Capella del Portal del Carro de Tarragona, 19 d’agost de 2023
Molt estimat poble sant de Déu. Benvolgut Mn. Joan, capellà d’aquesta ermita, rectors de la ciutat, mossens que m’acompanyeu. Benvolgut Sr. Alcalde, regidors i regidores, i altres autoritats. Representants d’entitats de la ciutat.
Avui, celebrem amb goig la popular festa de sant Magí, un eremita d’aquestes terres, martiritzat a començaments del segle IV. Aquesta celebració, després de les misses d’aquest matí, continuarà amb alegria en la processó de la tarda.
Demanem la intercessió de sant Magí per tal que el seu testimoniatge enforteixi la nostra pobra fe i intercedeixi també davant el Senyor per tal que ens vegem alliberats de tots els mals i tothom pugui tenir el pa de cada dia.
La tradició ens diu que sant Magí havia estat fill d’una noble casa i que, per tal de seguir més radicalment l’Evangeli, s’havia retirat a fer vida eremítica en una cova al nord de la Brufaganya. Allà s’hi va estar prop de trenta anys, però a finals del segle III va tenir lloc la persecució de l’emperador romà Dioclecià en contra dels cristians, que envià a la península ibèrica el prefecte Dacià a fer complir les ordres imperials. Arribat a Tarragona i veient que els consells espirituals, els sermons i el mateix testimoniatge de Magí atreia molta gent al cristianisme, el feu anar a buscar amb l’objectiu de fer-lo abjurar de la seva fe i, en no assolir-ho, el va fer empresonar. Després de guarir la filla del prefecte, la llegenda afirma que uns àngels li obriren les portes de la presó, li van trencar les cadenes i pogué sortir fora de la ciutat i tornar a la seva cova, on pregava i dirigia espiritualment. Aquest episodi fa pensar en l’alliberament de sant Pere de la presó, tal i com ens el relata el capítol 12 del llibre dels Fets dels Apòstols, fruit de la pregària de tota la comunitat cristiana. La Tradició ens diu que va sortir de la ciutat per aquesta porta del portal del Carro, però els soldats anaren a cercar-lo i, després de diverses vicissituds, tingué lloc del seu martiri. Al voltant de la seva mort han sorgit també boniques llegendes, com la de l’aigua que brollà després d’haver tocat la pedra amb el seu bastó i que assacià els seus mateixos botxins assedegats. En el lloc del martiri es va aixecar l’actual santuari de Sant Magí de Brufaganya. Cal dir que són també d’aquesta mateixa època les tradicions martirials de sant Feliu a Girona, de sant Cugat a Terrassa i de santa Eulàlia a Barcelona.
La història i el testimoniatge de sant Magí es remunta, per tant, a finals del segle III i inicis del segle IV, pocs anys més tard del martiri dels primers sants màrtirs de la nostra Església, Fructuós, Auguri i Eulogi. És allò que ens indicava la segona lectura d’avui, extreta de la Carta als Hebreus, quan ens feia recordar els primers temps, quan tot just els cristians «havien rebut la llum i van sostenir un combat fort i dolorós». I encara afegeix: ells «van compartir els sofriments dels presos i van acceptar amb goig que els espoliessin dels seus béns, sabent que posseïen altres béns millors que duren per sempre».
El terme màrtir prové del grec μάρτυς, mártys, que significa ʽtestimoniʼ. Donat que tots els cristians hem de ser màrtirs, és a dir, hem de ser testimonis de Crist, encara que, com sant Magí, no hàgim de ser punits per aquesta causa, avui, diada de la seva festa, pot ser una bon dia per reflexionar sobre el martiri, és a dir, sobre el testimoniatge.
Una característica fonamental del martiri cristià és donar la vida amb consentiment lliure.[1] No estar disposat a abdicar de la fe és un exercici de llibertat responsable. Aquest capteniment, tanmateix, no ens ha de confondre. No vol dir que als màrtirs no els agradi la vida, que no valorin el que han de deixar, i molt especialment les persones que estimen. Tanmateix, davant el dilema, no estan disposats a renunciar a la fe. També donen testimoniatge de desitjar i esperar amb confiança la vida eterna, la pàtria definitiva. En valorar més la fe —o la veritat de l’Evangeli— que la pròpia vida, precisament, aquesta no es perd, sinó que es retroba en una vida nova. Ja ho afirmava el Llibre de la Saviesa que hem escoltat a la primera lectura: «Déu els donarà una felicitat immensa, perquè els ha posat a prova i els ha trobat dignes d’ell. Els ha depurat com l’or en el gresol i els ha acceptat com una víctima oferta en holocaust. Per això, quan el Senyor vindrà a visitar-los, resplendiran, seran com les espurnes que corren pel rostoll.»
Potser, ben mirat, la virtut més pròpia dels màrtirs no és el coratge, sinó l’esperança, la confiança total en Déu, la confiança total en Jesucrist. No es tracta, per tant, de superhomes, ni de supercristians, però no tenen por, perquè en el moment de donar testimoniatge porten la cuirassa d’una esperança ferma. És allò que diu el Salm: «Confio en Déu, no temo res. Els mortals, què em poden fer?» (56,5).
D’aquí que, en parlar dels màrtirs, la reflexió teològica no posi tant l’accent sobre la mort sagnant, sinó sobre l’estimació fins a l’extrem, a Déu i als germans. Aleshores és quan la conversió i la mateixa missió eclesials poden sorgir dels màrtirs. I quan dic conversió i missió eclesials, em refereixo a la nostra pròpia conversió i a la nostra pròpia missió com a cristians en aquest món. Ells han posat el regne de Déu per damunt dels avantatges terrenals. Adorar Déu i donar-li glòria no és un sentiment estèril i deshumanitzador, sinó una missió i un servei al món. Per tant, no és la mort que fa el màrtir, sinó el seu amor, per damunt de tot, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. Els màrtirs estimen de manera adulta, sòlida, universal: no busquen exclusivament la seva salvació, sinó la de tots els altres homes i dones.
La vida cristiana consisteix a estimar, i aquest amor apunta cap a un seguiment del Mestre que va venir «a servir i a donar la vida» (Mc 10,45). Aquesta és l’ofrena que han realitzat existencialment els màrtirs i els testimonis de la fe; aquest és el nou culte en esperit i en veritat que ens demana a tots Jesús mateix. I hem de pensar en allò que Jesús avui ens ha dit a l’Evangeli: «Si el món us odia, tingueu present que m’ha odiat primer a mi que a vosaltres.» Perquè «el criat no és més important que el seu amo».
Molt estimats i estimades, «formem part d’una Església que porta saba antiga i santa». «Som fills d’una terra eclesial regada amb sang de màrtirs.» Màrtirs antics, però màrtirs més actuals, com els de la passada persecució religiosa. «Mai no hem d’oblidar una veritat teològica: el misteri de l’Església sempre precedeix els màrtirs. Abans que l’Església dels màrtirs hi ha l’Església tota ella màrtir. I tota forma de martiri expressa la vocació de tota l’Església de ser testimoni de la Veritat del Crist.»[2]
Benvolguts i benvolgudes, que la memòria de sant Magí ens estimuli també a nosaltres a ser màrtirs, és a dir, testimonis convençuts de la nostra fe. Com afirma el concili provincial Tarraconense, amb un to solemne i ja en la seva resolució primera, «no hi pot haver veritable evangelització sense el testimoniatge, que té com a condició la unitat dels cristians, com a ànima l’amor de Jesucrist i com a cos l’atenció i la donació solidària als necessitats, als pobres i als marginats» (CPT 1). Per exercir-lo, com ja hem dit abans, potser no ens cal ser simplement herois, potser el que ens cal és viure la nostra vida cristiana amb autèntica esperança i, aleshores, en el moment oportú, en l’hora oportuna, l’Esperit del Senyor que tot ho renova, ens donarà el coratge i l’impuls per a confessar-lo en les proves i en els problemes de la vida, perquè —com afirma el papa Francesc— estarem bregant enmig del fang del camí.
Que la memòria de sant Magí ens esperoni a tenir la solidesa espiritual que ell va tenir, fent d’ermità durant trenta anys. Que l’aigua de sant Magí ens porti cap a l’aigua viva que és Crist, que un dia va dir a la samaritana: «El qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set […], perquè es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna» (Jn 4,14). Que aquesta aigua ens porti a viure sempre amb el cor jove que tingué sempre sant Magí, fonamentat en l’eterna joventut de l’Evangeli de Jesús.
Que la Mare de Déu, sota l’advocació del Claustre, ens estimuli en aquest bon propòsit, ella que és Mare de Misericòrdia.
[1] Cf. Joan Busquets, «El sentit del martiri», en Narcís Amich – Joan Busquets, Els màrtirs de l’Església de Girona, ahir i avui, Bisbat de Girona 2007, 37-81.
[2] Jaume Pujol, Carta pastoral Els màrtirs, testimonis suprems de l’amor al Crist, Tarragona, juny 2013, 16.
