Catedral de Tarragona, 27 de novembre de 2024
Molt estimat arquebisbe Joan-Enric, bisbe d’Urgell; molt estimat Vicari General, Degà i membres del Capítol, Vicaris Episcopals. Molt estimat Mn. Juanjo i Grace, juntament amb els vostres fills Adrià, Enric i Pau. Molt estimats nebots de Mn. Miquel i altres familiars. Molt estimats preveres, diaques, tant de Tarragona, com els qui heu vingut d’altres diòcesis, així com els delegats diocesans per a la litúrgia de les diòcesis amb seu a Catalunya. Molt estimats religiosos i religioses. Molt estimada Coral i amics de la Catedral.
Benvolguts regidors i regidores de l’Ajuntament de Tarragona, representants de les associacions de Setmana Santa i altres entitats. Molt estimat poble sant de Déu.
Ens trobem avui reunits aquí, a la santa església Catedral de Tarragona, per a demanar a Déu, Senyor de la vida, l’etern descans a les seves mans del nostre estimat Mn. Miquel, que ha mort. I ens trobem reunits, amb tristesa i alhora amb esperança. Ens trobem reunits celebrant l’eucaristia com a homes i dones de fe, perquè per a nosaltres, com ho era per a ell, l’eucaristia no és un protocol social, sinó una expressió de fe en la resurrecció de Jesucrist, que ha vingut a compartir la nostra condició mortal, com ho celebrarem d’aquí a poc menys d’un mes la nit de Nadal. L’eucaristia és acció de gràcies, i avui ho és per la vida, i per la vida lliurada a mans plenes al servei dels germans i germanes, de les persones, de les necessitats.
A l’Evangeli que ens acaben de proclamar, Jesús ens ha dit: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida; ningú no arriba al Pare si no hi va per mi.» I a aquest Jesús i a la seva Església Mn. Miquel va servir, un camí que va fressar, una veritat que va proclamar i una vida que va anhelar. Amb motiu del seu traspàs, ens ho han recordat moltes persones de la diòcesi i de fora de la diòcesi que ens han manifestat el seu condol. Tot el que fou, i que recordarem, ho va ser en funció d’aquest camí que va ajudar a recórrer, d’aquest camí, no sempre fàcil, que ell mateix anava transitant, d’aquest camí que, els qui som aquí commoguts, hem fet a trams al seu costat.
Mn. Miquel va néixer a Almoster (Baix Camp), d’on era Fill Predilecte, el 10 de juny de 1939. Va ser ordenat prevere l’any 1963 a la Parròquia de Sant Miquel d’Almoster. La seva tasca, la va desenvolupar principalment a la cúria diocesana: l’any 1971 va ser nomenat secretari general i canceller de l’Arquebisbat i l’any 1984 va passar a ser vicari episcopal per a la pastoral diocesana. A aquesta vicaria, s’hi va afegir la de Tarragona el 1987, juntament amb el càrrec de conseller del Consell d’Afers Econòmics. Finalment, va ser nomenat vicari general de l’Arquebisbat l’any 1997, càrrec que ocuparia fins al 2009. Va ser membre del Consell Episcopal durant trenta-vuit anys. Durant dos mesos, en el moment d’impàs entre l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach i l’arquebisbe Jaume Pujol Balcells, Mn. Barbarà va ser nomenat administrador diocesà. Va accedir al Capítol Catedral l’any 1989 com a canonge mestre de capella, i durant el període de 2009 a 2015, va esdevenir degà-president del Capítol de la Catedral. Actualment, era el director del Cor i orquestra dels Amics de la Catedral.
En l’àmbit de les delegacions i organitzacions diocesanes, va iniciar la seva tasca com a consiliari d’Acció Catòlica, del 1976 al 1979. El 1985 va ser nomenat delegat diocesà de Missions. L’any 2004 va ser nomenat consiliari de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Tarragona i el 2005 va ser nomenat prefecte i president de la Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist i de la Soledat de Tarragona. Aquesta vinculació amb la Setmana Santa el van portar, l’any 2009, a ser nomenat delegat episcopal per a les associacions de Setmana Santa.
En l’àmbit musical, Mn. Miquel tenia uns grans coneixements, amb estudis de piano i de solfeig fets als conservatoris de Tarragona i de Saragossa; de composició, amb el mestre Mn. Tàpies, i diferents cursos de direcció coral. Va ser director del Secretariat Diocesà de Música Sacra del 2006 al 2020. Fou director de la Schola Cantorum i de l’Orquestra dels Amics de la Catedral, amb innombrables alumnes i composicions, com un Gloria i un Credo que, com afirmava ahir el periodista Antoni Coll, emocionen quan es canten.[1] No en va, l’arquebisbe Joan-Enric, que ha volgut estar present en aquesta missa de comiat, en unes breus ratlles de condol, m’assenyalava el molt que Mn. Miquel va fer per la litúrgia i la música de la Conferència Episcopal Tarraconense.
D’altra banda, Mn. Miquel va ocupar, entre els anys 2010 i 2014, el càrrec de director en funcions del Museu Diocesà. Mn. Barbarà era també el capellà de la comunitat de religioses de la Companyia de Maria del Col·legi Lestonnac-L’Ensenyança i havia estat també, entre els anys 1974 i 2016, el capellà de les germanes Oblates. Fill predilecte de la ciutat de Tarragona des del 2005, Mn. Miquel va presidir durant més d’una dècada la Confraria de la Mare de Déu del Claustre de Tarragona.
Mn. Miquel es va llicenciar en Teologia l’any 1964 a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Allà hi va residir durant diverses etapes del concili Vaticà II, i va acompanyar el cardenal Benjamín de Arriba y Castro en els afers conciliars. També, a la mateixa Universitat, l’any 1967, es llicencià en Ciències Socials. Més tard, l’any 1985, es llicencià en Sociologia a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid.
El 1967 va començar a exercir de professor al Seminari de Tarragona, a partir de l’any següent ho va ser també a l’Escola d’Assistents Socials, i el 1970 va ser nomenat director del Col·legi Sant Pau de Tarragona. El 1984 i durant deu anys va exercir de professor a la Facultat de Teologia de Catalunya com a professor de Sociologia de la religió, i després, a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, al segon cicle, fins l’any 1994. D’altra banda, el 1985 va ser nomenat cap d’estudis de l’Escola Universitària de Treball Social, de la qual esdevindria director el 1993 i president del seu patronat el 1997. Ha exercit també com a professor de l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós, així com també
—anteriorment— a l’Escola i a l’Institut de Teologia.
Però, finalment, de tota la seva gran trajectòria professional i eclesial voldria destacar també, i especialment, la funció que va exercir com a secretari general adjunt del concili provincial Tarraconense de 1995. Va treballar molt estretament amb l’arquebisbe Ramon Torrella, amb el bisbe que ho seria més tard de Girona, Carles Soler, que va ser el secretari del Concili, així com amb els altres bisbes de les altres diòcesis amb seu a Catalunya. Va ser un prevere que en aquells moments, a l’hora de programar la realitat del que seria el Concili provincial, va entendre perfectament el paper rellevant que tenia Tarragona en relació amb les altres diòcesis. A més, per a ell, el concili Tarraconense no es reduïa a un problema de simple reorganització i coordinació de la pastoral, sinó que calia incidir en la unitat pastoral de les diòcesis amb seu a Catalunya i va treballar profundament pel concili provincial. Estimava entranyablement l’Església i el nostre país, Catalunya. I pels seus homes i dones va esmerçar els millors anys de la seva vida. Es tractava d’aplicar en la praxi concreta els rics ensenyaments del concili Vaticà II a casa nostra. Això s’ho va creure des del primer moment, i va posar tot el seu encert per al bon desenvolupament del concili Tarraconense. En un moment en què es parlava poc de sinodalitat, ell, des de la Secretaria General, va maldar
—ja en la seva mateixa fase prèvia— per reunir tot el poble sant de Déu en l’Esperit Sant, per tal de fer de les nostres Esglésies el santuari de la presència de Déu enmig dels homes i, al mateix temps, que poguessin esdevenir fortes en el testimoniatge de Jesús, enmig dels neguits i esperances de la nostra societat, com s’afirmà a les mateixes Resolucions conciliars.
Molt estimats i estimades, aquest llarg nombre d’encàrrecs pastorals que va acceptar i desenvolupar en tants anys de ministeri han estat mostra de tota una vida entregada a la causa de l’Evangeli de Jesucrist. En un article d’opinió publicat ahir mateix en el Diari de Tarragona, els Amics de la Catedral deien d’ell el següent: «La seva vida ha estat un cant a l’amor, a la fe i a la bellesa que es troba en les petites coses. Ha estat un mestre insuperable en l’art d’estimar, en la capacitat de veure el millor de cadascú i d’ensenyar-nos a valorar les benediccions que ens envolten.» I afegeixen: «Va ser, sobretot, un amic fidel, generós i proper, sempre disposat a escoltar, a acompanyar i a oferir la mà a aquells que necessitaven consol o orientació.»[2]
Mn. Miquel, per tant, es mostrà proper a qualsevol iniciativa que aglutinés persones, que fomentessin comunitat, que impliquessin vivències conjuntes i vida d’Església. I aquestes voluntat i convicció de servei les posà en mans de Jesús i de la seva estimadíssima Mare.
Germanes i germans, la mort és quelcom que ens concerneix, en afecta a tots, a l’home i la dona de tota època i de tot lloc, petits i grans, rics i pobres, creients i no creients. Davant aquest misteri, per més que vulguem, no podem evitar la pregunta cabdal: Per què? I la resposta mai no és fàcil, però trobar-nos davant la mort desconeguda, davant la irremeiable separació de qui estimem, davant aquell no-res sobtat que ens ha sobrevingut, ens recorda la nostra fragilitat. Però, vet aquí, i com tants de cristians i cristianes hem experimentat al llarg de les nostres vides, en aquest precís moment de dubte, incertesa, incredulitat i necessitat de respostes que no hi són, apareix el desig d’eternitat. Esperança i eternitat, diria jo. Perquè l’amor que emana de Déu a través de Jesús, aquell amor predicat i viscut durant tants anys per Mn. Miquel, demana eternitat. Amor per sempre. I tots nosaltres, a qui ens unia amb ell la sang i la família, l’amistat, el ministeri, la fe…, tots nosaltres hem de prendre i aprendre que això d’estimar desprèn eternitat. Convençuts d’això, tots cerquem esperança, consol, serenitat i confiança des del propi cor. Quan recordem a Mn. Miquel, quan li demanem que pregui, prop del Pare per nosaltres, quan recordem paraules, expressions o vivències amb ell, quan preguem per ell, l’estimació que anirà lligada a aquesta pregària i a aquest record, serà una estimació que porta llavor d’eternitat.
Molt estimats i estimades, la paraula de Déu que avui se’ns ha proclamat és com una àncora segura i ferma d’esperança que tenim els cristians. Perquè, com resàvem en el Salm: «El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. No acusa sense fi ni es manté irritat per sempre.» L’àncora segura i ferma d’esperança és el Senyor Jesús, perquè és ell «el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts», com avui ens deia sant Pere en aquell discurs a casa de Corneli, tal com hem escoltat a la primera lectura, treta dels Fets dels Apòstols. Per aquest motiu, Jesús avui a l’Evangeli ens ha dit: «Que els vostres cors s’asserenin, confieu en Déu, confieu també en mi.» I, tot seguit, ha afirmat: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi.» Perquè el mateix Senyor Jesús, el Crist, és la ruta, el camí, és l’únic mitjà per anar al Pare —per tant, és el camí—; perquè Ell és la revelació de Déu —per tant, és la Veritat—, és la veritat que «ens fa lliures», i aquell que, fent-nos fer la voluntat del Pare, ens dóna Vida eterna —per tant, és la Vida.
Aquesta paraula de Déu que hem escoltat és i ha estat feta vida en aquells que creuen, esperen i estimen. L’esperança que ens dóna la paraula de Déu proclamada, la trobem feta vida en l’itinerari ministerial de qui avui durem a enterrar. Que Maria, la Mare de Déu, consol i esperança nostra, mare de Misericòrdia, romangui a prop nostre com ho va fer amb els deixebles després de la mort del seu Fill. I que, com resem i cantem en els Goigs de la Mare de Déu del Claustre, de la capella de la qual Mn. Miquel fou capellà tants anys, tots els qui ens hem aplegat en aquesta eucaristia del seu comiat, tot invocant Maria, puguem proclamar confiadament:
Avivem, doncs, nostra fe,
habitants de Tarragona.
I amb el cor de fervor ple,
acudim a tal Patrona;
que si som devots de veres,
ella no ens ha de deixar.
Amb la més gran confiança
que ella ens ha d’escoltar,
la Mare de Déu del Claustre
anem tots a visitar.
Amén.
[1] Antoni Coll, «La plumilla: Miquel Barbarà», a Diari de Tarragona (26-XI-2024) 44.
[2] Amics de la Catedral, «La seva simfonia era la seva manera de viure», a Diari de Tarragona (26-XI-2024) 9.
