Catedral de Tarragona, 31 de desembre de 2023
Estimats Sr. Marcel Pallejà i Sra. Betlem Padró, delegats diocesans de la Delegació de Laics i Famílies. Estimats Sr. Josep Valls i Sra. Mariona Dolcet, directors del Secretariat diocesà de Pastoral Familiar. Benvolgut Vicari General. Degà del Capítol. Molt estimat poble sant de Déu. Molt estimats matrimonis que participeu d’aquesta Eucaristia, especialment aquells que celebreu enguany el vint-i-cinquè o cinquantè aniversari del vostre enllaç matrimonial.
La festa de la Sagrada Família que avui celebrem, en el marc de les festes de Nadal, és un do de Déu que ens convida a assemblar-nos a la família de Natzaret, a retrobar la grandesa de la vida familiar i a caminar, d’aquesta manera, pel camí de la perfecció.
Les famílies, són objecte d’una gran esperança en tothom, però, avui, són al mateix temps, molt fràgils. Les condicions econòmiques són complicades. El treball lluny sovint dispersa les famílies. L’atur desmoralitza els joves i desestabilitza les llars. Les mentalitats evolucionen. Hi ha una fecunditat molt controlada i dominada; noves relacions al si de la família; el nou lloc de la dona en la mateixa família i en la societat. Però també hi ha la por del compromís i de la durada, el culte de «tot de seguida», la cohabitació juvenil, la voluntat de limitar la fecunditat per qualsevol mitjà, ni que sigui per l’avortament… tot això últim arruïna la família, mina la fidelitat i amplifica els conflictes de generacions. ¿Quants de pares no es desesperen de veure els seus fills esdevenir fills i filles “pròdigs” com el de l’Evangeli? ¿Quants de joves no estan mancats de llars sòlides i radiants, que els facin venir ganes d’assemblar-s’hi? ¿Quants d’infants, esquinçats entre els seus pares separats, estan mancats de la seguretat afectiva tan necessària per a l’equilibri de la persona?
Tot això fa que parlar de la família actualment acaba implicant parlar de «famílies», en plural, perquè són diverses les formes que la família ha adquirit, no només des del punt de vista social, sinó també des del punt de vista jurídic, encara que ―naturalment― no a nivell cristià. Avui dia, a nivell civil, l’estructura familiar ha deixat de quedar circumscrita exclusivament al que enteníem per família nuclear, composta pels pares i els fills ―és a dir, el que realment entenem com a família cristiana―, per donar pas a una diversitat de formes de família que van des de la convivència entre home i dona sense certificat matrimonial (parelles de fet), la família monoparental, les parelles amb domicilis propis per a la dona i per a l’home, o les famílies entre persones del mateix sexe amb reconeixement jurídic.
A què és deguda aquesta diversitat que, a més, s’ha presentat de manera molt accelerada en la nostra societat? El teòleg Lluís Duch, monjo de Montserrat, va dedicar un volum sencer de la seva Antropogia de la vida quotidiana a la família. Allà hi podem trobar alguns motius que ens expliquen aquesta evolució. Podem destacar, entre altres, la durada de la vida. Aquest fet ha contribuït a què el matrimoni deixés de ser un projecte vitalici per convertir-se en un projecte vital amb una duració imprevisible, i que el divorci adquirís una importància molt gran. En un món on les separacions i els divorcis esdevenen cada dia més freqüents, les relacions familiars són objecte d’inacabables processos de reclassificació familiar. També s’ha de posar en relleu la provisionalitat, que ha esdevingut un dels «valors» socials dominants, la qual cosa contrasta vivament amb allò que s’esdevenia en altres èpoques, en les quals l’estabilitat havia estat la referència obligada dels sistemes socials. Per a molts la família s’ha convertit en una «fase transitòria de la vida» o en una «comunitat a temps parcial».
En realitat, sosté Lluís Duch, no és que la família com a tal es trobi en perill de desaparició, sinó simplement que el model familiar clàssic, o el model que en podríem dir cristià, ja no és acceptat per un nombre important de membres de la nostra societat. Malgrat tot, la família és i serà sempre el marc on l’ésser humà porta a terme les seves primeres i fonamentals experiències, el laboratori en el qual els humans poden començar a posar a prova les possibilitats creadores i «humanitzadores» de la nostra espècie.
Tot això vol dir que el futur de la família passa necessàriament per la interrelació afectuosa, per la primacia de l’amor i el respecte, entesos com l’acceptació d’allò que ha estat, és i serà la nostra existència. Aquesta és l’estimació pròpia dels éssers humans: homes i dones que viuen en l’estabilitat de la història, no pas en la provisionalitat de l’instant. En qualsevol cas, el futur de la família sembla assegurat, però vindrà de la mà, això sí, d’una certa «normalització» del seu caràcter fràgil. Davant aquest fet, és on l’aportació cristiana pot tenir el seu sentit i el seu significat, donat que la unió de l’home i de la dona en la cura i educació dels fills, esdevé sempre una crida a viure l’estimar i el donar-se amb tota la seva grandesa, delicadesa i exigència. Això suposa una actitud alhora respectuosa i crítica.
Hem de pensar també que no hi ha cap realització familiar perfecta del tot. Mireu, en aquest punt, no em puc deixar estar d’esmentar un passatge admirable de Georges Bernanos quan parla de les llums i ombres de l’Església: I la veu com una família, com una casa normal, on hi ha qualitats i defectes, grandeses i misèries, però on ―malgrat tot― la fe fa seguir endavant tot i les dificultats i entrebancs. Diu així: «Si el món fos l’obra mestra d’un arquitecte preocupat per les proporcions o d’un professor de lògica, d’un Déu deista ―que ha fet la seva obra i se’n desentén―, l’Església oferiria un espectacle perfecte, d’ordre, on la santedat seria el privilegi dels qui van al davant; cada grau de la jerarquia aniria acompanyat d’un grau més de santedat, fins a arribar al més sant de tots, el Papa. Digueu, però: us agradaria una Església d’aquesta mena? Voleu dir que us hi trobaríeu bé? En dubto. Lluny de trobar-vos-hi com a casa, us quedaríeu a l’entrada d’aquesta confraria de superhomes i els estendríeu la mà talment com un pidolaire a la porta del Ritz. L’Església és una casa normal. En les llars de família hi ha sempre coses desordenades: una cadira coixa, la taula amb taques de tinta, els pots de confitura es buiden tot sols a l’armari; ho he viscut, en tinc experiència».
Tanmateix, Bernanos mai no es va plantejar la sortida d’una Església així; i no pas per sentir-s’hi lligat sociològicament, sinó per la seva profunda fe. La fe com un roure li deia que a través d’ella Déu comunica la salvació a la humanitat. Igualment, en la vida de família convé tenir la mateixa actitud: seguir endavant tot i les dificultats i, davant les caigudes, tornar a començar. Cal subratllar que l’Evangeli no condemna mai, sinó que assumeix, impulsa i corregeix, per tal de fer créixer en l’únic Esperit. És així com l’Evangeli «salva» no només les persones sinó també els grups humans, i especialment aquest bàsic, com és la família.
Dites totes aquestes coses, els cristians hem de maldar per fer un pas més i ser capaços d’emmirallar-nos en la família de Jesús. D’aquí la festa de la Sagrada Família que avui celebrem. La realitat familiar, l’ideal de tota família cristiana va ser viscuda en grau eminent per la família de Jesús. Com la Sagrada Família, tota família és cridada a esdevenir una família de fills de Déu. La tendresa, l’afecte, la confiança i la sinceritat dels membres de la família que viu sota la mirada de Déu, són els elements més propicis per al manteniment del vincle familiar i l’acompliment del precepte evangèlic que diu: «Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 15,12).
I des d’una perspectiva cristiana, és el lloc privilegiat del trobament amb Déu pels pares i els fills. Per la compartició fraternal de les qualitats i dels defectes de cadascú, pel reconeixement i el perdó de les ofenses, per la pràctica d’un esperit de fe… una llar cristiana ha de trobar el seu fonament i la seva finalitat en el Crist. Si en les nostres famílies Crist fos el centre, i les relacions entre els diferents membres fossin fruit del veritable amor, s’assemblarien molt més a la família de Jesús, a la Sagrada Família que les lectures d’aquest diumenge després de Nadal ens posen com a exemple a imitar. Com afirma el Concili Vaticà II (LG 35; GS 61), la família ha de ser la unitat primera d’evangelització dins l’Església. En la família, dins un clima d’amor, els fills aprenen el bon sentit de les coses i així, de la manera més natural, l’ànima dels adolescents rep l’empremta de quina ha de ser l’actuació de la persona humana segons l’Evangeli de Jesucrist.
Molt estimats i estimades. La Paraula de Déu d’avui, la festa que celebrem, ens mostra com esdevé un repte per al nostre temps en què tantes famílies es trenquen i tants joves desencisats veuen en la família sols una convenció burgesa o l’oficialització de l’egoisme entre dues persones. La festa en què celebrem el record de la Família de Natzaret és una invitació a veure la nostra pròpia família a la llum de l’experiència familiar del mateix Jesús. És també una invitació a no reduir la vida de la família als problemes de la parella, sinó a obrir-la a la comunió amb Déu, de manera que la família esdevingui un signe lluminós i transparent del diàleg entre Déu i els homes.
Avui, en aquesta celebració, hi participeu una munió d’esposos cristians, alguns de vosaltres, amb els vostres fills. Al mateix temps alguns celebreu el vostre vint-i-cinquè o cinquantè aniversari de casats. Avui se us ha de felicitar de cor, perquè tot i les dificultats de la vida, us heu mantingut fidels en els ideals humans i cristians acabats de descriure. El bisbe i l’Església de Tarragona, per tant, us feliciten de cor. I que el vostre testimoniatge de fidelitat esdevingui primera escola d’evangelització per a les vostres pròpies famílies.
