Catedral de Tarragona, 7 de gener 2023
Molt estimat poble sant de Déu. Molt estimats preveres i diaques, consagrats i consagrades, laics i laiques. Molt estimats tots en el Senyor.
El papa emèrit Benet XVI va morir dissabte a l’edat de 95 anys. El seu cor, fatigat pels anys i les bregues de tota una vida dedicada a Jesucrist i a la seva Església, va deixar de bategar. Nosaltres, avui, ens hem aplegat aquí, a la Catedral, per fer memòria d’ell i, al mateix temps, per donar gràcies al Senyor pel seu servei i testimoniatge. La seva existència ha estat una presència brillant i ferma, i alhora, humil i discreta, enmig d’una Església que ha estimat apassionadament.
Joseph Ratzinger fou elegit successor de Pere el 19 d’abril de 2005. Després de la mort de Joan Pau II, totes les mirades s’havien girat cap a ell, i ja d’antuvi, es tenia la impressió que seria el nou papa quan el van veure presidint, amb seguretat i fermesa, el funeral del papa polonès.
I així va ser. En un conclave ràpid, Ratzinger va ser escollit. En la primera intervenció a la plaça de Sant Pere davant la multitud es va presentar com «un simple i humil treballador de la vinya del Senyor». Per afegir: «Em consola el fet que el Senyor sap treballar i actuar fins i tot amb instruments insuficients».[1] Vuit anys després, l’11 de febrer de 2013, va saber veure que ell ja no era aquest instrument. I va renunciar, en un gest valent i sorprenent.
Joseph Aloisius Ratzinger havia nascut a Marktl (Baviera) el 16 d’abril de 1927. Era la vigília de Pasqua. Va haver de viure la joventut i els anys al seminari durant l’eclosió i l’enfonsament del nazisme. Va ser ordenat sacerdot el 1951 i es va inclinar per la teologia i la docència, capbussant-se ràpidament en els corrents renovadors de la teologia europea. Als 35 anys, va ser escollit assessor teològic del cardenal Josef Frings, durant el Concili Vaticà II. Allà, junt amb altres teòlegs alemanys, entre altres treballs, va preparar per als bisbes un esquema de la Constitució dogmàtica sobre l’Església on, en el seu capítol segon, ja parlava de «tots els membres de l’Església» i no tan sols de la jerarquia,[2] o sigui, una Església centrada en el concepte clau de «Poble de Déu», esquema que, com tothom sap, esdevindria el definitiu.
En aquest punt, voldria subratllar el que penso que són els tres aspectes més importants del seu magisteri docent com a teòleg, que coincideixen també en el seu mestratge com a successor de Pere i bisbe de Roma. En primer lloc, el tema de la Reforma de l’Església. En segon lloc, la gran qüestió central de la fe que implica l’amistat i la trobada personal amb Jesucrist. En tercer lloc, el diàleg amb el món, que implica acarar amb coratge el diàleg fe-raó, davant la cultura del relativisme.
Anem al primer punt. Al llarg de tota la seva trajectòria docent, episcopal i com a successor de Pere, va tenir clar que el Vaticà II era un Concili de Reforma de l’Església, però també va insistir en el fet que la Reforma ―i, per tant, el mateix Concili― no implicava en absolut una ruptura amb la Tradició anterior. Com fer això? Doncs retornar i centrar-se en el cor de «l’anunci» de Jesucrist, és a dir, en la sempre nova i fascinant bona notícia de l’Evangeli de Jesús. Perquè una cosa és la genuïna «Tradició» i l’altra determinades «tradicions» afegides. Un autèntic diàleg amb el món implicava un retorn als principis del catolicisme. Per a Ratzinger, esdevenia imprescindible interrogar la Tradició en majúscula, que ha estat donada a l’Església una vegada per sempre. Però subratllar els elements rigorosament normatius no és practicar «l’arqueologisme» ―com ara pretenen alguns―, sinó entregar-se als principis mateixos del catolicisme, a fi i efecte de poder pensar la situació actual de l’Església a la llum i en el mateix esperit normatiu dels seus orígens. Aquest va ser l’objectiu primordial del Concili Vaticà II, i també, l’objectiu primordial del mestratge del papa Benet. En aquest mateix esperit i intenció, voldria ―estimats i estimades― que tots retornéssim a aquesta orientació preclara del Vaticà II, ara que en comencem a celebrar el 60è. aniversari.
Junt amb aquest fet hi ha un altre pensament cabdal, que és el segon punt que voldria indicar: És el de la fe, de l’amistat i de l’íntima unió d’amor amb la persona de Jesucrist. Benet XVI ho proclamà a l’inici de la seva gran encíclica Deus caritas est, en un text paradigmàtic i d’una profunditat teològica extraordinària. Afirma: «Hem cregut en l’amor de Déu [que s’ha manifestat en Jesús]: així el cristià pot expressar l’opció fonamental de la seva vida». I afegeix, tot seguit: «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, la direcció decisiva».[3]
Tot recordant sant Joan Pau II, aquesta trobada i unió amb Jesucrist l’expressà al final de l’homilia en el dia de l’inici del seu ministeri petrí: «No tingueu por! Obriu de bat a bat les portes a Crist!». I, el papa va afegir: «¿No tenim potser tots en certa manera por ―si deixem entrar Crist totalment dins nostre, si ens obrim totalment a ell―, por que pugui allunyar alguna cosa de la nostra vida? ¿No tenim potser por de renunciar a quelcom de gran, d’únic, que fa la vida tan bella? ¿No correm el risc de trobar-nos després en l’angoixa i privats de la llibertat? No! […]. Ell no treu res, i ho dóna tot. El qui es dóna a ell, rep el cent per u. Sí, obriu, obriu de bat a bat les portes a Crist, i trobareu la veritable vida».[4]
Precisament, la seva trilogia sobre Jesús de Natzaret, publicada quan ja era bisbe de Roma, tenia com a propòsit principal ajudar a fomentar en el lector el creixement d’una «relació viva» amb Jesucrist.
Aquest és un missatge que ajuda a superar el que pot considerar-se com la gran temptació del nostre temps: l’afirmació, que hem de prescindir de Déu, o que Déu es retirà de la història, o que em faig un déu a la meva manera. És la «cultura del relativisme» que impregna la nostra societat i que esdevé, diu ell, «el problema central de la nostra fe avui». Aquest és el tercer i últim gran tema que vull glossar del mestratge del papa Benet. En el discurs que a l’any 2005 va fer a l’Assemblea eclesial de la diòcesi de Roma, digué: «Avui, un obstacle particularment insidiós a la tasca de l’educació és la presència massiva a la nostra societat de la cultura del relativisme que, en no reconèixer res com a definitiu, deixa com a últim criteri només el que hom desitja. I sota l’aparença de llibertat esdevé una presó per a cadascun, donat que separa la gent els uns dels altres, mirant a cadascú només dins del seu propi ego».[5] Per a Benet XVI, aquesta cultura del relativisme és el desafiament més greu que s’abraona contra l’Església i la humanitat. I el punt clau d’aquest problema seria la «autolimitació de la raó». Perquè en la nostra societat occidental ha emergit un «laïcisme» que s’atorga una superioritat moral i intel·lectual que no debat amb els creients perquè són individus alienats que s’han rendit a les tenebres d’un credo religiós caduc. En determinats àmbits, qualsevol cosa que faci olor de religió produeix commiseració en alguns laïcistes i odi en altres. Si els parles de Déu o de les aportacions filosòfiques i teològiques elaborades al llarg de la història sobre la religió, et miren amb menyspreu com a ser endarrerit, que no ha culminat l’última fase evolutiva. Davant aquesta realitat ―com havia fet un any abans amb el pensador Habermas―,[6] el papa Benet en el seu encontre a la Universitat de Regensburg afirmà explícitament: Si «només el tipus de certesa que deriva de la sinergia de matemàtica amb empirisme pot considerar-se científica», aleshores «l’home mateix acaba essent reduït, les preguntes específicament humanes sobre el nostre origen i el nostre destí, les preguntes originades de la religió i l’ètica, ja no poden trobar lloc en l’espai de la raó col·lectiva definida per la “ciència” entesa d’aquesta manera i ha de relegar-se a l’àmbit d’allò que és subjectiu […]. D’aquesta manera l’ethos i la religió perden el seu poder de crear una comunitat i es converteixen en un afer completament personal».[7]
Les ciències experimentals estan destinades a saber llegir el llibre de la natura i de la vida. Són les disciplines del «text». Però no podem menystenir el treball de les ciències humanístiques, que esdevenen les disciplines del «context», o les savieses de la cultura. Les primeres ensenyen a una persona quin és el seu mitjà concret i exacte, per situar-se adequadament en ell; les segones, en canvi, expliquen què hi fem en aquest mitjà, per què hi som, on ens trobem i el sentit de tot el conjunt. D’aquí que el papa Benet, en els seus diàlegs, reivindiqués el que ell en diu una «raó àmplia», una «amplitud de raó», o, més ben dit, una «laïcitat positiva» afirmant que cal que «la raó i la fe es retrobin d’una manera nova», superant «la limitació imposada per la raó mateixa a allò que és empíricament verificable», i que «un cop més li obrim tota la seva amplitud».[8]
Convé afegir com aquesta profunda reflexió teològica i pastoral el papa Benet la proclamava de paraula i per escrit amb una actitud de profunda humilitat. Vencia la seva timidesa amb esforç, perquè no li agradaven els focus. Era humil, introspectiu i treballador, no exempt d’un subtil sentit de l’humor. Podia o no agradar, però no enganyava: sempre era ell. Perquè la llum no canvia mai, canvia tan sols la intensitat.
Potser la virtut que més l’ha caracteritzat és la humilitat. Una humilitat que ens ha atret a tots els qui hem tingut la sort de seguir-lo, escoltar-lo i llegir-lo. El papa Benet va néixer en un dissabte sant, preludi de la llum de la Pasqua que s’albirava. I la seva llum s’ha apagat precisament en aquests dies en què hem celebrat les festes de Nadal. Quan superat el solstici d’hivern, la llum, de mica en mica, va guanyant terreny, i l’obscuritat lentament comença a retrocedir, la vida i la mort del papa Benet és com una profecia que ens indica que «alçant els ulls a les muntanyes, l’ajuda ens vindrà del Senyor» com cantàvem avui en el Salm, una profecia de la llum veritable que és el Crist, i que el papa Benet tant va assenyalar, mostrar i ensenyar.
La mort del papa Benet en aquests dies és com aquella guspira de llum que ens porta cap a la llum veritable, una profecia que ens fa adonar que una llum brilla enmig les tenebres, una paràbola que ens recorda que, malgrat les tribulacions del món, l’Església sap que els consols venen de Déu (cf. LG 8). És allò que hem escoltat a la primera lectura, treta del llibre de la Saviesa: «Els homes veien només les penes que sofrien, i ells, en canvi, tenien l’esperança segura de la immortalitat… I Déu els donarà una felicitat immensa, perquè els ha posat a prova i ha trobat que eren dignes d’ell… I quan el Senyor vindrà a visitar-los, s’alçaran com una flama, com les guspires que incendien el rostoll».
La flama del papa Benet ha estat la flama de l’autenticitat. No va enganyar ningú quan va assumir el seu ministeri, quan es va auto-definir com «un humil obrer de la vinya del Senyor»; ni més tard, quan va renunciar, reconeixent que li faltaven les forces per governar l’Església, entre altres coses, per acarar adequadament la reforma de la Cúria romana i els mateixos escàndols d’abusos i de pederàstia que ell mateix, amb una força inusual, havia començat a afrontar quan era prefecte de la Doctrina de la Fe. «Coratge» va ser la paraula més repetida de la seva declaració de renúncia del papat. Entre altres coses, digué aquells dies: «Estimar l’Església significa també tenir el coratge de fer eleccions difícils, sofertes, tenint sempre al davant el bé de l’Església i no nosaltres mateixos».[9]
La flama del papa Benet ha expressat amb autenticitat en qui tenia posada la seva confiança. Després de la seva renúncia, son conegudes les seves paraules: «no em preparo per a un final, sinó per a una trobada». La trobada definitiva amb Jesucrist.[10] Ell creia profundament el que avui hem escoltat de l’Evangeli de Joan: «Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots». Ell creia fermament que el Senyor Jesús, és «el camí, la veritat i la vida». En aquest punt es condensa tot el seu Magisteri. El seu cor, asserenat per la fe, estava «depurat com l’or al gresol», a punt «com una víctima oferta sencera sobre l’altar». Afirma al final del seu Testament espiritual fet públic aquesta setmana: «Fa seixanta anys que acompanyo el camí de la teologia, especialment de les ciències bíbliques, i amb la successió de diferents generacions he vist esfondrar-se tesis que semblaven infrangibles, que han resultat que eren meres hipòtesis […]. He vist i continuo veient com la racionalitat de la fe ha emergit i emergeix novament de l’embolic d’hipòtesis. Jesucrist és veritablement el camí, la veritat i la vida, i l’Església, amb totes les seves insuficiències, és veritablement el seu Cos. Finalment, humilment demano: pregueu per mi, perquè el Senyor, malgrat tots els meus pecats i defectes, m’aculli a les cases eternes».[11]
Amb aquesta autenticitat, i amb la mateixa humilitat i generositat amb què el cristianisme celebra des de fa dos mil anys el Nadal, és com el teòleg Joseph Ratzinger o el papa Benet XVI s’ha trobat amb «el jutge definitiu de la seva vida» que, com deia ell mateix en una carta del passat 8 de febrer, «no és només el jutge just, sinó també l’amic i el germà que ja ha sofert ell mateix els meus defectes i és, per tant, com a jutge, també el meu Defensor [advocat]».[12] I, en un altre moment, també afirmava: «Creure no és altra cosa que, en la nit del món, tocar la mà de Déu i així, en el silenci, escoltar la Paraula, veure l’Amor».[13] Amén.
[1]. Benet XVI, «Primeres paraules: Un simple i humil treballador»: DdE 853 (2005) 324.
[2]. «Animadversiones scriptae de Ecclesia. Conferentia episcopalis Germaniae-Austriae», en Acta syn., I/IV, 601-639. L’esquema presentat contenia cinc capítols: 1) De mysterio Ecclesiae; 2) De membris Ecclesiae; 3) De ministeriis in Ecclesia et de ministris, imprimis de episcopis; 4) De laicis; 5) De statu sequaelae Christi secundum consilia evangelica. En la seva confecció, a més de Ratzinger, col·laboraren teòlegs reconeguts, com M. Schmaus, R. Schnackenburg, K. Rahner, O. Semmelroth, A. Grillmeier.
[3]. Benet XVI, Encíclica Deus caritas est (25-XII-2005), n.1: DdE 869 (2006) 129-151: aquí, 129.
[4]. Benet XVI, «Homilia en la Missa de l’inici del ministeri de bisbe de Roma»: DdE 853 (2005) 330-334; aquí, 333-334.
[5]. Benet XVI, «Discurs en la cerimònia d’obertura de l’Assemblea Eclesial de la diòcesi de Roma» (6 juny 2005) [en línia], <https://www.vatican.va/content/benedict-xvi/es/speeches/2005/june/documents/hf_ben-xvi_spe_20050606_convegno-famiglia.html> [Consulta: 4 gener 2023].
[6]. Cf. el diàleg amb el pensador Jürgen Habermas a l’Acadèmia Catòlica de Baviera (19 gener 2004).
[7]. Benet XVI, «Fe, raó i universitat. Records i reflexions. Encontre amb els representants de la ciència», Aula Magna de la Universitat de Regensburg (12-IX-2006): L’Osservatore Romano, 14-IX-2006 = DdE 884 (2006) 619-625; aquí, 623-624. Vegi’s també GS 57.
[8]. Benet XVI, «Fe, raó i universitat», 624-625.
[9]. Benet XVI, «Última audiència general» (27-II-2013): DdE 1026 (2013) 249-251; aquí, 251.
[10]. Benedicto XVI, Últimas conversaciones con Peter Seewald, Bilbao: Mensajero 2016: «…vivo con la conciencia que toda la vida se concentra en un encuentro».
[11]. Benet XVI, «Testament espiritual», redactat el 29 d’agost 2006: Catalunya cristiana 2260 (8 gener 2023) Especial Benet XVI, pàg. 14.
[12]. Benet XVI, Carta en relació a l’informe sobre els abusos a l’Arxidiòcesi de Munich i Freising (8 febrer 2022) [en línia], <https://es.zenit.org/2022/02/07/carta-del-papa-emerito-benedicto-xvi-acerca-del-informe-sobre-los-abusos-en-la-arquidiocesis-de-munich-y-frisinga> [Consulta: 4 gener 2023].
[13]. Benedicto XVI, Últimas conversaciones, 7.
