Aquest és el nom de la geganta del meu poble. Fa parella amb el Marc. Tots dos són alts i imponents. Fan goig quan, junts, dansen i fan ballar petits i grans pels nostres carrers. S’enduen les mirades rialleres de tothom.
El passat 15 d’agost, com és costum, l’Assumpta va entrar a l’església uns minuts abans de l’inici de la celebració de l’eucaristia de la Festa Major. Se li va obrir la portalada, cosa que no passa quasi mai. Anava acompanyada pels tocs estridents i festius de gralles i timbals, ressonaven i de quina manera per tota la nau. Va ocupar el seu lloc a tocar del presbiteri, a baix. A la fi de l’acte, va ser felicitada pel seu sant amb el Per molts anys en fort uníson i va refer el camí cap al replà, amb els mateixos tocs i aplaudiments de l’acollida.
Amb aquest ritual potser alguns van descobrir, o recordar, que, ves per on, a aquesta peça representativa, que és una geganta, se li va posar el mateix nom que el de la dona representada en el relleu de la paret de l’absis de l’església, santa Maria en la seva Assumpció, titular de la parròquia i patrona del poble. L’una i l’altra havien nascut a l’ensems, segles ha. És normal, doncs, que la festa més gran de la col·lectivitat de poble i parròquia, porti aquesta identificació religiosa. A més, ens recordava a tots que és tradició, que no s’hauria de perdre, de felicitar-nos en el dia del nostre sant o santa. Amb això tan senzill i tan de sempre, hi ha una expressió de la fe inculturada. Una expressió que tothom considera seva.
En els darrers anys s’han recuperat arreu manifestacions culturals que varen tenir un origen i motivació religiosa. Convé no oblidar-ho. Són també signes d’identitat de poble i de país. Sense identitat no hi ha història ni pervivència. Seria convenient que, oportunament, es fes constar el seu origen religiós. Això les afermaria i els donaria una significació més pregona. Els que les promouen se sentirien alguna cosa més que artistes ocasionals de carrer: ser reconeguts, amb justícia, com a constructors de convivència, de memòria i de identitat.
Quan ens envaeixen cultures estranyes i igualitàries, quan ens ofeguen quantitat de gresques i estridències amb llengües estrangeres, quan ens imposen un mateix consum de festa superficial… adonem-nos que aquí, a la nostra terra, hem heretat uns signes de festa amarats d’uns valors humans, inspirats en la fe cristiana i en la religiositat interior. Per això formen part de la nostra ànima col·lectiva. I sense ànima res viu.
Josep Bofarull, pvre.
Article publicat al Full dominical de l’1 d’octubre de 2023 (n. 3838)
