell a un lloc desert i elevat, distanciant-nos de les mediocritats i les vanitats. És necessari posar-se en camí, un camí costa amunt, que requereix esforç, sacrifici i concentració, com una excursió per la muntanya». I afegeix el papa Francesc: «Aquests requisits també són importants per al camí sinodal que, com a Església, ens hem compromès a realitzar. Ens farà bé reflexionar sobre aquesta relació que hi ha entre l’ascesi quaresmal i l’experiència sinodal».
«En el “recés” a la muntanya del Tabor, Jesús va portar amb Ell tres deixebles, escollits per a ser testimonis d’un esdeveniment únic. Va voler que aquesta experiència de gràcia no fos solitària, sinó compartida, com ho és, al cap i a la fi, tota la nostra vida de fe. A Jesús hem de seguir-lo junts. I junts, com Església pelegrina en el temps, vivim l’any litúrgic i, en ell, la Quaresma, caminant amb els qui el Senyor ha posat al nostre costat com a companys de viatge. Anàlogament a l’ascens de Jesús i els seus deixebles a la muntanya del Tabor, podem afirmar que el nostre camí quaresmal és “sinodal”, perquè el fem junts pel mateix camí, deixebles de l’únic Mestre. Sabem, de fet, que Ell mateix és el Camí i, per això, tant en l’itinerari litúrgic com en el del Sínode, l’Església no fa res més que entrar cada vegada més plenament i profundament en el misteri de Crist Salvador».
«I arribem al moment culminant […]. Al final de la pujada, mentre estaven en el lloc més alt de la muntanya amb Jesús, es va concedir als tres deixebles la gràcia de veure’l en la seva glòria, resplendent de llum sobrenatural. Una llum que no procedia de l’exterior, sinó que s’irradiava d’Ell mateix. La bellesa divina d’aquesta visió va ser incomparablement més gran que qualsevol esforç que els deixebles haguessin pogut fer per pujar al Tabor. Com en qualsevol excursió exigent de muntanya, a mesura que es puja és necessari mantenir la mirada fixa en el camí costerut; però el meravellós panorama que es revela al final, sorprèn i fa que valgui la pena». També el nostre procés sinodal ―així com el camí que hem emprès aquí a la nostra diòcesi de Tarragona amb el projecte de les Unitats Pastorals que va a redós del camí sinodal―; aquest camí, dic, «sembla sovint un camí ardu, el que a vegades ens pot desanimar. Però el que ens espera al final és sens dubte quelcom meravellós i sorprenent, que ens ajudarà a comprendre millor la voluntat de Déu i la nostra missió al servei del seu Regne».
Però, adoneu-vos bé d’això: Per a fer aquest camí sinodal, és a dir, eclesial, ens convenen les tres pràctiques quaresmals que avui hem escoltat a l’Evangeli: pregària, almoina i dejuni.
La pregària esdevé indispensable per a la nostra vida cristiana i eclesial. Més que un deure, la pregària ens mostra la necessitat de correspondre a l’amor de Déu, que sempre ens precedeix i ens sosté. Quan Jesús reclama que nosaltres hem de pregar en el secret de la nostra habitació, tancats amb pany i clau, no ens està proposant cap altra cosa que no sigui la d’adreçar-nos a Déu familiarment, casolanament, com a pare, sabent que no és solament «meu» sinó «nostre» i que no es troba en altre lloc que no sigui en el cel o en el secret del nostre cor.
Jesús mort i ressuscitat, centre de les celebracions pasquals, revela també el valor de la persona humana i l’estima que li professa. L’escolta de la Paraula de Déu, que intensificarem durant la Quaresma, no pot deixar-nos indiferents davant els pobres, els quals Déu acull amb preferència. D’aquí que, en el missatge esmentat del papa, es recorda «als homes i dones de bona voluntat el deure de compartir els seus béns amb els més necessitats per mitjà de l’almoina, com a forma de participació personal en la construcció d’un món més just». Quan Jesús reclama que fem el bé, que ajudem o que donem quelcom sense que ho vegin els altres i no buscant cap altra recompensa que no sigui la de Déu, no ens està proposant cap altra cosa que no sigui la que diem en el Parenostre: «Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres personem els nostres deutors». És una responsabilitat fer-ho bé. Pensem, doncs, com ajudem o com perdonem els altres i amb quin interès ho fem!
Finalment, l’altra pràctica pròpia de la Quaresma és el dejuni. Quan Jesús reclama que nosaltres hem de dejunar o d’abstenir-nos de quelcom sense que es noti o sense que ho sàpiga la gent (Mateu 6,16-18), no ens està proposant cap altra cosa que no sigui la de fer del nostre dejuni i de les nostres abstinències un treball interior, un exercici d’autocontrol. És el que diem en el Parenostre: «Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel». Amb el nostre dejuni i amb les nostres pròpies abstinències volem demostrar que no estem dominats pels nostres desigs i capricis, sinó que volem fer com Jesús fins a la creu: volem fer la voluntat del Pare. I, si algun dia, per causa del dejuni, passem una mica més de gana, sempre podrem dir amb més realisme: «El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor, el dia d’avui». I farem un Parenostre rodó.
Si els antropòlegs i els psicòlegs actuals defineixen la persona humana ―home i dona― a partir de la seva capacitat de «relació»; nosaltres els cristians hem de dir que aquestes tres disciplines ―la pregària, l’almoina i el dejuni― ens fan treballar les tres relacions bàsiques de la persona humana. L’almoina ens fa mirar la nostra relació amb els altres, especialment els més necessitats als quals nosaltres hem d’ajudar, no sols amb els nostres diners, sinó també amb el nostre temps i la nostra preocupació. La pregària ens fa treballar la nostra relació amb Déu per tal que sigui més sincera i més oberta, més cordial i més intensa. I, sobretot, més assídua. Finalment, el dejuni i l’abstinència ens fa treballar la nostra relació amb nosaltres mateixos. Ens fa mantenir una vida molt més atlètica, amb la qual puguem dominar-nos i autocontrolar-nos molt més a nosaltres mateixos. Tot el que ens ajudi a dominar-nos més a nosaltres mateixos ens servirà com un dejuni i una abstinència.
Segons la llei física de l’acceleració, si un objecte o un cos és posat a una determinada velocitat adquireix una embranzida que fa que aquella velocitat es perllongui durant una certa distància, perquè ha adquirit una acceleració. Això pot fer la Quaresma amb nosaltres, que adquirim i intensifiquem unes pràctiques cristianes que durin més enllà de la Quaresma, fins i tot més enllà de la Pasqua, és a dir, que es perllonguin al llarg de tot l’any.
Ara continuarem l’Eucaristia i rebrem el Pa que, si volem, cada dia ens dóna Jesús. Però no sense abans reconèixer les nostres múltiples limitacions, la nostra realitat més humana, que ens recordarà aquesta cendra que ara rebrem sobre els nostres caps. Se’ns convida a començar un camí de conversió i a caminar, des d’avui, cap a la pasqua, cap a l’autèntica santedat.
Amb aquests sentiments, continuem ara la nostra celebració. I que l’ascètica d’aquest temps de gràcia ens ensenyi a engendrar comunió.
MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA QUARESMA 2023
