Visita Ad limina – 2022
Roma, 13 de gener de 2022,Memòria de Sant Hilari de Poitiers
Lectures: 1Sam 4, 1-11; Sl 43, 10-11.14-15.24-25; Mc 1, 40-45
Benvolguts germans en l’episcopat. Benvolguts sacerdots i diaca. Estimat Poble Sant de Déu.
Estem al costat del sepulcre de sant Pau, que es troba sota l’altar papal. És un goig poder celebrar avui aquí, al costat del sepulcre de Sant Pau.
En aquestes hores del matí no ho hem pogut apreciar, però cal assenyalar que la façana de la basílica impressiona pels seus preciosos mosaics ―principalment al capvespre, quan el sol els il·lumina de ple―, que representen un compendi breu de la Història de la Salvació. A baix, els profetes majors de l’Antic Testament: Isaïes, Jeremies, Ezequiel i Daniel. En el centre, la representació de Jesús com a bon pastor, del qual brolla l’aigua de la vida. I a dalt, Jesucrist amb el llibre dels Evangelis entre sant Pere i sant Pau.
L’interior d’aquesta basílica impressiona per la seva perfecta estructura arquitectònica, amb el cassetonat i els 36 frescos que el papa Pius IX va fer pintar en les parets. Criden l’atenció els medallons amb la sèrie completa dels papes, des de sant Pere al papa Francesc.
Però voldria posar l’accent en el magnífic mosaic de l’absis, que es troba aquí, damunt nostre; un mosaic restaurat moltes vegades, que es remunta al temps de Honori III, l’any 1220. Representa a Crist que ens està jutjant a tots, amb els sants Pere, Andreu, Pau i Lluc. Als peus de Crist, molt petit, pot apreciar-se al papa Honori, que va encarregar l’obra. Sota es representa el triomf de la creu, amb els àngels i els sants.
Tot això ens fa veure la grandesa de la gràcia de Déu lliurada per mitjà de Jesucrist, com predicava sant Pau; i, alhora, la nostra petitesa. La nostra petitesa! «Portem el nostre tresor en gerres de terrissa» (2Cor 4,7), ens diu Sant Pau. Quantes vegades he pensat en això davant la nit fosca que hem viscut des de l’estiu a la nostra Província Eclesiàstica! Que petits i fràgils que som! I, a vegades tan importants que ens creiem. La nostra petitesa! La mateixa petitesa del papa Honori en l’admirable mosaic que presideix aquesta basílica.
D’altra banda, moltes vegades tenim la sensació que el moment històric que viu el món ens col·loca en una situació semblant a la qual van viure els israelites en l’escena del llibre de Samuel que hem escoltat. Com si estiguéssim en una derrota total. I en certa manera també ens envaeixen els mateixos sentiments del salm 43. Ens trobem abandonats, estem avergonyits i som l’escarn de la societat, burla dels qui ens envolten. No cridem, sovint sense resposta: «Desperteu-vos, per què dormiu, Senyor? Per què amagueu la mirada i oblideu el dolor que ens oprimeix?» (Sl 43, 24a.25). Però tots sabem, estimats germans i germanes, que aquest silenci de Déu no és el de l’absència de la seva Paraula, sinó més aviat la falta d’escolta per part nostra. També nosaltres, com els israelites en la batalla contra els filisteus, hem pogut caure en la temptació de pretendre manipular la Gràcia, el do diví de la Gràcia, a conveniència pròpia, disfressada d’ideologia, de privilegi, de comoditat, d’estatus.
El Papa Francesc, amb qui si Déu vol, ens trobarem demà, ens ha convidat a entrar en una dinàmica sinodal, una dinàmica d’escolta de la veu de Déu que parla al seu Poble i en el seu Poble. I l’únic garant de la veritat d’aquesta veu de Déu és l’Esperit Sant. Precisament avui coincideix que és la memòria de sant Hilari de Poitiers, que presentava l’Esperit Sant com qui va ser donat als apòstols i als creients, per a reconèixer la veritat que els havia estat concedida (cf. De Trinitate II, 32). Cal assenyalar que la teologia de San Hilari sobre l’Esperit Sant és molt rica en aquest aspecte històric salvífic, subratllant la seva acció en aquell cor humà que es troba marcat per la transcendència divina. A l’Esperit Sant, que és do de Déu i Déu mateix, no el podem manipular, no el podem posseir, només podem demanar-li, com el leprós de l’Evangeli: «Si voleu, em podeu purificar» i rebre, gojosament, les paraules del Senyor: «Sí que el vull: queda pur».
En aquesta Basílica de Sant Pau Extramurs, no podem deixar de recordar a l’Apòstol dels Gentils, del qual tenim la convicció que va predicar en terres de la Tarragonina. És versemblant que sigui així. Per dues vegades, en la Carta als Romans, ell mateix diu que té intenció d’anar a Hispània i, més tard, la mateixa Carta de Sant Clement als Corintis ens diu que ja ha estat, sense indicar el lloc concret. Però cal assenyalar que Tarraco en el segle I era la capital de la «Hispània citerior». Per tant, és versemblant que sant Pau pogués anunciar l’Evangeli en Tarraco, durant els últims anys de la seva vida, abans del seu martiri a Roma.
Nosaltres som successors d’aquests apòstols, de la primera evangelització realitzada en la nostra terra. I també a nosaltres, successors seus, se’ns ha fet el do de cooperar en la veritat, en l’anunci de l’Evangeli com a Sant Pau, a donar glòria a Déu en la Litúrgia, a estimar al Poble de Déu amb els mateixos sentiments que el cor de Jesús, un cor de pastor. I aquest do cal demanar-lo i rebre’l. Germans, no només som cooperadors en la Veritat, som cooperadors de l’Església, i la visita Ad limina és una mostra d’aquesta cooperació amb l’Església Universal, en la comunió amb el Bisbe de Roma i des de la nostra Església Local.
La dinàmica sinodal ens ha d’ajudar a cooperar més, a sortir a les perifèries que, en temps de pandèmia, es troben molt a prop: en els geriàtrics que han d’aïllar els nostres majors, a les presons que tanquen dones i homes necessitats de misericòrdia, en els barris de les grans ciutats on cada dia creix la desigualtat social, en els migrants que troben un ambient hostil. Fa falta que els nostres peus trepitgin el sòl fermament, com el va fer Sant Pau. I nosaltres, bisbes, res d’això podem fer sense una legió de col·laboradors que siguin veritablement membres dels nostres equips pastorals, des dels més estrets, els preveres i diaques, fins a un laïcat que augmenti diàriament el seu compromís. Precisament molts dels sacerdots escolten també el silenci de Déu en la nostra societat i el sofreixen en primera línia, necessitats d’afecte i amor pastoral que hem de donar-los ―com se’ns recordava ahir en la visita a la Congregació per al Clergat―, però sobretot ajudar-los a recuperar, si l’han perduda, la connexió amb l’Esperit de veritat. Tornarem a demanar, juntament amb tot el Poble de Déu i amb paraules del salm «Senyor, allibera’ns per l’amor que ens teniu». Tornar a demanar a Déu que ens faci lliures en el seu amor per a lliurar-nos amb més docilitat a l’Esperit Sant. Imitem les actituds de Sant Pau, perquè dòcil a l’Esperit Sant, podrà dir: «Ja no visc jo, és Crist que viu en mi» (Ga 2,20). Només en Ell podrem ser, també nosaltres, un do per als altres. Amén.
