Casa de Cultura. El Seminari, 5 d’octubre de 2025
Molt estimat poble sant de Déu. Molt estimats preveres i diaques, religiosos i religioses, laics i laiques. Sigueu benvinguts i estimats. Tots els que som aquí, hi som perquè en algun moment de la nostra vida o en alguna circumstància concreta vam experimentar que allò que havíem sentit de Jesús de Natzaret ens entrava dins el cor, com una espasa penetrant. I vam dir sí a conèixer-lo, a estimar-lo. I vam iniciar un procés, tan bé com vam saber.
Avui rebem les Prioritats pastorals d’aquest nou curs com un memorial d’aquell dia, d’aquell primer encontre d’amor i d’amistat amb el Mestre.
I precisament ens hem volgut fixar en el passatge de l’Evangeli de Mc 3 (13-14), on Jesús crida els apòstols «per estar amb ell i per enviar-los a predicar». Son les dues columnes on ens hem de recolzar perquè la nostra vida cristiana sigui autèntica i engrescadora.
Estar amb ell. Què significa això? No es tracta d’una actitud estàtica, sinó al contrari, d’una experiència de moviment, d’obertura, de recerca. Estar amb Jesús és reconèixer-lo com a únic Mestre, a qui cal mirar atentament, escoltar en profunditat, tocar per rebre la seva força guaridora i plenificant.
És l’essència del discipulatge. Fixeu-vos que en els evangelis els deixebles sempre acompanyen Jesús. Veuen els miracles que fa, l’acolliment als més desfavorits; escolten les controvèrsies amb fariseus i mestres de la Llei. Potser no entenen gaire, però allà estan, observant, contemplant, reflexionant. Li fan preguntes perquè han de rebre els seus ensenyaments. S’equivoquen i fiquen la pota, sí, moltes vegades, i així aprenen l’autèntic missatge de Jesús.
Allò que més els costa d’entendre és el camí d’abaixament que Déu ha triat: humilitat, pobresa, servei, quenosi. Per això, fins i tot l’abandonen, el neguen i ploren. Però d’alguna manera són fidels a la seva crida d’estar amb ell, perquè després de l’anunci de la resurrecció estan disponibles i a punt, de nou convocats per l’anunci de Pasqua. Homes i dones febles, confosos, amb prejudicis. Però romandre amb Jesús és la seva salut, la seva intel·ligència, la seva justícia.
I fixem-nos que en crida dotze, número simbòlic per expressar la convocatòria al nou Israel. Estar amb ell no es fa individualment, sinó en comunió, aplegant-nos en la fraternitat més sentida i viscuda. Aquest far d’esperança del qual parlem en la darrera Exhortació, i que tanta falta ens fa avui en un món cada vegada més fosc. Com dèiem en aquesta Exhortació: «L’experiència de la comunió cristiana, doncs, no és una alternativa més en la vida de l’Església. Si no estem en comunió, el missatge es desvirtua, i potser més que evangelitzar, tenim el perill d’oferir un trist espectacle que no atreu ningú. No és opcional que tu i jo estiguem units. La comunió amb Crist i entre nosaltres és la imatge més viva en aquest món del misteri de Déu U i Tri, i la concreció més diàfana del missatge de Jesús de Natzaret.»
Llavors, si no aprenem el que Jesús vol i ensenya, com podrem ser enviats a predicar? Què anunciarem en el nom de Jesucrist? Cal molta pregària i molt discerniment. No fem res sense assegurar aquesta experiència de discipulatge autèntic. O farem malbé el missatge.
En segon lloc, som enviats a predicar. És molt important això. No prediquem per nosaltres mateixos, no anem per lliure. Ell ens hi envia, i ho fa perquè siguem un altre Jesús, perquè imitem la seva predicació. Només la seva, no la nostra.
I ell ens convoca en Església. Precisament l’ekklesia és la reunió d’aquells que han estat cridats. Sentire cum Ecclesia, sentir, provar i percebre en harmonia amb l’Església, és la manera com Déu ha disposat l’enviament de tants homes i dones en nom de Jesucrist.
Clar que podem tenir molts punts de vista diferents, clar que hi ha multitud de carismes i dons, clar que l’Esperit bufa com vol i on vol, però sempre encertant l’essència del seu missatge, sobretot encertant l’actitud de vida fonamental: donar-ho tot pel Regne i donar-nos-ho tot en comunió els uns amb els altres. Com sabem si és Jesús que ens envia? Quan seguim el camí de la creu, aquell únic camí que ell ens ha proposat per manifestar la revolució de l’amor diví, i quan aquesta creu la vivim des de la fraternitat, l’acompanyament, el suport.
Allò que ens manté en el mateix ensenyament de Jesús és la convocatòria eclesial, i això és el que estem fent avui. El bisbe en nom de Jesucrist us envia a predicar. Per creure’ns-ho i viure-ho, necessitem una experiència fonamental, de la qual en solem parlar poc: la infància espiritual, que tant va remarcar Sta. Teresa de l’Infant Jesús. L’altre dia, a la inauguració de curs de l’INSAF, vam comentar: Climent d’Alexandria (ca.150-ca.215), a inicis del segle III, en un passatge genial del seu llibre El Pedagog, explica les conseqüències del baptisme per aquest «poble jove»: si el baptisme ens fa participar de l’eternitat, aleshores hem de ser eternament joves. El cristià és aquell que té sempre un cor jove i generós. I, per tant, es tracta d’esdevenir els infants de l’Església i l’Església és la Mare d’aquests infants per la regeneració obrada per mitjà de l’Esperit. Per tant, el títol d’infants expressa la primavera de tota la nostra vida, perquè la saviesa, és a dir, l’Evangeli, és sempre jove.
Si no ens sentim tots Església, si no sentim la seva maternitat protectora i educadora, si no ens en sabem membres, si no ens sentim infants de l’Església, aleshores tenim el perill de predicar només allò que entenem o que volem, amb bona intenció, sí, però fent un frau a tants homes i dones que esperen l’anunci joiós de l’amor mutu.
És a dir. Prediquem des del discipulatge, prediquem des de la nostra infantesa espiritual, i per això formem-nos cada dia per conèixer el missatge autèntic que després hem d’anunciar. Prediquem des de la sinodalitat, sabent que cada membre de l’únic Cos és únic i especial, sense el qual el Cos es deformaria. Prediquem de dos en dos, en fraternitat i comunió. Totes aquestes actituds no són complements, no son accidentals. Son essencials. Elles mateixes ja són evangelitzadores si les fem des del nucli del mestratge de Jesús.
Aleshores expulsarem els dimonis (cf. Mc 3,15). Tindrem el poder de treure els dimonis que tenim dins nostre i els dimonis de la parcialitat, de l’exclusió, del rancor, de la injustícia, de la polarització, d’odi, de l’enveja, de la venjança. És així com serem missioners i missatgers d’esperança enmig d’una societat assedegada de Déu, assedegada de l’Evangeli de nostre Senyor Jesucrist. És així com ens sentirem cridats per l’Esperit del Senyor a fer jove la nostra Església, és a dir, «a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor» (Lc 4,18-19; cf. Is 61,1-2).
