Immersos en el temps pasqual, celebrem la resurrecció de Crist proclamant les paraules de Pere: «Ell, el just, va patir pels injustos, per conduir-vos a Déu; el seu cos va ser mort, però l’Esperit el feu viure» (1 Pe 3,15-18). Certament, l’arbre de la creu on morí el Salvador del món esdevé l’instrument on culmina la revelació i la glorificació del Fill de l’Home (cf. Jn 12,23). Si l’home i la dona foren expulsats del Paradís a causa de l’Arbre de la vida, Jesús per la creu, nou Arbre de la vida, ha salvat el món tot ressuscitant.
L’experiència de la resurrecció de Crist transformà la vida dels seus deixebles. De l’escepticisme i la confusió passaren a experimentar una immensa alegria i el seu enteniment s’obrí de bat a bat. De la immobilitat pel trauma de la mort del Mestre passaren a l’acció missionera, alenada per l’Esperit. La Paraula començà a escampar-se. Felip, un dels set homes de bona reputació, triat pels apòstols, evangelitzà a Samaria. Després Pere i Joan van imposar les mans als samaritans i reberen l’Esperit Sant (Ac 8,4-14). El veritable testimoni dels deixebles troba recompensa i complaença en Crist: «El qui m’estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell» (Jn 14,21).
En la representació del timpà romànic de Santa Maria de Siurana (segles XII-XIII) es projecten els valors que hem relatat. És una creació captivadora, tal vegada per la seva simplicitat, bellesa arcaica i per l’espiritualitat que desprèn. El Crist crucificat de Siurana és un Crist triomfant, seguint la tradició artística dels primers segles del cristianisme. Amb una mirada dirigida a l’espectador, Jesús estén els seus braços a la humanitat a la qual ha redimit per conduir-la a la Vida Eterna. Així, la creu es transforma en Arbre de la vida d’acord amb les dues branques florides que neixen en els extrems del pal travesser.
A la part inferior de la creu, set apòstols i Maria s’ubiquen a dreta i esquerra. A la dreta del Crist: Maria, Pere, Andreu i Felip. A l’esquerra: Joan Evangelista, Pau, Jaume i Tomàs. Es troben emmarcats per arcs i columnes simbolitzant les naus d’una església i es representen com a testimonis de la resurrecció que proclamen al món. Sobre la creu, el sol i la lluna són representats a la manera grecoromana amb un valor polisèmic, donat que evoquen l’eclipsi en el moment de la mort del Salvador i també prenen una significació clarament teocòsmica. Dos lleons dalt la creu custodien Crist. El lleó representa la tribu de Judà i s’identifica amb Crist i la seva resurrecció (cf. Ap 5,5). Així, el timpà s’erigeix en una insígnia que mostra els pilars fonamentals de la fe cristiana abans d’entrar en el temple, símbol de la Jerusalem celestial, espai de comunió entre Déu i el seu poble.
Andreu Muñoz Melgar, director del Museu Diocesà de Tarragona
Article publicat al Full dominical del 14 de maig de 2023 (n. 3818)
