Vimbodí, Parròquia de la Transfiguració del Senyor, 1 de juny de 2025
Estimat poble Sant de Déu. Estimat Mn. Miquel. Benvolgut abat de Poblet, Vicari General, Provicari General. Benvolgut Rector d’aquesta parròquia, Rector del Seminari. Delegat de Vocacions i Arxiprest. Delegat del clergat. Mossens: preveres i diaques. Benvolguts seminaristes. Benvolguda mare de Mn. Miquel, germanes, cosins i altra família. Membres del Consell de la Unitat Pastoral. Comunitats de creients d’aquesta parròquia de Vimbodí i de les altres parròquies de la Unitat pastoral a les quals Mn. Miquel ha servit com a diaca en aquests anys.
Benvolguts Srs. Alcaldes i regidors dels Ajuntaments de Vimbodí-Poblet, l’Espluga de Francolí, Vallclara, Vilanova de Prades, Blancafort i Senan. Integrants de diverses associacions. Devots i devotes de la Mare de Déu dels Torrents.
Una ordenació és sempre un moment fort per a l’Església, un moment de joia i d’una elevada profunditat mistèrica eclesial. És un moment de vida i de joia, d’agraïment i de lloança al Senyor ressuscitat que, precisament avui, tota l’Església universal celebra en la solemnitat de l’Ascensió. Entre les pedres històriques d’aquest temple, l’acció del Senyor, mitjançant l’Esperit Sant, reposarà sobre el nostre germà diaca Miquel que ha decidit continuar endavant en el grau de l’orde sacerdotal i reafirmar el lliurament definitiu de la seva vida al servei de l’Església, al servei del poble sant de Déu, ara com a prevere. És cert que ha estat un període llarg, no exempt de transitar a vegades per camins tortuosos o, si més no, foscos, però sempre viscut il·luminat per la llum de Crist: «Que l’estel del matí en trobi encesa encara la flama; aquell estel, vull dir, que mai no es pon: Crist», deia ell mateix la passada vetlla pasqual en la lectura del pregó. I ara, aquesta tarda també pasqual, l’Església diocesana de Tarragona es troba convocada aquí, a la Parròquia de la Transfiguració del Senyor de Vimbodí, per acompanyar en la seva ordenació Mn. Miquel, a qui l’Esperit del Senyor ha escollit per a l’exercici del ministeri presbiteral. Tots n’estem contents: per començar, la seva mare, germanes i família, i també n’està contenta tota l’Església diocesana i les parròquies d’aquesta Unitat pastoral de l’Espluga de Francolí: Vimbodí, Blancafort, Senan, Vallclara i, des de fa un temps recent Vilanova de Prades, totes ben representades aquesta tarda. Mn. Miquel n’ha tingut cura com a diaca, amb saviesa i dedicació abnegada, amb delicadesa, proximitat i discreció.
Benvolgut Mn. Miquel, enmig de la crisi social que patim, i en una societat que malda a les palpentes per aconseguir una vida millor, diem: «La Vida és Ell; Ell era la Vida, i la vida era la Llum, era la Llum dels homes; la Llum resplendeix en les tenebres» (cf. Jn 1,4-5a). Els qui creiem això som la comunitat dels seguidors de Jesucrist que ens sentim convocats per la seva Paraula.
I, en aquesta solemnitat de l’Ascensió del Senyor, adquireix una especial importància la darrera Paraula de Jesús i que l’evangelista sant Lluc expressa en el relat que acabem d’escoltar: «Vosaltres […] sou testimonis […] que el Messies havia de patir i de ressuscitar, i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles […] la conversió i el perdó dels pecats; i ara jo us enviaré el do que el Pare m’ha promès i vindrà sobre vosaltres; no us mogueu de la ciutat fins que haureu estat revestits del poder que vindrà de dalt».
Jesús ha triomfat. Ha estat glorificat. Ha acomplert la seva missió. Ha seguit el seu camí fins al final, incloent-hi la mort. I ara ha arribat a la seva plenitud com a cap de la nova humanitat. Com avui ens ha dit sant Pau, el Pare ha mostrat l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts i el feu seure a la seva dreta dalt el cel.
El motiu principal del nostre optimisme, malgrat les decepcions de la vida de cada dia, és el fet de conèixer el que Déu ha obrat en Crist i en nosaltres. Per això, llegíem a la segona lectura: «Conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades.» I, a la primera lectura Jesús deia als deixebles: «D’aquí a pocs dies sereu batejats amb l’Esperit Sant.»
No es tracta, per tant, d’un comiat, sinó d’una presència continuada, tot i que sigui invisible. La seva presència i, a més, el seu do de l’Esperit, és el que dóna força a la nostra fe. Com diu el prefaci de la missa d’avui, «no ha pujat [al cel] per apartar-se de la nostra petitesa». Per tant, hem de dir que l’Ascensió no és un moviment contrari al Nadal —aleshores va venir i ara se’n va, podríem dir. No és això, sinó tot el contrari. Perquè ara Jesús, des de la seva existència gloriosa, és quan més present està enmig nostre, tal com ens va prometre i ho hem escoltat a l’Evangeli.
A més, però, de ser un motiu de festa, l’Ascensió és també la memòria del que Jesús ha encomanat als seus deixebles, és a dir, a nosaltres: «Vosaltres en sou testimonis», ens ha dit Jesús. Se’ns convida, per tant, a no quedar-nos astorats mirant el cel. Hem rebut l’encàrrec de continuar la missió de Jesús.
Se’ns demana que en un món on no abunda l’esperança, siguem persones il·lusionades, perquè hem estat traspassades per la profunditat del gran regal de la salvació de Jesucrist. «Vosaltres en sou testimonis.» D’aquí el plus d’humanitat que podem donar els cristians. La nostra acció generosa envers els pobres, els malalts, els qui sofreixen… es troba impregnada de sentit i de l’esperança en Crist que ens aporta la Pasqua del Senyor. Que, enmig d’un món egoista, mostrem un amor desinteressat. Que, enmig d’un món centrat en el que és immediat i material, siguem testimonis dels valors que mai no s’acaben.
I tu, Miquel, que avui ets ordenat prevere, seràs servidor eximi d’aquest testimoniatge. Ja saps, Miquel, que per la Paraula de Jesucrist, som homes i dones marcats per la Llei de l’Amor, una llei que resta inscrita per Déu mateix en el nostre cor, del qual sorgeix una esperança tan forta que se’ns torna esperança certa. I en aquest Any Sant se’ns demana que pelegrinem com portadors d’aquesta esperança, que se’ns torna certa i que no decep, com diu el lema i com començava la butlla amb la qual el recordat papa Francesc convocava el Jubileu universal. Ho explicava així: «L’esperança efectivament neix de l’amor i es fonamenta en l’amor que brolla del Cor de Jesús traspassat a la creu: “Perquè si vam ser reconciliats amb Déu al preu de la mort del seu Fill quan érem encara enemics, molt més ara que ja estem reconciliats serem salvats gràcies a la seva vida” (Rm 5,10)» (Spes non confundit, 3). I més endavant, afegia el papa Francesc: «Sí, necessitem que “sobreabundi l’esperança” (cf. Rm 15,13) per a testimoniar de manera creïble i atraient la fe i l’amor que portem al cor; perquè la fe sigui joiosa i la caritat entusiasta; perquè cadascú sigui capaç de donar ni que sigui un somriure, un gest d’amistat, una mirada fraternal, una escolta sincera, un servei gratuït, sabent que, en l’Esperit de Jesús, això pot convertir-se en una llavor fecunda d’esperança per a qui ho rep» (Ibid., 18). També, Miquel, tu repartiràs esperança. I la repartiràs perquè la dus al cor. I el Senyor et demana que siguis model de mossèn, com ho intenten ser els germans preveres que avui t’acompanyen, o el bisbe mateix. Per a les comunitats que se t’encomanin, per a glòria de Déu i en la persona del mateix Crist, consagraràs el pa i el vi i faràs present el misteri més gran. Les teves mans seran les del Senyor Jesús.
Germanes i germans, no deixem de pregar perquè molts més sentin la crida al ministeri ordenat, com en Miquel, com els nostres seminaristes que avui ens acompanyen, joves o no tan joves. I no oblidem les vocacions a ser cristians en el matrimoni, en la donació, en la vida consagrada, en el testimoniatge de l’Evangeli. La crida correspon a Déu; escoltar-la i respondre correspon al nostre cor. El sacerdoci comú del qual participem tots per la gràcia del baptisme, ens empelta a Crist i ens demana una vocació clara. És cert que en la nostra Església no hi ha tantes vocacions presbiterals, possiblement no es precisen les mateixes vocacions d’èpoques passades, però se’n necessiten. El ministeri ordenat és insubstituïble en la seva representació sacramental de Crist en la Paraula, en la celebració de la fe i en la direcció de la comunitat. Però, en aquest punt, ens hem d’apartar d’un model d’autoritat que encara avui fascina però que esdevé fals en nom justament del sacerdoci comú de tots els batejats. Ens convé, per tant, ressituar la missió del ministeri presbiteral en el marc de la vida comunitària mateixa dels diversos membres de tot el poble sant de Déu, tot retrobant l’exercici d’una autoritat que té com a missió promoure el paper actiu de tots els batejats i confirmats en la vida i en la missió de l’Església, una autoritat que apunti, en definitiva, a l’única autoritat, que per als cristians és Crist mateix. I una cohesió generada pel treball sinodal que té per base la participació de tot el poble sant de Déu per mor del sacerdoci universal.
Continuem ara aquesta celebració. El bisbe, significant Jesucrist, dirà aquestes paraules: «Us preguem, doncs, Pare omnipotent, que concediu a aquest servent vostre de formar part de l’orde dels preveres; renoveu en el seu cor l’Esperit Sant; que rebi de Vós, oh Déu, el ministeri de secundar l’orde episcopal, i que la seva vida sigui un bon exemple per als altres.» Això ho dirà el bisbe perquè significa Jesucrist cap, però hi sereu tots donant suport a aquesta pregària del bisbe, hi sereu tots acompanyant des del vostre cor aquesta pregària que és la pregària de tota la comunitat. I, per tant, som tots —en certa manera— a fer d’en Miquel un capellà. I si som tots a fer d’en Miquel un capellà, hem de ser tots també a continuar això que hem sentit d’ell, cadascú des del seu lloc: «Senyor, soc aquí.»
Moltes gràcies, Miquel. La teva vida com a prevere no ha de ser una vida d’evasió del món o contra el món, sinó d’una serena encarnació en la història, per fer viure en tots aquells i aquelles amb qui et trobaràs, la seva relació amb Déu. I és que la teva acció pastoral no pot separar-se de la vida i dels problemes del món, amb les seves llums i ombres, angoixes i esperances. I a fe que n’hi ha, d’ombres i angoixes. Una cosa és estar atent a les necessitats del món, i una altra ben diferent és adoptar actituds mundanes. El papa Francesc, a l’exhortació Evangelii gaudium, afirmava que es pot caure en «una Església mundana sota vestidures espirituals o pastorals». I afegia: «El qui ha caigut en aquesta mundanitat mira de dalt i de lluny, rebutja la profecia dels germans, desqualifica qui el qüestioni, destaca constantment els errors aliens i s’obsessiona per l’aparença […]. No aprèn dels seus pecats ni està autènticament obert al perdó […]. Aquesta mundanitat asfixiant es cura prenent gust a l’aire pur de l’Esperit Sant, que ens allibera d’estar centrats en nosaltres mateixos, amagats en una aparença religiosa buida de Déu. No ens deixem robar l’Evangeli!» (EG 97).
En el temps que has exercit el teu ministeri diaconal ho has viscut des del servei, en comunió amb el mateix esperit de Jesús que renta els peus als deixebles i que diu amics als seus. Ara exerciràs el sacerdoci en la persona del Crist. I ho faràs sense renunciar al servei, no endebades al sagrament de l’orde s’hi entra per la porta del servei i aquest es queda amb nosaltres sempre.
Agraïts, demanem a Maria, la mare del Senyor, aquí estimada sota l’advocació dels Torrents, que et guiï en aquest moment, t’acompanyi en el teu ministeri presbiteral i intercedeixi per tu i per tots nosaltres al Senyor ressuscitat. Amén.
