Prioral de Sant Pere de Reus, 29 de juny de 2024
Molt estimat poble sant de Déu. Senyor Prior, mossens responsables de les parròquies de la ciutat; religiosos i religioses, comunitats cristianes. Benvolguda Sra. Alcaldessa, regidores i regidors de l’Ajuntament. Autoritats. Representants de les entitats religioses, cíviques, socials i culturals de Reus. Molt estimats tots i totes en el Senyor.
Un any més hem arribat a la festa major de Sant Pere. És el moment d’aturada social, el moment de retrobar-nos com a col·lectiu. La festa major —com afirmava fa uns pocs dies l’Alcaldessa— «és el moment d’adonar-nos com n’és, d’àmplia, la xarxa de complicitats» que la fan possible i «com és capaç de connectar diverses generacions de reusenques i reusencs, de ser espai de trobada oberta a tothom que s’hi vulgui afegir».
Però també, mentre esperem la pau i la concòrdia i la bona entesa, tant per al nostre país com, per a tot el món, la festa major és un moment d’aturada que ben bé podria servir de reflexió. Què fem pel futur? Què fem pel nostre país? Què fem per la nostra Església? Què fem per la gent que ens succeirà? Què fem pel planeta? De temps difícils, en sabem treure el bé? Aquesta és una nova missió que tenim, saber destriar i treure el bé dels moments dolents. I ho podrem fer si sabem preparar-nos adequadament, amb constància, tenint clares les prioritats i involucrant-nos personalment en el que volem que sigui el món.
En altres paraules, la festa major pot ser un bon moment per a retrobar-nos amb les essències de la humanitat. Per a nosaltres, la gent cristiana, aquest retrobar l’essència és referir-nos constantment a la vida de Jesús, a Déu mateix que va tastar la nostra condició humana i que ens va marcar el camí per a mantenir aquesta condició. I l’exemple de Jesús, el Crist, que va impregnar la vida de sant Pere i de tantes dones i homes que havien conegut personalment Jesús, s’ha de retrobar també anant als seus orígens. Hem de retrobar-nos amb l’essència del cristianisme, com ho hem de fer amb l’essència de la humanitat, com ho hem de fer amb l’essència de la caritat, del respecte o dels drets humans. En definitiva, hem de retrobar-nos amb l’essència de la Creació i de Déu.
La nostra societat occidental pateix una forta crisi de les humanitats. Només cal passejar-se per qualsevol dels nostres centres universitaris per adonar-se’n. I, potser, aquells que estem en la recerca de la plenitud de sentit, aquells que intentem fer-nos les grans preguntes de la vida humana, en aliança amb els estudis humanístics, tenim en aquests moments actuals la tasca de reivindicar una concepció de la ciència que superi la simple mentalitat empirista o el pur economicisme. Enguany la pregonera de la festa ha estat una excel·lent matemàtica, i està molt bé; és bo valorar el treball científic dels nostres conciutadans. Com afirmava la pregonera, la Dra. Eva Miranda, és bo valorar la importància de la ciència «en la nostra societat, en la nostra vida, en el nostre dia a dia, la importància de la inclusivitat i diversitat en ciència on les dones també som protagonistes i tots sumem i multipliquem», afirmava. Però també ha estat bonic i profund veure com, en el seu discurs, la pregonera deixava la porta oberta a la inspiració, a la bellesa, a la saviesa del cor, podríem dir; per exemple, en les seves mateixes referències al pentàgon de pètals de la bandera de Reus, o en l’harmonia visual de les obres de Gaudí, unes obres que són veritable «inspiració», afirmava, perquè «són superfícies que es corben de manera inversemblant […], i això ho estudiem amb geometria».
És bo, per tant, valorar el treball de les ciències experimentals, que estan destinades a saber llegir el llibre de la natura i de la vida, tot estudiant l’enciclopèdia de les innombrables aplicacions de la tecnologia, que permeten a la persona humana penetrar en la mateixa natura, emprar el seu potencial o, fins i tot, modificar el seu curs. Són, per tant, les savieses «del text», o ciències de la naturalesa.
Però també hi ha unes altres disciplines —com he dit—, intuïdes en el mateix pregó de la Dra. Miranda. I aquestes disciplines són les humanístiques, que no són científiques de la mateixa forma que ho són les matèries experimentals, donat que els seus pressupòsits, la seva funció i la finalitat són diverses. Si les primeres són les savieses del «text», les ciències humanístiques esdevenen les disciplines del «context» o, si voleu, la «saviesa del cor», o les savieses de la cultura. Les primeres ensenyen a una persona quin és el seu mitjà concret i exacte per a situar-se adequadament en ell; les segones, en canvi, expliquen què hi fem, en aquest mitjà, per què hi som, on ens trobem i el sentit i la bellesa de tot el conjunt.
D’aquí que, aquesta tarda hàgim vingut també aquí, a redós de sant Pere, per a reafirmar o, si voleu, per a reivindicar «la saviesa del cor». Perquè, com afirmava Blai Pascal, el gran geni matemàtic del segle XVII, el cor té raons que la raó no entén. Hem vingut a redós de Sant Pere per a retrobar la nostra inspiració, per a gaudir de la saviesa del cor, per tal que amb un cor renovat puguem fruir de la vida, tot donant i donant-nos a mans plenes. Avui, davant sant Pere, hem vingut a pouar aquesta saviesa del context, hem vingut a demanar a Déu que ens retrobem amb les nostres essències humanes, socials i espirituals.
I a vosaltres que us reinventeu cada dia com a ciutat, com a comunitat que celebra i prega, com a grup que demana i dona gràcies…, vosaltres —dic— avui heu vingut aquí a donar testimoni de la voluntat d’un poble d’encomanar-se a aquell home que fou roca, pedra, fonament on es construí la nostra Església, com afirma Jesús a l’Evangeli d’avui. Que ell ens encomani també la seva força.
I no sols l’Evangeli ens ha donat pautes per a la nostra vida. A la primera lectura, el llibre dels Fets dels Apòstols ens ha presentat Pere empresonat i alhora alliberat pel Senyor, com a fruit de la pregària dels fidels i com a signe de la manera com Déu té cura de la seva Església. És una idea amb la qual el llibre presenta, a generacions que ja no van conèixer Jesús, el significat profund de la comunitat dels germans. La força del cristianisme en els primers segles va ser la força de la comunitat i, vet aquí, que també en això l’Església actual treballa per retrobar-se amb la mateixa força d’aquelles primeres comunitats reunides al voltant de la Paraula i del memorial de Jesús. D’aquí la importància que les nostres Unitats pastorals esdevinguin ben reeixides.
D’altra banda, a la segona lectura, Pau, en la seva carta a Timoteu, que és una mena de testament de l’Apòstol, fa una breu recapitulació de la seva vida, conscient d’haver lluitat «en el noble combat de la fe» i d’haver-se mantingut «fidel». I vet aquí que no és fàcil ser una persona de conviccions cristianes, avui en dia, una cosa que en diverses mesures, hem descobert tots. No sempre és fàcil ser cristià o cristiana en la nostra societat, ni en el treball, ni a la ciutat, ni a la nostra professió, ni amb els amics o amigues o en els entorns d’oci. Massa sovint ens hem quedat merament amb la saviesa del text i hem oblidat la saviesa del context. Però com dic sempre als joves que es confirmen, malgrat que no sigui fàcil ser cristià, és quelcom engrescador i apassionant. Ser un bon cristià, ser una bona cristiana, posar en pràctica allò que Jesús ens va transmetre i ens va demanar, sempre és engrescador perquè ens posa davant els ulls el fet de ser bones persones. Ens posa al nostre davant la possibilitat de portar a la pràctica l’Evangeli de Jesús. Ens posa al nostre davant la possibilitat de trobar sentit a la vida, del per què estem en aquest món, de cultivar la saviesa del context donant i donant-nos a mans plenes. Ens posa al nostre davant la possibilitat d’albirar la felicitat autèntica tot essent bones persones, tot i els entrebancs i contrarietats que constantment ens presenta la vida mateixa. A tots ens agrada ser bones persones i ens hem de preocupar de ser-ho. Vet aquí la nostra força cristiana.
Finalment el text de l’Evangeli torna a tenir com a protagonista Pere, cridat a ser la pedra sobre la qual serà edificada l’Església. Per això, avui és també molt oportú pregar pel Papa, el nostre papa Francesc, successor de Pere, cridat també com ell a ser roca i fonament de la nostra Església del segle XXI, i a confortar en la fe tots els creients.
Des de Pere, Pau, passant per totes les persones que ens han precedit en la fe, els nostres avantpassats, i fins arribar a nosaltres mateixos, avui, ens hem anat transmetent la fe. Avui ens hem fixat en la missió que van rebre els dos apòstols que avui commemorem i de quina manera la dugueren a terme, però aquesta missió es perpetua en cadascuna de les persones cristianes. Perquè si en el projecte de Déu Pere i Pau foren encarregats de difondre, animar i enfortir la fe de les persones, creant comunitats cristianes i edificant l’Església, d’igual manera nosaltres formem part també del projecte de Déu. I no podem dimitir. Perquè aquest és també el projecte que Déu ens ha confiat a tots nosaltres, els creients, cadascú en les circumstàncies que li siguin pròpies.
Estimats i estimades, la missió de l’Església, seguint els sants apòstols, és evangelitzar. Tots tenim aquesta missió evangelitzadora: per això podem dir que tots som Església. Sí, tots els cristians i cristianes som avui Església, poble sant de Déu que fa camí en aquest món, i formem part d’una comunitat, mitjançant la qual visualitzem l’Església allà on estem. Aquesta és la nostra missió en la que hem de perseverar. I, com afirma repetidament el papa Francesc, hem de perseverar especialment en la pregària, el servei i l’amor, fonaments de la vida comunitària, per tal que siguin molts els qui, a través del nostre testimoniatge, puguin anar més enllà d’una vida merament centrada en les coses d’aquest món, retrobin el sentit de plenitud i recobrin l’esperança en Déu.
Al fons dels patronatges de les ciutats i pobles, o potser millor seria dir als inicis de la història col·lectiva de les ciutats i pobles, sempre hi ha el desig comunitari de posar-se a les mans del Creador, en mans de Déu. I una festa major també és això, el desig d’anar més enllà de la mera saviesa del text i retrobar la saviesa del context. La festa major és la memòria de la vida d’un poble, del seu tarannà i de la seva identitat més pregona, recapitulació del que som i del que fem…, i tot això fonamentats en les nostres arrels que pouen de les fonts nítides de l’Evangeli de Jesús.
Continuem ara la nostra celebració, i després sortirem amb Pere de professó pels carrers. Un cop més ens sorprendrà la quantitat d’ulls que es fixaran en la seva imatge. Que ell ens enforteixi en la fe i ens ajudi a construir una Església fidel, en sintonia amb el món i defensora de la Veritat que fa lliures les persones.
