Mataró, 7 de març de 2026
Benvolgut Sr Antonio Roura, Director del Secretariat de la Comissió Episcopal d’Educació de la Conferència Episcopal Espanyola. Molt estimats delegats i delegades diocesans i directors dels Secretariats d’Ensenyament o d’Educació de les diòcesis catalanes. Benvolguda secretària general de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya. Benvolguts mossens, mestres i professorat de religió catòlica de les escoles i instituts de Catalunya.
Cap al final de la nostra trobada anual —enguany aquí a Mataró— ens recollim per celebrar l’Eucaristia, en aquesta ocasió, del tercer diumenge de Quaresma. La Quaresma és un temps de revisió i de conversió. Sempre hi ha alguna cosa a convertir en la nostra vida. Durant aquesta trobada ens ha acompanyat l’expressió: «Dibuixar nous mapes d’esperança», amb la qual el Papa Lleó encapçalava la seva carta apostòlica amb motiu dels seixanta anys de la Declaració «Gravissimum Educationis» del Concili Vaticà II. Dibuixar nous mapes d’esperança és un programa educatiu pastoral que té una densitat sorprenent. Al llibre de l’Èxode ―com hem escoltat― el poble d’Israel, al desert, es queixa: «Per què ens has fet sortir d’Egipte?» i protesta perquè té set física, sí; però també set de futur i d’esperança. El desert és l’espai on els mapes ja no serveixen i es dissolen les seguretats i els esquemes apresos. I el poble murmura.
És aquesta, també, una experiència del nostre temps educatiu. Els mapes culturals que ens van formar a les nostres generacions ja no orienten la infància ni l’adolescència d’avui. El paisatge ha canviat: pluralisme religiós, fragmentació de relats, acceleració digital, precarietat emocional. Part de l’alumnat, junt amb les seves famílies, viuen en un desert simbòlic. I en el desert, la temptació és la nostàlgia o la queixa, o fins i tot la murmuració, tot enyorant les olles d’Egipte.
Però Moisès no torna enrere. Escolta el clam, escolta Déu i colpeja la roca. I d’allà en brolla aigua. El text és contundent: l’aigua no surt d’un oasi previsible, sinó d’una roca impensable. Déu obre camins allà on no hi havia mapa. Com a l’evangeli d’avui: ens situa en un territori inesperat, a Samaria, lloc no gaire amic dels jueus. Jesús travessa fronteres geogràfiques, culturals i religioses. Se seu al pou de Jacob i demana: «Dona’m aigua». El Mestre es presenta amb set. Aquesta és la primera dada teològica de l’escena: Déu té set de l’ésser humà. La dona samaritana arriba amb el seu càntir i la seva història fragmentada perquè Jesús la condueixi al futur. Del nivell material passa al nivell existencial: «Si sabessis el do de Déu…». I finalment al nivell teologal: «Els veritables adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat».
Aquest és el vostre itinerari, estimats professors i professores, un itinerari pastoral i pedagògic. Jesús dibuixa un mapa nou en el cor. No condemna; revela. No simplifica; aprofundeix. I el resultat és missioner: la dona deixa el càntir i es converteix en anunciadora. I la pregunta que avui ens podríem fer és aquesta: Com la samaritana, som anunciadors, avui, nosaltres?
Estimats docents de religió, estimats professors i professores: aquí hi ha una clau decisiva per a la vocació i, si convé, per la conversió quaresmal. No som guardians de càntirs buits, som facilitadors d’encontres amb Jesús. La tasca no és només transmetre continguts —que també— sinó obrir pous en els deserts existencials. I per fer-ho s’han de dibuixar nous mapes d’esperança, formular preguntes últimes i acompanyar processos interiors. Sabeu ben bé de quina esperança parlem. És «l’esperança que no enganya, perquè l’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant». Ho vam estar remarcant durant tot l’Any Sant, l’any jubilar de l’esperança. I avui sant Pau ens ho ha tornat a dir a la segona lectura que hem escoltat.
Quan parlem de «dibuixar nous mapes d’esperança», parlem d’una conversió del nostre imaginari educatiu. El document del Papa Lleó recorda que educar és un acte de confiança en la capacitat de l’ésser humà per obrir-se a la veritat i al bé. I és així: la declaració conciliar Gravissimum Educationis ja afirmava que l’educació cristiana té com a finalitat conduir la persona cap a la seva plenitud en Crist. Seixanta anys després, aquesta intuïció continua vigent, però necessita ser traduïda en un nou context cultural. Dibuixar nous mapes vol dir discernir els signes dels temps i traçar itineraris que connectin fe i vida, Evangeli i cultura, interioritat i compromís social. Aquí se us ha girat feina nova i apassionant, perquè l’alumnat necessita descobrir «de vosaltres», necessita escoltar «de vosaltres» que teniu un anhel: «Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu!», com hem resat en el Salm. Un crit d’esperança per la qual esteu cridades i cridats a dibuixar nous mapes als cors d’infants i adolescents.
I com dibuixar aquest mapa? Primer, escoltant en el lloc on esteu. Com Jesús al pou, cal seure i dialogar amb la realitat del lloc, del territori, per conèixer les preguntes reals dels infants i els joves, els seus llenguatges i les seves ferides. Sense escolta no hi ha cartografia fiable. Segon, discernir. Perquè no tota aigua és viva. La tradició cristiana és un aqüífer profund. Cal beure-hi amb intel·ligència i transmetre’n la frescor amb sensibilitat. I tercer, acompanyar processos. La dona samaritana no ho entén tot de cop, fa camí. També el vostre alumnat madurarà per etapes. La vostra presència estable, coherent i cordial és signe que algú creu en ells. Per això hem de tenir sempre present que no som únics al món, després de mi, potser vindrà un altre que completarà la meva feina. O potser això succeirà en l’àmbit de la catequesi o en el si d’una comunitat o en un moviment o grup de vida eclesial.
Un detall per acabar: la dona de la paràbola, aquella samaritana, deixa el càntir. És un gest simbòlic, cert, però allò que semblava imprescindible esdevé secundari quan es troba amb Jesús, amb la font d’aigua viva. Potser nosaltres també hem de deixar algun càntir: esquemes massa rígids, pors, rutines que ja no donen vida. No per perdre identitat, sinó per guanyar fecunditat.
Estimats i estimades docents, la vostra missió és eclesial. Sou enviats. A les aules, enmig de currículums i avaluacions, sou testimonis d’una esperança que no defrauda. Quan ajudeu un alumne a formular una pregunta profunda; quan creeu un espai de silenci; quan relacioneu l’Evangeli amb una situació de vulnerabilitat; quan defenseu la dignitat de cada infant… esteu dibuixant un mapa, un mapa d’esperança.
El desert no és l’última paraula. La roca pot brollar. El pou pot esdevenir lloc de revelació. I la set pot transformar-se en missió.
Que aquesta Eucaristia ens renovi en la convicció que l’educació és una forma d’esperança activa. Que l’Esperit Sant vessi novament l’amor de Déu en els nostres cors. I que, com la samaritana, puguem dir amb humilitat i audàcia: «He trobat algú que m’ha dit tot el que soc» —i, aleshores, poder convidar altres a fer el mateix.
