Monestir de Poblet, 20 d’agost de 2024
Molt estimat pare Abat Fra Rafel [Molt estimat pare Prior] Molt estimats monjos. Molt estimat Poble sant de Déu.
Em plau avui trobar-me aquí per celebrar l’Eucaristia, en la solemnitat de sant Bernat, abat de l’Orde Cistercenc i Doctor de l’Església.
Bernat de Claravall, monjo cistercenc i pare de monjos, fou gairebé un dels personatges més importants de l’Europa Occidental de la primera meitat del segle XII. Home contemplatiu, predicador i també escriptor, intervingué en molts dels problemes teològics, eclesials i, en gran part, també, polítics del seu temps. Gaudia d’aquella saviesa lloada en el passatge del llibre de Jesús, fill de Sira, que hem escoltat a la primera lectura: «Encertarà el sentit dels consells i dels proverbis […], farà conèixer la doctrina que ell ha après […]. La seva saviesa n’instruirà molts […]. El seu record no desapareixerà, d’una generació a l’altra es mantindrà la seva anomenada». Es tracta d’una saviesa i del do del consell que avui, més que mai, necessitem a la nostra Església, necessiteu també en aquest monestir, per tal d’anar entrellucant quina és la voluntat del Senyor sobre cada un de nosaltres i sobre tot el poble sant de Déu.
Gaudint d’aquesta saviesa, cercada i trobada d’una manera fonamental en la contemplació de Déu, Bernat de Claravall parlava i escrivia gairebé sempre vivament. El seu estil, la seva paraula, sortien de la convicció dels grans valors cristians. L’abat de Claravall havia tastat la gran força espiritual de la pobresa, l’energia d’ànima i la claror d’esperit que brollen d’un ésser que s’ha pres seriosament les consignes del Crist. Per això tenia tanta seguretat quan blasmava les desviacions, les marrades espirituals o les desviacions dels seus mateixos monjos o d’altres persones que coincidien en el seu camí.
En el seu llibre De consideratione ad Eugenium papam, un veritable directori de vida espiritual dirigit al bisbe de Roma, Eugeni III, que havia estat deixeble d’ell, li diu: «Foragiteu les bèsties danyoses dels vostres termes, per tal que els vostres ramats pasturin segurs en els vostres pasturatges. Domeu llops, però no dominareu sobre les vostres ovelles. Car les heu rebudes per a fer-les pasturar, no pas per a oprimir-les» (CC 10,75). I afegeix: «És una cosa monstruosa una persona que ocupi un lloc elevat i que tingui una ànima miserable…, que tingui una llengua que no para de dir grandeses i una mà peresosa, que sigui de moltes paraules i de cap fruit, de rostre greu i d’actes lleugers, de gran autoritat i de poca constància» (CC 10,77). Bernat tenia la mateixa força de sant Pau a la Carta als Filipencs quan denuncia a aquells que han esdevingut enemics de la creu de Crist. Ho hem escoltat avui a la segona lectura: «La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals». Com Pau, Bernat predicava amb una certa vehemència. I les arrels d’aquesta vehemència rauen en el fet que l’abat de Claravall no solament va creure en Jesucrist sinó que se’l va creure. En un sermó adreçat als clergues, Sant Bernat afirma que si aquests viuen de Déu evangelitzaran quasi espontàniament. Igualment, en alguna de les seves cartes, Bernat adoctrina els laics, homes i dones, blasmant-los la seva vida ostentosa i poc evangèlica, donat que amb les seves exhibicions luxoses són contraris a la humilitat, que els allunya de poder ajudar més acuradament els pobres. De fet, sobre aquest punt, hi ha expressions de sant Bernat que ens recorden certes expressions de sant Joan Crisòstom sobre la pobresa, sobretot quan afirma que els rics roben als pobres allò que despenen inútilment o supèrfluament. Amb tot, Bernat no excitava els pobres a la violència, sinó que els exhortava a imitar Crist que, essent ric, es féu pobre per nosaltres.
En Sant Bernat hi trobem l’home savi i l’home just lloats en l’Escriptura.
L’Evangeli de sant Joan que avui hem escoltat, en el marc del llarg discurs de Jesús a l’Últim Sopar, hi trobàvem aquella pregària que dirigeix als seus deixebles: «Pare sant […], que tots siguin u […], que jo estigui en ells i vós en mi, que siguin plenament u. Així el món coneixerà que Vós m’heu enviat». I, afegeix Jesús encara: «Vull que estiguin amb mi allà on jo estic, i que vegin la meva glòria, la que m’heu donat per haver-me estimat ja abans de crear el món».
Aquesta unitat del Déu que és Pare, Fill i Esperit sant, és la que sant Bernat desitja en cada persona i en la mateixa realitat eclesial. En el seu discurs, recorre a diverses menes d’unitat (CC 10,141-142), per tal de mostrar l’excel·lència de la unitat singular que hi ha en Déu. Hi ha una unitat que hom pot anomenar col·lectiva, com per exemple la que fan moltes pedres aplegades en un munt. Hi ha una unitat constitutiva, com és ara la de molts membres que formen un sol cos. Hi ha una unitat conjugal, per la qual dues persones deixen d’ésser dues per esdevenir una sola carn. Hi ha una unitat potestativa, per la qual un home cerca d’ésser constant en la virtut, estable i igual a si mateix. Hi ha una unitat de consentiment, quan per la caritat molts homes fan un sol cor i una sola ànima. Hi ha una unitat de desig, quan una ànima, adherint-se a Déu amb totes les seves forces, forma amb ell un sol esperit… Però, totes aquestes unitats no son res comparades amb aquell u suprem, que és Déu? Qualsevol d’aquestes unitats expressades son u, però comparades amb Déu, no ho seran de cap manera. Així doncs, d’entre totes les coses que amb propietat es pot dir que son u, el primer lloc correspon a la unitat de la Trinitat.
És en aquest punt on cal cercar la unitat. La fraternitat cristiana és molt més que un eslògan, és una actitud evangèlica substancial que té les seves arrels en una justícia impregnada d’amor universal. Els qui cerquen en els altres el propi benefici són els qui esdevenen expressió d’injustícia. L’home just i savi, és el qui s’entrega al germà desinteressadament. És aleshores quan comença a esdevenir llum enmig de moltes situacions enfosquides per la cobdícia o la rivalitat. El qui s’entrega sense més ni més, encara que no se n’adoni instantàniament, capgira el món tal com Déu l’ha capgirat a través del seu Fill. La justícia de Déu beu de l’amor, no dels raonaments estratègics. Així en pren nota també l’home just, l’home savi, l’home bo, l’home de Déu.
No hi ha major alegria per a un cristià que la descobrir-se com a senzill instrument de l’amor de Déu, i per tant, de la seva justícia. És aleshores que el cristià anhela trobar i realitzar la justícia ja en el moment present ⸻com desitjava sant Bernat⸻, sense tancar els ulls a aquelles realitats mancades d’amor, de justícia, de coherència, de vida, de fe.
Som cridats a fonamentar la nostra justícia en l’amor, a esdevenir imatge viva de l’esperança en Déu, presència significativa en el nostre present. Cerquem esdevenir u, personalment i eclesialment.
La vida interior d’un cristià i més encara la d’un monjo, no anirà deslligada de la seva expressió visible: siguem u, cerquem la unitat, cerquem la unió amb Déu. Aleshores, la vida pública del cristià serà un record constant de l’invisible que habita en el nostre cor.
Ben bé al final del llibre De consideratione, el sant monjo es fa la pregunta de com podem assolir la contemplació de Déu. Com podem copsar els seus atributs, es pregunta. I la resposta que dóna és clara i nítida: per la santedat, no pas pel simple raonament. I la santedat es troba composta per dos elements: pel sant temor de Déu i també per l’amor sant. I l’amor sant foragita la por que podria anar embolcallada en el temor. I acaba les seves reflexions amb aquesta afirmació: Hauríem de continuar cercant aquell qui encara no hem trobat prou i que mai no pot ésser cercat suficientment. Però potser serà cercat més dignament i més fàcilment trobat amb la pregària que no pas amb els raonaments o la simple discussió. I conclou: Així, doncs, que sigui aquest el final del llibre, però no el final de la recerca (CC 10,153).
Que aquesta Eucaristia d’avui, memorial de la mort del Senyor per fidelitat a Déu i a nosaltres, ens ajudi a viure amb més coherència la nostra vida cristiana per tal que, en la recerca veritable de Déu, reproduïm la seva unitat en la nostra vida personal i eclesial.
Que Santa Maria, patrona d’aquest monestir, ella que va saber combinar amb una extraordinària finor espiritual la contemplació de Déu i l’esperit de servei, ens ajudi en aquest bon propòsit.
