Catedral de Tarragona, 21 de gener de 2026
Senyor Arquebisbe, estimats preveres, autoritats, germans i germanes en el Senyor,
Avui Tarragona celebra sant Fructuós, el seu bisbe, que, juntament amb els seus diaques Auguri i Eulogi, va donar la vida per Crist a l’amfiteatre de la ciutat, el 21 de gener de l’any 259.
Martiri
La primera lectura, del llibre de Daniel, ens situa davant el drama dels tres joves llançats al forn. Una prova real: pressió, amenaça, por. I, tanmateix, ells no es rendeixen, no pacten, no es divideixen per dins. Es mantenen fidels.
El martiri, germans, no és buscar el sofriment ni estimar la mort. El martiri és una cosa més senzilla i més gran: no negociar Crist, no vendre el cor a l’ídol de torn, no prosternar-se davant allò que no és Déu. I per això el martiri comença molt abans de l’amfiteatre. Comença en la vida quotidiana: en la coherència, en la fidelitat, en el “sí” humil de cada dia.
La carta als Hebreus ens ho ha dit amb una claredat impressionant: “No perdeu la vostra confiança… us cal perseverança”. A vegades pensem que la santedat és cosa de moments excepcionals. Però l’Escriptura ens recorda que la força dels sants es forja amb una fe perseverant: quan costa i, tot i així, es continua; quan no s’entén i, tot i així, es confia; quan no es veu el fruit i, tot i així, s’estima.
Sant Fructuós i els seus diaques no van improvisar el final. La seva entrega va ser el desenllaç d’una vida ja oferta. El màrtir no és un heroi solitari: és un creient que ha après a viure a les mans de Déu. I per això, fins i tot en la prova, el seu cor es manté en pau.
També avui existeixen forns que no es veuen: la pressió per callar la fe, el compromís social que en neix, el ridícul a ser diferent, el cansament, la temptació del cinisme, la duresa del cor, la comoditat que adorm. A vegades no ens demanen la vida, però ens demanen l’ànima, a poc a poc. I aquí és on la memòria dels màrtirs ens desvetlla: allò que val és Crist, i Crist no es ven.
Missió
L’evangeli de sant Joan ens ha introduït en la pregària més íntima de Jesús. És commovedor: abans de la passió, Jesús prega. I en la seva pregària apareixen paraules decisives per a l’Església de tots els temps.
Jesús no demana al Pare: “treu-los del món”. Demana: “guarda’ls del Maligne”. És a dir, no ens promet un camí sense dificultats, però sí una protecció decisiva: que el mal no ens robi el cor, que no ens venci per dins, que no ens faci perdre l’alegria de l’evangeli.
I afegeix: “Consagra’ls en la veritat… tal com tu m’has enviat al món, jo també els hi envio”. Aquesta frase ho explica tot. La consagració no és separar-se del món amb superioritat, com si un fos millor. La consagració és pertànyer a Déu per poder estimar millor, servir millor, viure amb més llibertat interior.
L’Església no és un refugi per amagar-se. L’Església és una comunitat enviada. Cada batejat, cada família, cada jove, cada persona gran, cada consagrat, cada prevere, cada diaca: tots rebem el mateix enviament, cadascú segons la seva vocació. I aquest enviament comença en allò concret: en la feina ben feta, en la paraula honesta, en la caritat silenciosa, en la defensa del feble, en l’acompanyament del qui està sol, en la paciència amb els de casa, en el perdó quan costa.
Comunió
I al centre de la pregària de Jesús, demana: “Que siguin u”. La unitat és el senyal pel qual el món pot reconèixer que Crist viu.
La comunió no vol dir pensar tots igual, ni negar les diferències, ni evitar els problemes. Comunió vol dir una cosa més evangèlica: posar Crist al centre, escoltar amb respecte, buscar el bé de l’altre, renunciar a la duresa i a la sospita, aprendre a reconciliar-nos.
Germans, si ens haguéssim d’endur tres idees a casa en aquesta festa de sant Fructuós, Auguri i Eulogi podrien ser aquestes:
- Perseverar, sense perdre la confiança, encara que hi hagi proves.
- Viure la fe com una missió en el dia a dia.
- Cuidar la comunió com el tresor més creïble de l’evangeli.
Que sant Fructuós, i els sants diaques Auguri i Eulogi, intercedeixin per aquesta Església de Tarragona: perquè sigui una Església valenta sense duresa, missionera sense soroll, unida sense uniformitat; una Església “consagrada en la veritat”, custodiada pel Pare i enviada per Crist.
I que aquesta eucaristia ens sostingui en el camí. Perquè el Senyor no sempre apaga el foc de la prova, però sempre entra amb els seus dins del forn. I allà, on el món esperava derrota, Déu fa néixer testimonis. Amén.
Mons. Josep-Lluís Serrano Pentinat
Bisbe d’Urgell
