Molt estimat poble sant de Déu. Benvolgut Mn. Xavier, rector de la Parròquia. Benvolgut Mn. Joan, vicari per a la pastoral. Benvolgut diaca. Benvolguts membres del Consell Parroquial i de la Unitat Pastoral. Benvolgut Sr. Alcalde, regidors i regidores. Benvolgut president i membres del Centre d’Estudis Falsetans. Molt estimats tots i totes.
Les catacumbes i els màrtirs de l’Església primitiva sempre han causat una gran atracció espiritual i fascinació en el món cristià. Des del segle XVI fins al segle XIX moltes comunitats europees i americanes sol·licitaren a Roma cossos de màrtirs enterrats a les catacumbes per a ser venerats. La sol·licitud es feia directament al Vaticà per personatges il·lustres. La Sagrada Congregació d’Indulgències i Relíquies, constituïda el 1667, acreditava el caràcter de relíquia d’aquells cossos. La donació anava acompanyada d’un document oficial anomenat autèntica que contenia les condicions de veneració, signada pel cardenal vicari. El bisbe de la diòcesi receptora, a través d’una cerimònia, havia de verificar l’autèntica per a poder posar les relíquies a pública veneració.
Les relíquies de la màrtir santa Càndia, aquest any compleixen dos-cents cinquanta anys de la seva arribada des de Roma a la Parròquia de Santa Maria de Falset. Poc sabem de la jove Càndia o Càndida, que s’autentica que fou màrtir romana, sepultada a les catacumbes de Ciríaca al costat de la via Tiburtina de Roma. Per intercessió del teòleg falsetà P. Josep Rull (c.m.), el papa Climent XIV, a través del cardenal Marcantonio Colonna, feu acte de donació del cos de la màrtir a la Parròquia de Falset el 27 de juny de 1774. Les restes de Càndia foren traslladades de Roma a Barcelona i després a Tarragona. Un cop obtingut el permís d’exposició pública per a llur veneració, arribaren les despulles de la màrtir a Falset el 25 de setembre del 1774. Les relíquies foren venerades a l’antiga església romànica, fins que l’any 1793 foren ubicades en una capella de la nova església barroca. El 15 d’agost de 1810, les tropes napoleòniques profanaren les restes de la màrtir. Recollides pietosament, foren traslladades al monestir d’Escornalbou fins que l’any 1812 retornaren a Falset.
El vicari general de l’Arquebisbat de Tarragona, que dubtava de l’autenticitat de les relíquies, determinà que es dipositessin en un lloc digne, però que no s’exposessin a veneració. Així, es col·locaren a l’antiga tribuna dels Ducs de Medinaceli del temple parroquial. L’any 1960 Mn. Jaume Ciurana i uns col·laboradors recuperaren les relíquies destapiant l’espai on es trobaven ocultes. El cardenal Benjamín de Arriba y Castro autoritzà la investigació científica per a comprovar l’autenticitat de les relíquies. L’anàlisi forense verificà l’antiguitat de les restes, que pertanyien a una noia d’entre 12 i 13 anys. L’anàlisi de l’ungüentari —que sempre acompanyà el cos i segons s’acreditava contenia restes de sang de la màrtir— corroborà una cronologia d’època. Efectivament, la seva tipologia concorda amb exemplars similars d’època tardoromana. El 9 d’agost de 1961 el cardenal signava la nova autenticació i el 7 de setembre de 1961 es feu el solemne trasllat de les relíquies a l’altar de l’església de Falset.
Al voltant de santa Càndia neix una història més pietosa que real atès que no conservem d’ella cap acta de martiri, passió o llegenda antiga. En la Novena a la gloriosa verge y màrtir Santa Candia patrona de la vila de Falcét (Tarragona, 1827) s’explica que Càndia fou acusada de ser cristiana davant l’emperador Maximià. Com que no va voler abjurar de la seva fe, fou empresonada i es prohibí que se li donés menjar. Tot i així, tampoc no va abjurar. Com a conseqüència, la van despullar i escorxar amb escarpidors de ferro. Ebelisau, ministre de l’emperador, impressionat pel testimoni de la jove, es convertí al cristianisme. Després, Eusebi va manar llançar-la a la foguera, però el foc no li feu res, com tampoc els lleons als quals fou llançada posteriorment. Davant aquests fets sobrenaturals també Eusebi es convertí al cristianisme. Llavors l’emperador va fer decapitar-los tots tres.
Aquesta bella i pietosa història presenta traços d’haver combinat elements d’altres martiris de joves cristianes com Tecla, Agnès o Eulàlia. Únicament podem inferir que Càndia fou una jove en edat de contraure matrimoni. Com la resta de joves romanes de la seva edat hauria rebut per part de la mare una educació en valors i aprenentatges necessaris per afrontar la nova etapa de la seva vida. Inferim que, pel fet d’haver estat enterrada a les catacumbes de Ciríaca, provenia d’un ambient familiar cristià que hauria combinat en la seva educació alguns dels valors tradicionals romans amb els valors pròpiament evangèlics. No sabem si va poder rebre instrucció acadèmica, tot i que hauria estat possible. En qualsevol cas, Càndia estava preparada per tenir una autonomia de pensament i consciència que justifica la llibertat amb la qual havia d’afrontar el martiri. I és que a Càndia li tocà viure moments convulsos. L’Estat romà atribuí com a causa dels desastres naturals, econòmics i militars que va patir l’Imperi en aquells moments la ira dels déus (ira deorum). L’Estat va voler restituir la pax deorum exigint actes expiatoris i ofrenes als déus. La negativa de molts cristians a participar en aquestes obligacions religioses fou causa de persecució i mort. Les persecucions de Valerià (mitjan segle III) i de Dioclecià (inicis del segle IV) foren especialment intenses, i en aquest espai de temps cal emmarcar el martiri de Càndia.
Anem ara a la preciosa pàgina de l’Evangeli en la qual hem escoltat l’admirable relat de les verges prudents i les verges desassenyades.
L’Evangeli de Jesús ens dóna la força de l’Esperit que ens ha d’ajudar a no acceptar com a cosa normal la manca d’esperança, de decisió i de prudència.
Precisament, el Senyor ens recorda avui a l’Evangeli que cal estar sempre vigilants i preparats per trobar-nos amb Ell. A mitjanit, a qualsevol moment, poden trucar a la porta i convidar-nos a sortir a rebre el Senyor. La mort no demana cita prèvia. De fet, «no sabeu ni el dia ni l’hora» (Mt 25,13).
Vigilar no significa viure amb por i angoixa. Vol dir viure de manera responsable la nostra vida de fills de Déu, la nostra vida de fe, esperança i caritat. El Senyor espera contínuament de nosaltres la nostra resposta de fe i amor, constants i pacients, enmig de les ocupacions i preocupacions que van teixint el nostre viure.
I aquesta resposta només la podem donar nosaltres, tu i jo. Ningú ho pot fer en lloc nostre. Això és el que significa la negativa de les verges prudents a cedir el seu oli per a la llàntia apagada de les verges nècies: «Val més que aneu als qui en venen i us en compreu» (Mt 25,9). Així, la nostra resposta a Déu és personal i intransferible.
No esperem un «demà» —que potser no vindrà— per a encendre la llàntia del nostre amor. Carpe diem! No deixem passar el temps que se’ns ha brindat! Cal viure en cada segon de la nostra vida tota la passió que un cristià ha de sentir pel seu Senyor. Aquesta és la veritable prudència que ens cal en la nostra vida cristiana. Per això, avui, en el marc de la nostra celebració s’estrena el cant de Mn. Joan Àguila que porta per títol Verge prudent.
És una dita coneguda, però que no està malament que la recordem: «Viu cada dia de la teva vida com si fos el primer dia de la teva existència, com si fos l’únic dia de què disposem, com si fos el darrer dia de la nostra vida.» És una crida realista a la conversió necessària i raonable que hem de portar a terme. En aquest punt hi rau la veritable prudència cristiana.
Què Déu ens faci la gràcia en la seva gran misericòrdia que no hàgim de sentir en l’hora suprema: «Us asseguro que no us conec» (Mt 25,12), és a dir, «no heu tingut cap relació ni tracte amb mi». Tractem el Senyor en aquesta vida de manera que esdevinguem coneguts i amics seus en el temps i en l’eternitat.
