Ermita del Portal del Carro Tarragona, 19 d’agost de 2024
Molt estimat poble sant de Déu. Benvolgut Mn. Joan, capellà d’aquesta ermita, rectors de la ciutat, mossens que m’acompanyeu. Benvolgut Sr. Alcalde, regidors i regidores, i altres autoritats. Hereu i Pubilla. Representants d’entitats de la ciutat. Avui, celebrem amb goig la popular festa de sant Magí, un eremita d’aquestes terres, martiritzat a començaments del segle IV. Una celebració que, després de les misses d’aquest matí, continuarà amb alegria per mitjà de la processó de la tarda.
Sant Magí, copatró de la ciutat, té una especial significació, no només en l’aspecte devocional, sinó també des del punt de vista ciutadà i tradicional. De fet, en les dues antiquíssimes devocions i alhora festes majors de la ciutat ―Sant Magí i Santa Tecla―, passa una cosa semblant en quant a la respectiva càrrega simbòlica, històrica i devocional. La història del Sant, amb més o menys dosis de llegenda, ens la sabem prou bé; la repassem cada any en arribar aquesta data. Els trenta anys d’ermità, la seva virtut provada, la seva solitud a la muntanya, l’anada i tornada de La Brufaganya, l’aigua miraculosa que donà als soldats romans, la tradició de la marxa de les tropes franceses la nit del dia d’avui… tot això, d’alguna manera, forma part de la saviesa popular, de les tradicions al voltant de la devoció al sant. Nosaltres, amb el patronatge, amb la festa major, encara que sigui la petita, expressem la confiança en Sant Magí, més enllà de veritats de la seva vida, de la seva vinculació, de les llegendes i les dites populars. I Sant Magí va contribuir a escampar el missatge cristià, els valors cristians… un missatge que encara és viu i és vàlid per la nostra ciutat i la nostra Església diocesana. Per això, és bo celebrar una festa donant gràcies a Déu i encomanant-vos a un home que va seguir, imitar i ser fidel a Jesús. Aquest apropar-vos a Déu en la Festa de Sant Magí, no hauria de ser un pur formulisme i us proposo buscar allò d’espiritual que hi ha a les vostres vides, trobar la presència de Déu en la natura, en els camps de conreu, en la mar, o en els nostres carrers, en les nostres persones properes. La vida és un camí que té moltes dimensions, i l’espiritual també hi compta.
A redós de les lectures d’avui i de la vida de Sant Magí, voldria incidir en una faceta que penso que podem aprofundir aquest any: Si l’any passat parlàvem del testimoniatge del martiri, enguany podríem reflexionar sobre la vida eremítica.
Els ermitans van aparèixer i adquirir una certa notorietat al desert, a Egipte, i es van escampar aviat a molts altres llocs, a tota la conca Mediterrània, a partir precisament del segle III, situats sempre a llocs isolats del propi desert i de les muntanyes. Amb Sant Antoni Abat com a arquetip, van tenir una particular importància els anomenats Pares del desert que van ser imitats molt aviat en la majoria de les terres mediterrànies, moltes de les quals ja havien rebut la visita dels primers cristians i escoltat la predicació en els primeres segles. Els ermitans o eremites deixaven el món per buscar Déu; però, amb això, volien seguir servint el món en les seves necessitats més profundes. Aquesta vida va evolucionar, en part cap al monacat i en part cap a una estabilitat i presència d’aquests homes i dones a tot Occident. Precisament en el cas de Magí, la seva presència i els seus consells van ajudar, malgrat la distància, a l’expansió del cristianisme d’una banda, i al notorietat dels seus consells i exemple d’altra. Vet aquí que aquest testimoni eficaç i contundent cridà l’atenció dels governants de l’Imperi. Tots aquells que notòriament expandien el cristianisme i convencien a les persones que aquesta era una adhesió interessant i per la qual valia la pena arriscar-se, eren perseguits per les autoritats. Si us hi fixeu, succeïa d’una manera semblant a la que ja uns anys abans havia succeït amb Fructuós i els seus diaques. La carta als hebreus ho resumeix molt bé. Molta d’aquella gent donà la vida i, en la resta, despertava solidaritat i proximitat. Foren exemple de martiri: «Als ulls dels insensats semblava que morissin; la seva partença era tinguda per un mal; el seu traspàs, aparentment, era un desastre. Però ells han trobat la pau».
No ho era aleshores, ni ho ha estat mai, una decisió fàcil la de iniciar-se a la vida eremítica. Ni al segle III, ni a l’edat mitjana ni avui, en ple segle XXI i, en aquest context, voldria recordar les diferents experiències d’aquest tipus de vida que actualment tenim a la nostra diòcesi de Tarragona amb un Estatut de la Vida eremítica en vigor, renovat i aprovat per la Santa Seu el passat 21 d’agost, per tant, demà passat farà un any. No confonguem la vida eremítica amb determinades persones que en diverses ermites o santuaris s’ocupen de restaurants o hostatgeries, doncs en alguns llocs els anomenen ermitans. No parlem aquí d’un servei relacionat amb el turisme, sinó de vida monacal. Parlem de persones del segle XXI que han decidit apropar-se a Déu des de la solitud, la pregària i el silenci. I nosaltres, com a diòcesi les acollim i les acompanyem. També ells, a la seva ermita, acullen i acompanyen en la fe i l’esperança en Jesucrist tots aquells que si apropen atrets pel seu estil de vida i la seva vivència espiritual.
Mireu, en certa manera a la nostra Església de Tarragona es viu l’esperit de Magí, l’ermità de la Brufaganya: son els eremites, persones que dediquen la vida a lloar Déu i a la salvació del món (Catecisme Església Catòlica, 920 i CIC, can. 603). Ho fan des de la intimitat personal amb Crist i lluny dels ulls humans. És una crida particular a trobar al desert personal la glòria del Crucificat.
A l’Església d’Occident, ja des de fa anys, ha tornat a ser viu aquest carisma de la vida eremítica, amb la radicalitat genuïna del monaquisme més primitiu. Aquesta recuperació de la vida anacorètica, que a la nostra diòcesi es remunta al pontificat de l’arquebisbe Josep Pont i Gol, sens dubte, és una gràcia i un do de l’Esperit Sant a l’Església en general, en un procés de renovació de la vida consagrada a Déu. Cal recordar que la nostra Església de Tarragona, la de sant Pau i sant Fructuós, va ser, en altre temps, una de les avantguardes de la vida eremítica, sobretot a la serra de Montsant i la vall de Samuntà, i també en altres llocs. Per això avui, la presència eremítica a la diòcesi vol ser la continuadora d’aquella que es va establir a les nostres muntanyes i va ser sal i llevat del Regne en aquests temps.
Molt estimats i estimades. Honorem avui Sant Magí, el primer eremita de la nostra diòcesi. Honorem la seva santedat i la seva coherència en les adversitats. Aprofundim-ho des del passatge del llibre de la Saviesa que avui hem escoltat a la Primera Lectura: «Les ànimes dels justos estan en mans de Déu i cap turment no les podrà tocar. Als ulls dels homes sofrien un càstig, però de fet tenien l’esperança segura de la immortalitat[…]. El Senyor regnarà damunt d’ells per sempre. Els qui tenien posada en ell la confiança comprendran la veritat, i els qui l’hauran estimat fidelment s’estaran al costat d’ell, perquè Déu dóna als seus sants la gràcia i la misericòrdia i vindrà a visitar els seus elegits».
Com sant Magí, hi ha moltíssims exemples de persones santes que han donat la vida per l’Evangeli, per Crist, sense renunciar a la seva fe. Perquè Magí, com totes les persones coherents fins a les últimes conseqüències, han gravat en les seves vides el que el mateix Jesús va dir: «Si el món us odia, tingueu present que m’ha odiat primer a mi que a vosaltres. Recordeu allò que us he dit: «El criat no és més important que el seu amo.» Si m’han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres; si haguessin guardat la meva paraula, també guardarien la vostra. Tot això us ho faran per causa del meu nom, ja que no coneixen aquell qui m’ha enviat».
Estimats i estimades, nosaltres, que hem rebut el do de la fe, el do de conèixer, estimar i creure en el Déu de Nostre Senyor Jesucrist, maldem cada dia per dur aquest testimoniatge, com el testimoniatge de Magí, a les nostres vides. Quan fem festa i quan sofrim. I com que això ens ho creiem, avui celebrem festa però recordem a la molta gent que passa per penúries i conflictes greus, recordem també els qui arreu del món són perseguits i menystinguts i, especialment, els qui són perseguits i assassinats pel sol fet de ser cristians.
Que aquesta eucaristia que celebrem ens esperoni a dur aquest testimoni allí on fa falta, obrint les portes i anant cap a cercar les necessitats del món i, en aquest cas, de la nostra ciutat de Tarragona. Amén.
