Molt estimada família de mossèn Pere: germans, cunyats, nebots. Molt estimat poble sant de Déu. Molt estimats preveres i diaques, que avui sentim el pes del dolor per la seva mort.
Encara que tinguem molt sabut que la mort ha d’arribar també a la gent que coneixem i estimem, avui estem tristos i sorpresos. Tristos perquè coneixíem, apreciàvem i estimàvem mossèn Pere, que se n’ha anat després de tant de temps de lluitar contra una cruel malaltia, i sorpresos perquè, per molt que ho sapiguem, sempre sembla que no pugui ser, que la vida d’aquest món tot d’una s’acabi.
Però aquesta és la realitat, aquesta és la condició humana: arriba un dia que la vida d’aquest món s’acaba, i els homes i dones ens trobem davant l’hora de la veritat, el moment definitiu de l’existència. I avui ens hem aplegat aquí a l’església parroquial de Santa Caterina de Vinyols per dir adéu a mossèn Pere, que ha arribat a aquest moment definitiu, a aquesta hora de la veritat.
Ell ara ja no és entre nosaltres, ell és ara davant Déu esperant que la bondat infinita del Pare li obri les portes de la vida eterna, de l’esperança eterna, del goig etern.
La pregària de l’Església pels difunts, tal com la posa als nostres llavis la litúrgia, és una pregària serena. Dolorosa, sí, per la desfeta personal que suposa la mort, pel sofriment que l’envolta i per la separació física dels éssers estimats. Però és una pregària sempre serena, confiada, esperançada. «Que els vostres cors s’asserenin», ens acaba de dir Jesús, i afegeix: «confieu en Déu, confieu també en mi». És que, com canta la litúrgia, reprenent l’afirmació de sant Pau que hem sentit a la primera lectura, «quan se’ns desfà la casa de l’estada terrenal, en trobem una altra d’eterna al cel» (Prefaci de difunts 1). És a dir, quan la vida personal que vivim en la condició mortal desapareix a causa de la mort, ens és donat d’entrar en una altra forma de vida, no pas feble i mortal com la d’ara, sinó per sempre i en plenitud en el si de Déu, tot superant les limitacions i finituds de la vida present. És el resultat del que ens acaba de dir Jesús a l’evangeli: «Vaig a preparar-vos estada […] perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic.»
Si us hi heu fixat, a la litúrgia de la Paraula d’avui hi hem trobat repetidament una visió contrastada entorn de la condició mortal dels éssers humans. Al salm, aquest contrast era expressat en termes de passar per barrancs tenebrosos i trobar-se enfront dels enemics que arrabassen la vida, mentre que, en el seu amor de pastor sol·lícit, Déu ho transforma en serenitat, en repòs, en convit, en vida que perdura anys i més anys a la casa del Senyor. I, encara, sant Pau ens deia que la nostra condició en aquest món —per més que ens pugui semblar atraient i gratificant— és com la dels emigrants, que només hi són de pas. En aquest sentit, el papa Francesc, en la seva exhortació a la santedat cristiana, no deixa de recordar-nos —seguint la rica tradició de l’Església— que tot el que som, tenim i anhelem en aquest món és un do del Senyor, és pura gràcia, i que aquesta veritat, com el suprem manament de l’amor, hauria de marcar el nostre estil de vida (Gaudete et exsultate, 52-55).
En aquesta vessant del do i de la gràcia, cal afirmar que la mort, tot i el seu misteri que qüestiona fortament la intel·ligència humana, no és un deixar d’existir, segons l’ensenyament del Nou Testament. És un anar cap al Crist per tenir vida, tal com ell ens deia a l’evangeli: «Us prendré a casa meva perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic.» Per això, els cristians ens hem de mirar la mort —la nostra i la dels altres— amb la confiança que ens dona la paraula de Jesucrist, i per tant amb el cor asserenat per l’esperança. Perquè, tal com afirma la litúrgia de difunts, tot reflectint la fe de l’Església, «la mort no destrueix la vida […] tan sols la transforma» (Prefaci de difunts 1). La transforma des del moment que la mort és el llindar que ens permet entrar a la casa de Jesús —que és la casa del Pare— per viure-hi participant de la glòria divina.
És des d’aquesta perspectiva de fe que avui fem memòria de mossèn Pere que ens ha deixat. La nostra pregària unida a la de tota l’Església demana que ell, purificat dels seus pecats i de les seves limitacions, pugui fruir de la vida per sempre en Crist.
Mossèn Pere ha estat un capellà fidel i extraordinàriament abnegat.
Nascut i batejat el 1948 aquí, a Vinyols, fou ordenat de prevere el 19 de juliol de 1975 a la Parròquia de Sant Esteve de Vila-seca. Actualment, des del juliol passat, era rector de la Parròquia de Sant Martí d’Altafulla. Després de la seva ordenació fou col·laborador de la Parròquia de Sant Esteve de Vila-seca. Al mateix temps, al cap de poc, el nomenaren consiliari del Servei de Colònies i consiliari de la JARC. A l’any 1985 fou nomenat rector de Masllorenç, de Salomó, de Masarbonès i responsable de la pastoral de joventut de l’Alt Camp. També, una mica més tard, fou rector de Bonastre. A partir de 1991 fou rector de l’Espluga de Francolí, i una mica més tard, de Senan i de Vimbodí. Fou responsable de la pastoral rural i membre del Consell Presbiteral, així com del Consell Pastoral Diocesà diverses vegades. També fou membre de la Comissió per a la preparació del Jubileu de l’any 2000. A partir del 1999 i fins al 2010 fou rector de Constantí i, durant un temps, de Vilallonga del Camp. Al mateix temps, fou arxiprest del Tarragonès Ponent. El 2009 i fins al 2017 fou director del Secretariat per a l’atenció pastoral dels gitanos. Des del 2010 i fins l’estiu passat fou rector de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Reus i consiliari d’algunes confraries de la mateixa ciutat. El 2021 i fins el 2023, se li encomanà també la Parròquia de l’Assumpció de Reus.
Mn. Pere, que va anunciar la Paraula i va administrar els sagraments en el vel de la fe i de l’esperança, que pugui viure la plenitud d’aquesta mateixa esperança en la vida plena amb Déu. Demanem en aquesta eucaristia al Déu de l’amor i del consol que tingui en compte tot el bé que va fer exercint el ministeri sacerdotal d’una manera tan abnegada durant quasi cinquanta anys.
Per il·lustrar quelcom del tarannà de Mn. Pere, fet de treball i abnegació total i radical per la causa de l’Evangeli, voldria llegir-vos part d’una llarga carta que em va escriure el dia 10 de gener d’enguany, precisament dos dies abans que l’haguessin d’ingressar d’urgència amb un greu problema de salut que l’ha retingut a l’hospital o al sociosanitari fins a la seva mort. És una carta que em parla de la seva situació de dificultat física i del que està intentant realitzar com a prevere a Altafulla. És una carta entranyable que el descriu totalment i, crec, penso que en aquests moments a tots ens pot fer bé. No la llegiré tota, perquè hi ha aspectes més personals que s’han de deixar en el secret del cor i que formen part de les converses que he tingut amb ell al llarg de l’any. Diu:
«Volgut Sr. Arquebisbe: Pau i bé.
»Com ja sabeu, estic mig de baixa. M’agrada xerrar i explicar les coses que visc. També valoro molt quan algú s’interessa per mi. Som ben humans. Estic a Vinyols, a casa d’un dels germans que ja coneixeu. Estic mimat. La costella que em vaig trencar m’ha fet molt de mal. Vaig recuperant-me. Com que tinc temps us explico la situació en què em trobo. Primer: no sabia res d’Altafulla i sempre he dit que sí al que se m’ha proposat (amb el desig de ser fidel a la vocació).» I aquí, després ell, entre altres coses, descriu breument com ha trobat la Parròquia. I afegeix: «El que és dur és que quan celebro (ho vull fer cada dia) hi pot haver de dues a sis persones. Ploro més d’un dia, pensant que a Reus érem 40/60 persones a la missa de 10. Com mai em sento pobre. Per a mi és una purificació espiritual. He connectat amb persones ben diferents. Molts, molts no creients. Una evident ideologització que vol ser progre, però més aviat em sembla ben buida de contingut. Les meves xacres són evidents. A més del tractament del càncer que vaig fent cada dos mesos, aquesta setmana he anat a la Vall d’Hebron […]. Amb medicaments es va baixant i aclarint la sang, que altrament hi ha perill de trombosi… També tinc aigua als pulmons que fa que camini feixuc. Hi estic alerta. Ja li he dit al metge que d’una cosa o altra hem de morir. No he trobat la manera d’estabilitzar-me a Altafulla. Fer de prevere no és anar merament a dir misses. Cal crear vida, que vol dir temps, relacions personals, grups i ser-hi. Estar a la Residència Sacerdotal no em desagrada, però no em veig cada vespre —amb les condicions que ara estic— agafar el cotxe, tornar a Tarragona per arribar a l’hora de sopar… Em costa molt trobar la manera de dinar, no m’he fet mai el menjar i estar sol o anar a un restaurant no m’agrada. Cert que a Altafulla he entrat amb bon peu, però el meu cos no dona per massa. Hem superat la divisió que hi havia entre Càritas i la Parròquia; hem actualitzat el Consell de Pastoral; hem creat una Comissió d’Economia, intentem consolidar un mini grup d’escolans; m’ha estat possible la relació personal/espiritual amb una bona colla de persones que han desitjat parlar i plantejar diferents aspectes de la vida; hauré trobat uns nous llogaters per al restaurant de l’Ermita que resoldrien el problema econòmic d’allí; hem sanejat la Cripta i no hi ha manera de trobar qui obri l’església d’una manera estable, almenys fins ara. Preparem una trobada de catequistes de la nostra UPA per a aquest dissabte a Altafulla. Espero poder gestionar el que faci falta. Diumenge passat ja hi vaig tornar. Potser de manera imprudent. Tinc la sensació que aquests dies que no sóc a la Parròquia no troben a faltar el mossèn. Jo trobo a faltar estar a la parròquia i tenir una relació amb preveres i poder caminar àgilment pels carrers i places de la vila i ser una bona notícia per als vilatans. La qüestió és com administrar o viure aquesta vellesa… En dos anys m’he envellit quatre. Déu dirà, i potser també la mare Església. I prou ara. Altrament, a qui ho he de dir? Gràcies per llegir-ho i escoltar-me. Bon trimestre. Pere Dalmau. Vinyols, 10 de gener de 2024.»
Aquesta carta diu molt de la seva vida i ara també diu molt de la seva mort. Potser, per això, el Senyor se l’ha volgut emportar la matinada del diumenge de la Divina Misericòrdia, en la vuitada de la Pasqua de resurrecció. I avui celebrem el funeral en la seva memòria en la festa litúrgica de l’Anunciació del Senyor, de l’inici de l’Encarnació del Déu que, per amor i amor sublim, es fa home com nosaltres per a la nostra salvació.
I, davant tot això, ¿que direm més? Doncs només ens cal afegir quelcom en relació amb nosaltres. I, en aquest quelcom, vull dir que la pregària que avui fem per mossèn Pere ha de ser coherent amb la nostra manera de viure. Mn. Pere ens n’ha donat un bon testimoni: de bon cristià i de bon mossèn. Això demana a nosaltres coherència de vida; demana acollir amb confiança les nostres limitacions i les nostres precarietats físiques; demana, doncs, com ens deia sant Pau, ser nosaltres també constants en les proves amb l’esperança de poder estar amb Crist després de la mort. La coherència de la nostra vida amb la pregària pel nostre estimat difunt, demana d’alguna manera «tenir cada dia la mort present davant dels ulls» amb serenor i fe confiada (cf. RB 4, 47), no per a viure angoixats o amb por davant la mort, sinó per a ser conscients del terme vers el qual ens encaminem indefectiblement i saber valorar amb justesa totes les coses d’aquesta vida. El Senyor ha ressuscitat com a primícia de la nostra resurrecció final. Això és el que celebrem en aquests dies de Pasqua.
I aquesta vida eterna que anhelem ja es comença a fer realitat en nosaltres en aquest món a través de la gràcia dels sagraments. Per això, ara ens disposem a rebre el pa de la immortalitat que el Pare del cel ens llesca per mitjà de Jesucrist. És el pa de vida que ens nodreix espiritualment i ens dona la penyora de la vida per sempre. Així, nodrits amb aquest aliment espiritual, en la comunió amb Jesucrist viscuda en el vel de la fe, també nosaltres un dia podrem passar, a través de la mort, a fruir de la seva presència, veient-lo tal com és, en la joia de la casa del Pare.
