Catedral de Tarragona, 31 de març de 2024
Molt estimat poble sant de Déu. Molt estimats membres del Capítol. Estimats mossens. Estimada Coral. Benvolgudes i benvolguts representants de les Associacions de Setmana Santa. Estimats tots i totes en el Senyor ressuscitat. Bona Pasqua!
Aquesta passada nit s’ha obert una porta, la porta de la Vida eterna. Ho hem reflexionat, viscut i preparat durant tota la Quaresma, i, encara més, hi hem participat, minut a minut, cada dia de la Setmana Santa. Realment així és. Vet aquí la realitat: Aquella llum que intuíem al final de tot finalment ha esclatat en tota la seva calidesa, magnificència i possibilitat. S’ha obert la porta i ens ha envaït la llum. És la Llum de Pasqua. Desitjo que aquesta llum us traspassi la vida de principi a fi, us ompli a totes i a tots de l’escalf del Ressuscitat i us provoqui, en el cor, aquella reacció irrefrenable de proclamar que tot allò que semblava mort ara és vida. Bona i santa Pasqua per a tothom!, felicitació pasqual que us demano que feu extensiva a les vostres famílies, als vostres ambients, a la vostra gent.
Jesús ja no és entre els qui moren. Ha davallat als inferns i ha vençut la mort en el seu propi terreny. Ha vençut la mort des de la mort. Ja no parlarem més de mort —no cal—, ara parlarem de vida i de vida per sempre, de Vida eterna. Amb el Salm 16 ara parlem de «vida a desdir i de delícies per sempre» (Sl 16,11). Ara parlem també, i junt amb l’evangelista sant Joan, de com «fins aquell moment no havien entès que Jesús, com deien les Escriptures, havia de ressuscitar d’entre els morts». Vet aquí la realitat, tossuda, dels plans de Déu: oferir-nos la nostra pròpia salvació de part de Jesús, el mateix Déu que es va fer ésser humà com nosaltres, mentre topem amb les nostres pròpies dificultats i la nostra incredulitat.
I ara què? Doncs siguem agraïts i omplim-nos de llum, d’aquella llum que divendres i dissabte ja intuíem quan miràvem al fons del sepulcre i anhelàvem que allò no fos la fi de res. La Llum ara ho ha envaït tot. I així, il·luminats, fem-nos nostra l’esperança de la resurrecció i trasmudem-la en la certesa de la vida eterna amb Déu i en Déu. Perquè ja no és una intuïció, ja que la resurrecció ha resultat certa! Quin gran avantatge que tenim, germanes i germans: podem viure personalment el miracle de la Pasqua. Ara, vivint el miracle diem: Jesús ha ressuscitat! La mort ha estat vençuda! I ho fem sabent, fins i tot, que moltes vegades ens diran que proclamar la resurrecció del Senyor és una gosadia! Cert, és una gosadia, però és una gosadia que es diu amb la boca i es tasta i es viu des de la fe, és a dir, s’experimenta des del cor. I el cor què hi diu? El cor diu que tots aquells testimoniatges de dones i homes que ens han precedit en la fe, han assegurat la perdurabilitat del que ens ha dit Pere en el llibre dels Fets dels Apòstols a la primera lectura. I nosaltres, avui, aquí a la Catedral, a Tarragona, formem part íntima d’aquesta història d’amor entre Déu i la Creació.
Estimades i estimats, fer-nos nostra la resurrecció de Jesús, el Senyor, i cridar-la als quatre vents és la nostra missió. Sabem, però, que a l’hora de proclamar la resurrecció tenim un conflicte, també expressat per sant Joan a l’evangeli d’aquest Diumenge de Pasqua: «S’han endut el Senyor i no sabem on l’han posat.» L’alegria per la resurrecció no ens evita el dubte, perquè resulta que les nostres tombes estan plenes. És a dir, no tenim proves que indiquin que ningú dels qui han mort fins ara hagi ressuscitat. Com Maria Magdalena, diem: On és Jesús? On l’han posat? I encara podríem afegir: On el podem anar a veure? A aquesta pregunta també hi sabem respondre, des de la fe i el convenciment. Jesús és aquí. Damunt l’altar, en l’Eucaristia. I ho proclamem de la millor manera: amb el cor. El nostre cor, on tenim el tresor, com va dir Jesús mateix (Lc 12 i Mt 6). Si trobem Jesús en el nostre cor el sabrem veure per tot arreu, fins i tot ara aquí, en les nostres vides, en el nostre món i en la nostra mort.
I no és fàcil arribar a aquest punt. Només ho podem fer gràcies a la fe, que, recordeu, és un do de Déu mateix. Les persones que seguien Jesús de prop, van quedar confoses quan Jesús va morir. Per molt que Jesús hagués dit que ressuscitaria, que ell era la Vida, ningú no ho va recordar. I tota aquella gent no ho descobriren fins que van passar dues coses, les dues molt importants i definitives: Que Jesús els cridés pel seu nom, directe al cor i —en segon lloc— que es reunissin tots junts per a fer memòria del Senyor. Això és el que anirem resseguint durant la cinquantena pasqual fins arribar al dia de Pentecosta, la sublimació de la presència de l’Esperit de Jesús mateix, l’Esperit de Déu que omple. Durant aquests dies veurem com Magdalena està desconcertada, confusa i no sortirà d’aquesta situació fins que se senti cridada pel seu nom: «Maria!» I els deixebles d’Emmaús només el reconeixeran a taula, compartint. I els deixebles el veuran quan compartiran pregària junts. Sempre passa des d’un encontre personal. Aquesta situació es repetirà en els dies successius amb els deixebles de Jesús. Necessitaran un encontre personal amb Jesús, i a partir d’aquí neix la veritable alegria: l’alegria per la llum que hem descobert, com deia al començament.
Germanes i germans, repeteixo el meu desig de bona Pasqua i ara a aquest desig de bona Pasqua hi afegeixo el desig d’estimar Jesús, el Senyor, el Crist, el Ressuscitat. Amén.
