Catedral de Tarragona, 21 de gener de 2025
Molt estimat Vicari General, Provicari General per a la pastoral, vicaris episcopals, degà i membres del Capítol Catedral, estimats preveres i diaques, estimada Coral. Una salutació especial a tots els rectors de Parròquies de la ciutat de Tarragona que en aquesta solemne celebració jurareu el càrrec com a canonges d’aquesta Església Catedral. Benvolguts i estimats amics de l’Associació Cultural Sant Fructuós. Molt estimat poble sant de Déu.
Un saluto speciale alla rappresentanza della Liguria italiana: il Padre Priore del monastero di San Prospero di Camogli e il Dre. Terrile, in rappresentanza del Comune di Camogli. Vi ringrazio di cuore per la vostra presenza e ricordo con grande affetto la gradevole visita che ho potuto compiere l’anno scorso nella vostra amata terra.
Ens trobem reunits a la nostra estimada Catedral, la casa mare de l’Església que peregrina a Tarragona, el temple que custodia la càtedra, la cadira del bisbe. D’aquí el nom de Catedral. La càtedra del bisbe esdevé el signe i el símbol del seu ensenyament apostòlic, perquè és un deure del bisbe anunciar l’evangeli, ensenyar la doctrina de l’Església i proclamar la paraula de Jesucrist.
Fructuós també tingué una càtedra, una primera cadira, segurament situada en una casa (domus), seguint els costums de les primeres comunitats cristianes de celebrar els cultes en la intimitat domèstica. Així mateix ens ho presentava l’excel·lent pel·lícula sobre la Passio Fructuosi que fou presentada abans d’ahir.
Les cadires serveixen per asseure’s, però el cos mateix ens demana que no hi romanguem asseguts per molt de temps. A la llarga, tenir uns hàbits excessivament sedentaris ens pot portar problemes de salut, asseure’s és una acció que implica reposar momentàniament, no podem estar asseguts molt de temps. Des de la càtedra, el bisbe ensenya l’Evangeli de Jesús, però després aquest ensenyament s’ha de fer vida al carrer. A la litúrgia, també tot el poble sant de Déu s’asseu quan el bisbe o un mossèn prediquen, o, en la vida ordinària, ens asseiem quan mengem, quan parlem…, ens ajuda a reposar el cos i centrar la nostra atenció en el que estem fent, però de manera puntual. El nostre esperit funciona de la mateixa manera que el cos, l’esperit necessita repòs per tal de poder penetrar i assimilar els pensaments en el més profund del cor; i, quan estem celebrant la fe, convé tenir aquests moments. Però després convindrà aixecar-nos i anar a la vida, a les ocupacions, als neguits i esperances, que és on hem de fer present i viure allò que hem aprofundit i après a redós de la quietud del cor. No podem quedar-nos sempre a casa, no podem quedar-nos asseguts sempre a la càtedra, o a la cadira. Hem d’estar disposats a sortir al carrer, a fer present l’Evangeli enmig del món, encara que ben sovint impliqui haver d’anar a contracorrent.
La Passio Fructuosi, les actes que ens narren el martiri del bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, i que hem escoltat amb emoció tant aquest matí a l’amfiteatre com fa uns moments en aquesta celebració, comencen situant Fructuós i els seus diaques dins d’una casa. Se’ns diu que «Fructuós reposava a la seva cambra, quan els soldats […] es van presentar a casa seva». «En sentir-ne els passos s’aixecà de seguida i va sortir a fora amb sandàlies mateix a trobar-los.»
Fructuós surt a trobar-los, els rep, in soleas, amb unes sandàlies d’anar per casa, com quan nosaltres obrim al repartidor per agafar un paquet i anem amb qualsevol cosa. Els repartidors moltes vegades ens agafen desprevinguts, fent tasques domèstiques, mirant la televisió, llegint un llibre o treballant, per això és important estar sempre preparats. Fructuós «s’aixecà de seguida» —ens afirmen les Actes—, s’aixecà immediatament. Mai no podem saber si la propera persona que trucarà a la porta de casa serà un amic, la repartidora del correu o Crist mateix que ens ve a cercar perquè donem testimoni.
El fet que Fructuós obrís la porta immediatament és un signe d’acceptació del seu destí, és una premonició del seu futur, com s’assenyala a la mateixa pel·lícula presentada diumenge, i com se’ns narra més endavant a les mateixes Actes. Allà, se’ns diu: «S’agenollà tot joiós, i, segur de la resurrecció, pregava Déu amb les mans esteses, signe de la creu victoriosa del Senyor.»
Fructuós accepta la voluntat del Pare, emulant Crist a la Creu, prompte a acceptar quina és la voluntat de Déu, prompte a acceptar la disposició dels seus botxins. Ell està disposat a allò que avui hem escoltat de la Carta als Hebreus: «Quan tot just havíeu rebut la llum i ja vau sostenir un combat fort i dolorós […]; us convertíreu en espectacle per a la gent quan sofríreu oprobis i persecucions […], sabent que posseïu altres béns millors, que duren per sempre.» A Fructuós i als seus diaques Auguri i Eulogi —com ho afirmava avui l’Evangeli de Joan—, Jesús «els havia confiat la seva Paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món». I, com Jesús a l’Últim Sopar, «no demana que els tregui del món, sinó que els preservi del maligne».
És la Passio Fructuosi. Fructuós no romangué assegut a la seva cadira esperant la voluntat de Déu, sinó que es calçà i sortí a fora de casa, de manera semblant a quan Jesús sortí del Cenacle per encarar la seva passió. L’Últim Sopar acabava d’esdevenir la gran càtedra d’ensenyament de Jesús als seus deixebles. Però després no es queden allà, sinó que —segons la versió dels Sinòptics—, «després de cantar els salms, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres» (Mt 26,30). El cant de l’affectus fidei, entonat per Jesús i els seus deixebles després de l’Últim Sopar, aquell cant que proclamava l’eterna misericòrdia de Déu, orienta a sortir, orienta cap al moment en què la mateixa misericòrdia es fa passió, en què la fe no té por de la història —és a dir, de la realitat concreta de la vida— i, amb ella, la fe mateixa es fa clam i súplica, drama que coneix la suor de la sang.[1] Quan des de la càtedra s’ha escoltat la Paraula, i l’eucaristia és celebrada segons el desig de Jesús, aleshores hom és capaç de traspassar la porta i sortir, hom és capaç de cantar la misericòrdia del Senyor i sortir, sortir cap a la muntanya de les Oliveres. D’aquí que afirmi el papa Francesc a l’Evangelii gaudium:
Sortim, sortim a oferir a tots la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí per a tota l’Església […]: prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les seguretats pròpies. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si quelcom ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida. Més que el temor a equivocar-nos, espero que ens mogui el temor a tancar-nos en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: «Doneu-los vosaltres de menjar!» (Mc 6,37). (EG 49).
De manera semblant, nosaltres no podem romandre asseguts a la càtedra o a les nostres cadires al voltant d’aquesta càtedra, sinó que hi ha un moment que hem de sortir a fora de casa, obrir la porta i afrontar la realitat, com Fructuós ho va fer. Recordeu les paraules del Mestre dirigint-se a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi» (Lc 9,23).
A vegades la por, la indiferència, la mandra ens poden més. Però, som cristians! No ens han batejat per a ser passius, sinó per a ser actius. El cristià és aquell que va a totes, en coherència amb el baptisme que ha rebut.
I ara, tornem a la càtedra del bisbe. Qui té cura d’aquesta càtedra? Qui cuida la Catedral? Són els canonges, clergues que durant més de 870 anys han vetllat amb zel per aquesta seu metropolitana i primada, per aquesta càtedra, d’on ha sorgit l’ensenyament evangèlic per a tota l’Església que peregrina a Tarragona. Són els canonges, que, units al bisbe i en comunió amb el bisbe, han procurat vetllar per aquesta Catedral, la casa mare, la casa pairal i comuna de l’arxidiòcesi i de tota la província eclesiàstica Tarraconense. D’aquí que precisament avui es commemoren trenta anys de l’inici en aquesta Catedral del Concili Provincial Tarraconense, el gran Concili de les nostres Esglésies.
Després de la restauració de la seu metropolitana l’any 1091, i després de les serioses dificultats per a la repoblació del territori, l’arquebisbe Bernat Tort, ja instaurat a la ciutat, el dia 30 d’octubre de l’any 1154, amb la constitució Quoniam in primitiva Ecclesia, funda la canònica i instaura la vida comunitària. Ho fa adoptant la regla de sant Agustí sota els costums de l’abadia de Sant Ruf d’Avinyó, on l’arquebisbe Bernat havia estat canonge i abat. Aquesta constitució comença exposant la seva motivació més profunda: la vida comunitària, és a dir, la vida apostòlica. L’Arquebisbe considera que la vida apostòlica dels primers creients, com ens narra el llibre dels Fets dels Apòstols, ha de ser el mirall on es reflecteixin els nous canonges: una vida comunitària i de béns compartits, una vida evangèlica i de servei eclesial.
Per aquest motiu, aquí a la Catedral, a més de la càtedra del bisbe hi ha les cadires dels canonges, el cor dels canonges, que són els qui ajuden el bisbe en aquesta tasca espiritual per al bé personal propi i per al bé de tots els creients que s’apropen a aquesta casa de fraternitat.
Molt estimats i estimades, a partir d’avui, la nostra Catedral compta amb deu nous canonges, nomenats a l’inici d’aquest Any Jubilar de l’Esperança i que ara, d’aquí a uns moments, en el marc d’aquesta solemne celebració, prendran possessió del càrrec. Són els rectors de la ciutat i el Vicari General, que, per la seva proximitat i per la possibilitat de fer un treball de conjunt, un treball en comú, és a dir, un treball apostòlic d’ajut al bisbe, poden incidir més concretament en el fet de vetllar per tal que aquesta casa, patrimoni cultural de tots els tarragonins, esdevingui sobretot i principalment un fogar d’oració i de fe cristiana. Ells seran canonges ad tempus, és a dir, mentre durin els seus càrrecs pastorals de rectors de les parròquies de la ciutat o de vicari general. S’han fet aquests nomenaments perquè vull que aquesta Catedral sigui, sobretot, una casa d’oració i d’acompanyament espiritual, on es facin unes celebracions dignes i lluminoses, on hi tingui lloc el res de la Litúrgia de les Hores, i on tot el poble sant de Déu que s’hi apropi pugui reconciliar-se amb Déu i amb els altres per mitjà dels sagraments de l’Església. Aquest és un gran repte que ens hem de proposar sobretot a partir de les possibilitats que ens brinda aquest Any Jubilar de l’Esperança, per al qual la nostra Catedral, com és obvi, ha esdevingut església Jubilar.
El títol de canonge no és un honor, ni el Capítol un col·lectiu per restar merament assegut en una cadira, ni un grup de pressió que funciona al marge del bisbe o de les delegacions diocesanes. Per contra la finalitat o la raó de ser del capítol de canonges és, sobretot, una finalitat pastoral i, en aquest punt, crec molt sincerament que el Vicari General per a la pastoral hi ha de tenir molt a dir. La finalitat del capítol de canonges és servir els creients i els peregrins, servir i ajudar espiritualment tots aquells que passin per aquesta casa, perquè siguin tractats com Crist mateix.
Per tant, estimats canonges, que cada fidel, que cada peregrí que arribi aquí buscant esperança la trobi, i pugui sentir el vostre escalf. Que les pedres velles i belles (boniques) d’aquest temple esdevinguin lluminoses, perquè hi heu de rebre i aixoplugar les pedres vives que conformen el temple espiritual de la nostra Església. Heu de rebre aquestes pedres vives com si de Crist mateix es tractés, perquè la Catedral, ha de ser el far d’Esperança que irradiï la llum de Crist en aquest Jubileu, i el far ha d’estar impecable. En l’exercici de la fraternitat entre vosaltres, i entre vosaltres i el bisbe, i entre vosaltres i tot el poble sant de Déu, hi trobareu la llum i el far per irradiar la saba de l’Evangeli que tant necessita el món d’avui.
Per això, dirigint-me no sols a vosaltres, estimats canonges, sinó a tot el poble sant de Déu, voldria acabar el meu comentari amb aquelles paraules que he escrit en la recent exhortació sobre la fraternitat:
Allò que infon més esperança a les persones és sentir-se connectades i amb el suport d’altres. El sentit de la germanor sol fomentar un assossegament en les situacions presents, i una visió positiva del futur. En efecte, la fraternitat ofereix suport emocional i confiança mútua, elements essencials per a afrontar dificultats i mantenir l’esperança, contribuint a la justícia social i promovent canvis positius en l’Església i en la societat […]. Potser aquest Jubileu ens pot ajudar a recordar que la irrupció del Regne no és possible sense misericòrdia i perdó, sense escolta i acolliment, sense renovació de les relacions entre les persones i les comunitats. «Perdonar no canvia el passat, no pot modificar el que ja ha passat; i, tanmateix, el perdó pot permetre que canviï el futur i es visqui d’una manera diferent, sense rancor, ira ni venjança.» Entrem, doncs, en un temps de gràcia, deixant enrere diferències, disputes i picabaralles, tot corrent a abraçar-nos com germans i germanes que comparteixen un sol cor i una sola ànima en els sentiments de Crist.
Que la intercessió dels sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi ens hi ajudi. Amén.
[1] Mario Antonelli, «La Chiesa in uscita: anche la teologia? L’esortazione di Francesco ad uno “stile teologico”», Theologica et historica 26 (2017) 7-17.
