La meva carrera com a actor ha estat sempre marcada pels meus inicis dalt dels escenaris, amb obres com Els Pastorets o La Passió. Era una època on la fe era el motiu principal de les nostres actuacions. Amb 70 anys s’han produït molts canvis socials i, per tant, el fet religiós ha anat evolucionant en la nostra societat. Tot i això, sempre m’he considerat una persona fi del i ho he intentat traslladar a la meva vida personal, però també al teatre. Em sento un parroquià més de la meva parròquia i no me n’he amagat mai. «Qui tingui ulls, que hi vegi; i qui tingui orelles, que escolti», és el testimoni que he donat cercant sempre la sinceritat.
Els canvis socials que ha viscut la nostra societat, amb una secularització en molts àmbits, també ha afectat al món del teatre, però crec que el fet religiós segueix permanentment al substrat de tot t i pus d’actuacions socials. Tenim més de 2.000 anys d’història i això es fa present en tots els actes de la nostra vida. El teatre és un reflex del poble i de la seva societat. Representacions pròpies del gènere religiós com poden ser les Passions o els Pastorets són fruit d’una societat molt marcada pel fet religiós. Avui, la religió no condiciona tant la societat, però aquestes mostres de religiositat popular continuen vigents. Directors, actors, empresaris o treballadors de l’espectacle releguen la fe a l’àmbit més personal. L’espectacle va molt condicionat dels pressupostos, que tenen un component polític molt evident, i la situació actual fa que el fet religiós no es mostri tan present. Malgrat tot, és bo saber que comencen a haver-hi moltes veus que reclamen la llibertat de la cultura, en general, i del món del teatre per tal de poder-se obrir a totes les tendències i sensibilitats. Crec que algun dia podrem ser capaços de mostrar les nostres inquietuds al teatre de manera oberta i abastament.
Sovint es diu que l’espiritualitat o la fe ha esdevingut un concepte tabú en el teatre. És cert. Hi ha hagut una tendència que ha volgut eliminar qualsevol tipus de reflex de l’espiritualitat del poble. Això ha provocat que molts dels que estarien disposats i voldrien posar en escena aquesta realitat de la nostra societat no ho facin per por a ser categoritzats com a sectaris. Personalment, en els meus espectacles mai he amagat el fet religiós. Vull que el públic sàpiga qui és el Joan Pera i com és. Els meus personatges, per dolents que siguin, sempre seran cristians o no seran. Encara que em pugui portar crítiques, tinc sempre la necessitat de dir allò que no és al guió. La gent que m’escolta ha de saber qui soc.
La fe i la cultura han de tenir un diàleg constant en tots els àmbits, també en el de les arts escèniques. En aquest sentit, la cultura ha de permetre la llibertat de poder expressar els sentiments religiosos de la nostra societat, és la història del que nosaltres som. Sense aquesta llibertat, la cultura passa a ser una imposició. Precisament una mostra d’això és l’estrena a TV3 d’«El Metralla», una obra de teatre meva que hem passat al cinema i que explica una història gairebé real de les vivències entre un capellà i un anarquista en el context històric de la Guerra Civil. Aquesta pel·lícula ens pot donar una pauta per copsar la situació actual del fet religiós a la societat catalana. N’estic expectant.
Joan Pera, actor
Article publicat a la revista diocesana ‘Església de Tarragona’ de gener-febrer de 2022 (325)
