Vallfogona de Riucorb, 2 de setembre de 2023
Estimat poble sant de Déu. Benvolguts Mn. Lluís i Mn. Joan, rectors in solidum d’aquesta Parròquia de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb. Benvolgut Mn. Robert, arxiprest, mossens, comunitat parroquial de Vallfogona i de les parròquies properes. Benvolgudes autoritats: alcalde i membres del consistori,
Avui, dia per dia, fa quatre-cents anys, moria aquí a Vallfogona, aleshores bisbat de Vic i comarca de la Segarra, el rector del poble, el rector de Vallfogona, Mn. Francesc Vicenç Garcia, que des de 1606 n’havia estat rector. Tenia tan sols 43 o 44 anys. Havia tornat malalt d’un viatge a Madrid on, entre altres, havia conegut poetes de la Cort com Lope de Vega i Góngora, i d’aquest viatge es conten algunes anècdotes enginyoses.
Era d’ascendència tortosina, encara que circumstancialment havia nascut a Saragossa, cursà els estudis eclesiàstics a Barcelona, i es va ordenar sacerdot a Vic l’any 1605, on apareix documentat com a familiar (servidor) del bisbe Francesc Robuster. El 1606 va obtenir d’aquest —i per oposició— la rectoria de Vallfogona de Riucorb, i va prendre possessió de la Parròquia el gener de 1607. Vicent Garcia va servir també en diverses ocasions Pere de Montcada, fill natural de Gascó de Montcada, marquès d’Aitona i gran d’Espanya: l’última va ser cap al final de la seva vida (1621), quan Pere de Montcada era bisbe de Girona i Garcia va ser durant un temps el seu secretari particular. El 1622, un any abans de la seva mort, va guanyar el títol de doctor en teologia al Col·legi de Sant Jordi i Sant Maties de Tortosa. Precisament, en la seva estada a Girona al costat del bisbe, el 12 de maig del 1621 predicà, a la Catedral, un sermó fúnebre amb motiu del traspàs del rei Felip III, peça oratòria que fou impresa a Barcelona l’any següent en un fullet de vint-i-dues pàgines. Va ser aquest l’únic text —aquest en prosa— que fou publicat en vida seva. De fet, les seves poesies no es van publicar fins l’any 1703, i encara havent-les recollides de papers trencats i de manuscrits mig esgarriats. No puc deixar d’esmentar-vos un petit passatge d’aquest llarg discurs proclamat a la Catedral gironina, en català de l’època, on, amb gran eloqüència, descriu la banalitat de la nostra condició humana i que Déu acaba essent la nostra única esperança. Diu així:
Mira a Felip Tercer, senyor de tants regnes, obeït de tantes nacions, lo qui tenia empadronades i subjectes a son domini tantes i tan remotes províncies, vassall de la mort, convertit en un cabàs de terra. Lo per a qui-s teixien les sedes, lo per a qui-s filaven les holandes i sinabafes, per a qui s’inventaven noves mostres de brocats en Itàlia, per a qui-s pescaven les perles en lo Mar del Sur, per a qui.s cercaven les mines en Chile, ja vui se contenta ab una púrpura fúnebre, ja està reduït i enclaustrat en una sepultura. Aquest és lo límit que Déu ha posat al mar d’aquesta vida; en aquest arenal se rompen les sues ones, per més inflades que sien; los cavalls desbocats dels humans apetits ací paren sa carrera. Ací arriben tiares, corones, capel·los, mitres, gorres i caperusses, capes de gorgaran i de pastor, que igualment se n’entra en la mort per los palaus de marbre i jaspe, i cabanyes de fang i rames… (Riquer, p. 625)
Al Rector de Vallfogona la realitat de la seva mort li arribaria poc més de dos anys més tard d’aquesta oració fúnebre. Precisament, estant ja a la Rectoria de Vallfogona, després —com s’ha dit— de la seva tornada de Madrid, molt pocs dies abans de morir va compondre un admirable Cant d’Agonia, que traspua el convenciment que se li acaba viure en aquest món i, al mateix temps una admirable fe en Jesucrist. Us recito l’inici i el final d’aquest poema admirable. Comença així:
Desde est catafal incògnit,
en que condemnat á mort,
de la inexorable Parca
espero’l terrible colp.
Desde assí, Senyor intento
tirar-vos fletxes d’amor,
si be la ma poch versada
tem no acertarvos lo cor.
I acaba amb aquest emocionant comiat:
Ja l’ánima està de lleva,
y despedintse del cos
li està dient l’ultim vale,
fins a la resurrecció.
Y puig extesos los brassos
Vos miro, Pare amorós,
y que de la vostra clemència
tinch tantes demostracions.
En vostres mans encomano
lo meu esperit; puig Vos,
essent un Déu verdader,
sou estat mon Redemptor.
El que va ser rector d’aquesta comunitat de Vallfogona de Riucorb excel·lí per moltes coses en la seva curta vida —prou que n’heu parlat durant aquest any oficial que ha promogut el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el mateix Ajuntament—, però aquest matí som aquí perquè, més enllà de totes les seves excel·lències i de la seva vida plena de creació literària i de notorietat cultural social també hi hagué una vida de fe i d’esperança en el Déu de Jesucrist, amb les vicissituds pròpies de fa quatre segles. Era un home del barroc, era un eclesiàstic, aspecte que s’ha deixat de banda en massa ocasions, ple de contrastos, però eclesiàstic i profundament creient, com també ho demostrà en la seva obra literària, i ho acabem de mostrar en el seu Cant d’Agonia. Malauradament la seva creació més agosarada, les seves actuacions socials i el fet que la seva obra oscil·lés entre el més profund poema religiós i l’obra de sensualitat quasi procaç o el llenguatge mundà, va fer que la seva notorietat se centrés més en aquesta darrera visió de la vida, passant per alt la seva creació religiosa, com també s’ha notat en excés en aquest any en el seu honor.
Va ser rector disset anys tot i que tingué nombroses anades i vingudes, amb notables absències, i aquí a Vallfogona hi deixava un altre mossèn com a regent, donada la seva activitat social i literària. Tingué, com ja he dit, una trajectòria ben insòlita. Fou un personatge de verb fàcil i ocurrent, versificador empedreït, d’ingeni singular i amb l’acudit sempre a flor de llavis. Excels poeta del barroc català i, ben segur, el més important, la seva visió del món era teatral, és a dir, el món es considera un teatre on cadascú té un paper assignat per Déu. En aquest context ell deia, fins i tot, que Déu li havia fet el do de parlar en català. I feia servir metàfores complexes, llatinismes, al·lusions mitològiques, comparacions iròniques, antítesis i jocs de paraules. Utilitzava molt la burla i la ironia, i li agradava escriure sobre temes escabrosos. Sobre aquest punt, seguint el Dr. Albert Rossich, eminent filòleg i un dels millors coneixedors de l’obra del Rector de Vallfogona, voldria afirmar que la literatura burlesca del barroc —i, per tant, la del nostre estimat rector—, no té res a veure amb la literatura llibertina que vindrà més tard, durant els segles XVIII i XIX. La literatura del barroc «no és una literatura per despertar la libido ni excitar els instints, sinó una forma d’expressar el distanciament del plaer i el descrèdit del pecat, un refugi vinculat al menyspreu del món i el desengany de les coses mundanes. Per això la sexualitat no hi apareix generalment descrita d’una manera atractiva o insinuant, sinó que és tractada de manera satírica, fins ordinària». I, afegeix el Dr. Rossich: «La poesia burlesca del barroc buscava extreure dels fets que explicava motius de desengany, i, pel que fa a l’erotisme, corregir una possible sobrevaloració del sexe. La literatura satírica, en fi, no era una manera de fer riure i prou, sinó una mostra de virtut, perquè aspirava a millorar la societat. Garcia, el primer dels nostres poetes barrocs, és un bon exemple de tot això.»[1] Val a dir que el nostre Rector de Vallfogona, distingit per bisbes i nobles de l’època, generà gran quantitat d’anècdotes amb paròdies de les seves facècies que van circular —i ho han continuat fent en menor manera amb el pas de les generacions— de boca en boca per tot Catalunya, fet que popularitzà la figura del doctor Francesc Vicent Garcia.
Anem ara a la Paraula de Déu que hem escoltat, que correspon a les lectures d’aquest diumenge. Recordeu com el diumenge passat vam veure que Jesús confiava a Pere la responsabilitat màxima de l’Església. Avui anuncia als deixebles que haurà de patir molt fins morir i que al tercer dia ressuscitarà. Pere s’hi oposa. I Jesús li respon d’una manera molt dura i sorprenent: «Fuig d’aquí, Satanàs.» Ells ja sabien que era el Messies, però esperaven un Messies gloriós i poderós. Poc s’esperaven aquesta dutxa d’aigua freda que Jesús els acabava de donar. El sofriment i la creu no els vol ningú. Jesús també ens diu a nosaltres, com a Pere, que no pensem com Déu, sinó com els homes. Però, moltes vegades, per ser conseqüents, ens toca patir.
I Jesús sap que ha de passar pel camí de la creu per arribar a la Vida, ja que ell s’ha carregat tot el nostre mal i ens ha redimit. Vol que combreguem en el seu misteri i que l’acompanyem. Ens convida a seguir-lo amb aquestes paraules: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi.» Si perdem la vida per ell, la retrobarem.
És, sens dubte, un llenguatge difícil d’entendre, però Jesús ens convida a acompanyar-lo. I només l’amor total a ell ens pot ajudar a comprendre aquesta vida plena que ell ens ofereix, passant pel patiment, si és que arriba aquest patiment, però mai buscant-lo expressament. Hem de dir que així ho han viscut els veritables sants. Voldria, en aquest sentit, fer esment d’un moment de la vida de santa Teresa de Jesús, glossada pel Rector de Vallfogona, precisament en un Certamen Poètic que hi va haver a Barcelona l’any 1614, amb motiu de la seva beatificació. Vicent García, rector de Vallfogona, hi participà lloant la vida i l’obra de la santa d’Àvila. A ell s’atribueix el poema que —en part— recitaré tot seguit, en què fa parlar Jesús i Teresa per explicar un fet de la vida de la santa succeït en la celebració de l’eucaristia, en concret el 18 de novembre de 1572, a l’hora de combregar. Davant el sofriment espiritual interior de Teresa, Jesús la consola i li ofereix un clau de la seva pròpia creu. A més, cal dir que aquest diàleg, estudiat pel Dr. Albert Rossich, que acabem d’esmentar, comporta un artifici visual, ja que s’estructura sota sis acròstics amb les lletres de Santa Teresa de Jesús. Vegem part d’aquest diàleg:
Crist:
Tanta temor, Teresa, tanta pena,
entre excessives glòries i alegries!
Repara i mira que agraviar podries
esta esperança de ma llum serena.
Sossega, esposa casta, i asserena
aqueixa pena, que han bastat les míes
dar durador descans d’infinits dies
en les eternes sales per estrena.
Teresa:
Ja la intricada i fosca nit inicia
en bellesa de glòria veig se’m muda:
sou, sens dubte, Senyor, sol de Teresa;
vostra esclava ab un clau se vivifica,
segura, Espòs, que sou Vós, en sa ajuda,
torre, glòria, descans i fortalesa.
Es tracta d’un diàleg entre Crist i Teresa de Jesús. Jesús mateix la tranquil·litza i ella s’asserena davant les seves pròpies dificultats i, en aquella visió mística, es reconeix esclava i esposa del Senyor.
Molt estimats i estimades, en aquest diàleg reportat pel nostre estimat Rector de Vallfogona, també avui ens hi podem sentir identificats nosaltres. Amb tot, la gent cristiana, però, no volem el sofriment per a ningú. De vegades se’ns fa una caricatura, com si fóssim enemics de la joia de viure. Tot el contrari. La nostra vida cristiana és una vida d’esperança, és una vida de joia encara que s’hagi de viure enmig de les dificultats, és una vida de pau i d’amor. Jesús no vol el sofriment, vol acabar amb el sofriment; no vol la mort, creu en la vida. Per tant, la creu és per a nosaltres, el camí cap a la vida, el camí cap a la Pasqua.
Benvolgudes i benvolguts, continuem ara la nostra celebració d’acció de gràcies pel testimoniatge cristià de Mn. Vicent Garcia, rector d’aquesta parròquia ara fa quatre segles. I recordem també tots els mossens que hi han passat i tots els vostres avantpassats que, aquí mateix han lloat Déu com ho fem nosaltres ara. Com que en altres moments de la nostra història vivim temps d’incertesa i de canvis profunds, visquem-los en l’esperança cristiana i amb generositat de filles i fills de Déu.
[1] Albert Rossich, «Vicent Garcia: una perspectiva moral», a Església de Tarragona 332 (2023) 7-8.
