Molt estimat poble sant de Déu. Molt estimat Dr. Joan Ferrer, president de l’Associació Bíblica de Catalunya; Sra. M. de l’Esperança Amill, directora del Secretariat de pastoral bíblica. Benvolgudes associades i associats. Molt estimats preveres i diaques, laics i laiques, consagrats i consagrades. Sigueu tots benvinguts.
Avui, ens hem aplegat en aquesta solemne celebració aquí a la Catedral de Tarragona —val a dir que és la Catedral més bonica de la nostra terra— per a celebrar amb goig el cinquantè aniversari de l’Associació Bíblica de Catalunya. El dia 21 de setembre de 1974, festa de sant Mateu, apòstol i evangelista, l’arquebisbe Josep Pont i Gol, com un fruit del Concili Vaticà II, i heretant la reflexió bíblica que s’havia fet a Catalunya des d’inicis del segle XX, erigia l’Associació Bíblica amb l’acord de tots els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya.[1] S’establia una Junta Directiva, de la qual fou president durant moltíssims anys Mn. Joan Magí. És un goig, mossèn, que sigueu avui aquí concelebrant aquesta eucaristia. De la història d’aquests cinquanta anys, després, en l’acte acadèmic, Mn. Armand Puig ens en parlarà a bastament.
En aquest meu comentari, per tant, permeteu-me que glossi dos temes: D’una banda, l’immens esforç que s’ha fet a Catalunya al llarg del segle XX per tal de tenir acuradament traduïda la Bíblia al català, i, en segon lloc, com és obvi, l’absoluta importància de la Paraula de Déu en la vida de la nostra estimada Església.
L’esforç que s’ha fet a casa nostra per a tenir traduïda la Bíblia en la nostra llengua catalana ha estat ingent. Recordem breument els últims cent anys llargs, a partir dels quals s’insereix l’Associació Bíblica de Catalunya.
Podríem començar esmentant, a partir dels anys de 1910, la Bíblia de l’Institut d’Estudis Catalans, promoguda per Enric Prat de la Riba i encomanada a Mn. Frederic Clascà, tot i que tan sols en van sortir tres volums.
Poc més endavant, es constituí l’Obra del Sant Evangeli, el primer esforç col·lectiu de l’Apostolat Bíblic a Catalunya. Fundada el 1921 pel P. Casanovas, s’estructurà el 1924. Precisament, el cardenal Vidal i Barraquer, ara fa cent anys, el 29 de gener de 1924, presentava als cristians de tota la Tarraconense una edició del Sant Evangeli i dels Fets dels Apòstols. A l’abril del mateix 1924, per dur a terme els propòsits de l’Obra del Sant Evangeli, foren convocats en el Foment de Pietat Catalana tots els experts i professors en Sagrada Escriptura. Es constituïren dues comissions, l’una, tècnica, i l’altra, administrativa, amb el projecte de completar tota la Bíblia en petits volums i amb l’objectiu de repartir-se, fins i tot, a les cases.
A continuació s’edità la Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana, anomenada també la Bíblia de Francesc Cambó, en quinze volums, coordinada pel caputxí P. Miquel d’Esplugues, i acabada la dècada de 1940. Cal afegir que a l’any 1968 s’edità també en un sol volum, promoguda sobretot pel P. Frederic Raurell.
Més endavant s’edità la Bíblia de Montserrat en els anys de 1960. El gran promotor d’aquesta Bíblia fou el P. Guiu Camps: una Bíblia editada en cinc volums petits i, també, en un sol volum. Aquesta és la Bíblia amb la qual vaig tenir el goig de fer els meus estudis bíblics i teològics.
També, en acabar el Concili Vaticà II, a fi de tenir traduïdes al català les versions litúrgiques promogudes per la Santa Seu, aquestes es van anar traduint progressivament, a mesura que es necessitaven per als diversos cicles. Es tracta d’una versió on hi treballaren, entre altres, el P. Guiu, el P. Bartrina i el P. Romuald Díaz, i oscil·la entre la versió de la Bíblia de Montserrat i la de Francesc Cambó. L’inconvenient, és que no es troba traduïda la Bíblia sencera, sinó tan sols els passatges explicitats en els leccionaris litúrgics.
I, per últim, creada fa cinquanta anys l’Associació Bíblica de Catalunya, es començà a treballar en l’anomenada Bíblia Catalana Interconfessional. Era un projecte que ja demanava l’arquebisbe Pont i Gol en el mateix decret d’erecció de l’Associació Bíblica. Els treballs tingueren lloc sobretot des del 1983 fins al 1993, quan en sortí la primera edició. Els creadors van ser tots els biblistes units, en una perspectiva interconfessional i amb experts de les Societats Bíbliques Unides. En el camp catòlic, entre altres, hi treballaren de valent, i avui són aquí en aquesta celebració, el Dr. Armand Puig, el Dr. Agustí Borrell i el Dr. Joan Ferrer. Es tracta d’una edició molt curosa en el llenguatge i en la traducció de l’original grec o hebreu, actualitzada en el llenguatge d’avui i que, fins i tot, té autoritat lingüística en ella mateixa, perquè des del camp dels especialistes hi ha consultes freqüents sobre com s’han traduït i construït determinats girs lingüístics, textos o frases.
Molt estimats i estimades, davant aquest esforç ingent, la trobada que avui ens ocupa i, sobretot, aquesta celebració de l’Eucaristia, esdevé un bon moment per a celebrar i meditar —ara en segon lloc— la importància de la Paraula de Déu en la vida de l’Església, i principalment per a donar-ne gràcies. Aquesta Paraula, val a dir, precedeix i excedeix el mateix text bíblic en sentit estricte. Perquè hem de recordar que la fe cristiana no té al centre només un llibre, sinó una història de salvació, i, com sabem, una persona, Jesucrist, Paraula de Déu feta carn, feta home, feta història. Precisament perquè l’horitzó de la Paraula divina abraça i s’estén més enllà de l’Escriptura, és necessària la presència constant de l’Esperit Sant que condueix «cap a la veritat sencera» (Jn 16,13) a tot aquell o aquella que llegeix la Bíblia.
«El qui és la Paraula s’ha fet carn» (Jn 1,14), hem escoltat a l’Evangeli d’avui. Aquest no és només l’àpex d’aquesta joia poètica i teològica que és el pròleg de l’Evangeli de Joan, sinó el cor mateix de la fe cristiana. La Paraula eterna i divina entra en l’espai i en el temps i assumeix un rostre i una identitat humanes. Tant és així que és possible acostar-s’hi directament, perquè les paraules sense un rostre no són perfectes, no compleixen plenament l’encontre, com ho recordava Job quan va arribar a la fi del seu dramàtic itinerari de recerca (cf. Jb 42,5). D’aquí que sigui en Crist on aquesta presència de Déu es faci visible, tangible i audible: es va fer home i «plantà la seva tenda entre nosaltres» (Jn 1,14). És una presència feta realitat plena en la darrera paraula de Crist ressuscitat: «Jo serè amb vosaltres fins a la fi» (Mt 28,20). «La salvació no es troba en ningú més [que en Jesucrist] —ens ha dit Pere avui a la segona lectura— perquè, sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos» (Ac 4,12). Per aquest motiu, el fi últim del coneixement de la Bíblia «no és una decisió ètica o una gran idea», sinó una «trobada» —com afirmava Benet XVI—, la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, la direcció decisiva».[2]
«De Sió en surt l’ensenyament, de Jerusalem, la Paraula del Senyor» (Is 2,3), hem escoltat d’Isaïes a la primera lectura. La Paraula de Déu «surt» de casa seva, de la comunitat cristiana, «de la casa de la Paraula» que és l’Església,[3] i s’encamina al llarg dels camins del món per trobar el gran pelegrinatge dels pobles en la recerca de la veritat, la justícia i la pau. En el nostre món, tot i que sembla regnar-hi la incredulitat i la indiferència, hi ha un desig amagat, una esperança germinal. Com diu el profeta Amós, «vénen dies que enviaré fam al país: no fam de pa ni set d’aigua, sinó fam d’escoltar la meva paraula» (8,11). A aquesta fam vol respondre la missió evangelitzadora de l’Església. Per això la Bíblia està plena de crides a «no callar», a «cridar amb força», a «anunciar la Paraula en el moment oportú i inoportú», a ser guardians que trenquen el silenci de la indiferència.
Ara bé, convé recordar que la Bíblia és també «carn», «lletra», s’expressa en llengües particulars, en formes literàries i històriques, en concepcions lligades a una cultura antiga. A causa d’aquesta dimensió «carnal», exigeix una anàlisi històrica literària que es duu a terme a través de diferents mètodes i enfocaments oferts per l’exegesi bíblica. Aquest és un compromís necessari: si se l’exclou hom podria caure en el fonamentalisme, que pràcticament nega l’encarnació de la Paraula divina en la història, no reconeix que aquesta paraula s’expressa en la Bíblia segons un llenguatge humà, que ha de ser desxifrat, estudiat i comprès, i ignora que la inspiració divina no ha esborrat la identitat històrica i la personalitat pròpia dels autors humans. Però la Bíblia exigeix també la comprensió donada per l’Esperit Sant, que revela la dimensió transcendent de la Paraula divina, present en les paraules humanes. D’aquí la necessitat de la «viva Tradició de tota l’Església», com afirma el Concili Vaticà II (DV 12) i de la fe per comprendre de manera unitària l’Escriptura. Si ens aturem només en la «lletra», la Bíblia llavors es redueix a un solemne document del passat; però si se n’exclou l’encarnació, es pot caure en l’equívoc fonamentalisme o en un vague espiritualisme o psicologisme. El coneixement exegètic ha d’entrellaçar-se, per tant, indissolublement amb la tradició espiritual i teològica perquè no es trenqui la unitat divina i humana de Jesucrist, i de les Escriptures.
La Paraula de Déu ha de tenir una primera transparència i difusió per mitjà del text imprès, amb traduccions que responguin a la varietat d’idiomes del nostre planeta. D’aquí l’ingent esforç que s’ha fet a Catalunya en els últims cent anys. Però la veu de la Paraula ha de ressonar també a les artèries informàtiques d’Internet, en els canals de difusió virtual on line…, i ha d’aparèixer en els esdeveniments culturals i socials. En un temps dominat per la imatge, és encara significatiu i suggestiu el model privilegiat per Crist: ell recorria al símbol, a la narració, a l’exemple, a l’experiència diària, a la paràbola: «Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles, i no els deia res sense paràboles», trobem escrit a l’Evangeli de Mateu (13,3.34). Jesús, per tant, no utilitzava mai un llenguatge vague, abstracte i eteri, sinó que els conqueria partint justament de la terra que trepitjaven els seus peus per conduir-los d’allò que és quotidià a la revelació del Regne del cel. Adoneu-vos com el llenguatge bíblic no és mai argumentatiu, sinó descriptiu i propositiu.
La paràbola del sembrador ens recorda que hi ha terrenys àrids, pedregosos i ofegats pels cards (Mt 13,3-7). Qui entra als carrers del món descobreix els baixos fons on nien sofriments i pobresa, marginació i misèries, malalties i soledats. La Bíblia, que proposa precisament una fe històrica i encarnada, representa incessantment aquest immens crit de dolor que puja de la terra cap al cel: des de les pàgines marcades per la violència i l’opressió, al crit aspre i continuat de Job, les vehements súpliques dels salms, la subtil crisi interior que recorre l’ànima del Cohèlet, les vigoroses denúncies profètiques contra les injustícies socials. A més, es presenta sense atenuants la condemna del pecat radical, que apareix des dels inicis en un text fonamental del Gènesi (c. 3). Però sobretot en les Escriptures hi domina la figura de Crist, que comença el seu ministeri amb un anunci d’esperança per als últims de la terra: «L’Esperit del Senyor […] m’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat» (Lc 4,18-19). Les seves mans toquen repetidament cossos malalts, les seves paraules proclamen justícia i concedeixen el perdó als pecadors. Al final, ell mateix s’acosta al nivell més baix, «es va fer no res», es despullà de la seva glòria, «s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu» (Fl 2,7-8). En la seva solidaritat d’amor i amb el sacrifici de si mateix sembra en el límit i en el mal de la humanitat una llavor de divinitat, o sigui, un principi d’alliberament i de salvació, i obre també per a nosaltres l’aurora de la resurrecció. El cristià té, doncs, la missió d’anunciar aquesta Paraula divina d’esperança, compartint-la amb els pobres i amb els qui pateixen, mitjançant el testimoniatge de la seva fe.
Finalment, en la seva Carta als artistes, sant Joan Pau II recordava que «la Sagrada Escriptura és també una mena d’immens vocabulari» (P. Claudel), d’«Atles iconogràfic» (M. Chagall) «del qual s’han nodrit la cultura i l’art cristians».[4] Goethe estava convençut que l’Evangeli era la «llengua materna d’Europa». La Bíblia és «el gran codi» de la cultura universal: els artistes han impregnat els seus pinzells en aquest alfabet tenyit d’històries, símbols, figures… De tot aquest vast capítol de fe i de bellesa en la història de la cultura, se n’han beneficiat especialment els creients en llur experiència de pregària i de vida. Per a molts d’ells, en èpoques d’escassa alfabetització, les expressions figuratives de la Bíblia representaren una concreta mediació catequètica. Però per a tothom, creients o no, les obres inspirades en l’Escriptura són un reflex del misteri insondable que envolta i és present en el món. Per això, la Bíblia —que també ensenya la via pulchritudinis, és a dir, el camí de la bellesa per a comprendre i arribar a Déu— no sols és necessària per al creient, sinó per a tothom, per a descobrir novament els significats autèntics de les diverses expressions culturals, i per a retrobar la nostra identitat històrica, civil, humana i espiritual.
Molt estimats i estimades, festegem avui aquest gran tresor que tenim de la Paraula de Déu. Festegem-lo en el marc de la «casa de la Paraula» que és la nostra estimada Església. I que l’eucaristia d’avui, tot celebrant el cinquantè aniversari de l’Associació Bíblica de Catalunya, ens estimuli a ser guardians, deixebles, promotors, divulgadors i anunciadors de la Paraula en un llenguatge sempre viu i propositiu, ben adaptat als nostres conciutadans. Amén.
[1] Josep Pont i Gol, «Aprovació canònica de l’Associació Bíblica de Catalunya i dels seus Estatuts»: BOAT (1974) 295-299.
[2] Benet XVI, Encíclica Deus caritas est (25-XII-2005), 1: DdE 869 (2006) 129.
[3] Sínode de 2008, «Missatge al poble de Déu» (24-X-2008): DdE 931 (2009) 6-15.
[4]. Sant Joan Pau II, Carta Nessuno meglio di voi artisti (4-IV-1999), 5: DdE 722 (1999) 356.
