Quan el sol va a la posta i els seus raigs es van esgrogueint, m’encanta repassar les flors del terrat de casa. En el pas a l’exterior, em sorprèn que les fulles d’un anthurium siguin flors. A fora, els primers són dos rosers que lluiten contra el pugó: els donàvem per perduts i no paren d’anar florint roses. Després segueix una ufanosa hortènsia de flors pàl·lides, però turgents. Al costat, una gardènia, mig amagada, es fa notar per l’olor penetrant de les seves flors blanques. M’oblidava d’una petita torreta, farcida de petites flors blanques de nom desconegut. Després, un immens ficus benjamina, de fulles de color verd intens i lluent, em convida a l’abraçada. Giro l’angle i, a banda i banda, la buguenvíl·lia, la reina del terrat, floreix a desdir flors fúcsies al llarg de les branques. L’ampit de l’altra finestra l’ocupen tres ciclàmens de flors sempre ertes. La barana l’ornamenten altres plantes de tons verdosos i vermellosos a les puntes i una planta amb tiges enfiladisses plenes de flors acampanades que atrauen la mirada. No sé el seu nom, però hi són. Totes llueixen perquè algú les estima i les cuida.
Amunt i avall del meu carrer hi ha persones. Viuen, treballen, miren, parlen. Ens interessem tots. Ens acompanyem fins allà on és possible i prudent. Estem segurs d’ajudar-nos en qualsevol contratemps. Encara que tothom té la seva família, comptem els uns amb els altres per superar l’“epidèmia de solitud”.
A la casa de sota, la M. i l’A. sempre discrets, se’ns van oferir, en tot i per tot, en la maltempsada de la pandèmia. Més avall, la C. i el J.M., sempre tenen a punt la salutació somrient. Encara més enllà, algú apareix intermitentment i ens ignorem. Al cap del carrer, hi viu una família amb la qual ens coneixem i ens ajudem des de fa molts anys: la de la R., l’altra R. gran i l’E., que van afrontant la seves velleses avançades amb l’ajut de la fe i la comunió. A la casa del damunt, tenim veïnes noves, mare i filla, de les que encara no sabem el nom, però tenen dos balcons que fan goig de mirar. Més amunt hi viu la P. de tota la vida, una lluitadora amb una mala salut de ferro. Després la M., la degana del poble, amb 102 anys de servei familiar amorós i sacrificat. L’altre dia, després de rebre el Pa de l’Eucaristia, em va dir seriosa i convençuda: «Estimar és el més important, si no estimes perds el camí». Més enllà, amunt, s’acompanyen en l’ancianitat penosa el Ll. sempre afable, i la R., amb l’ajut de la filla M.. Així podríem anar detectant les flors i les plantes, les famílies que apleguen el nostre poble. Totes compten si algú les estima i les cuida.
Tu també podries fer un exercici semblant, repassant els veïns de la teva escala o del teu carrer. Seria el primer pas per a poder aportar el teu interès i el teu afecte contra l’epidèmia de solitud. Frase aquesta que vaig escoltar a una molt famosa novel·lista nord-americana, que va titllar de pitjor mal de la humanitat.
Josep Bofarull, pvre.
Article publicat al Full dominical del 5 de novembre de 2023 (n. 3843)
