22 de novembre de 2026
L’Enric, de petit, se sentia fortament atret per la música. Els seus pares el van inscriure a classe de solfeig i, ben aviat, també de piano. Els progressos foren notables. Fins i tot, l’àvia li regalà un piano nou de trinca, que ell colpejava amb gràcia i encert.
Però quan va deixar l’escola i entrà a l’Institut, es va sentir molt afeixugat i decidí suspendre temporalment la música i donar-se del tot al nou ritme dels estudis. Al cap d’un any, quan li semblà que podia reprendre la seva afecció musical, es quedà tot sorprès quan comprovà que el piano es trobava desafinat, els seus dits havien perdut destresa i la memòria li fallava pel que fa a les normes del solfeig. Llavors comprengué que ser músic de cor, de res no li serviria sense la pràctica.
L’Enric em fa pensar en tanta gent que, de molt bona fe, es confessa creient i no practicant. És a dir, com un músic que no canta ni toca, com un pintor que té desats els pinzells i plegada la tela a l’armari, com un rossinyol mut, com un roser que no floreix, com una campana que no toca. Voleu que us digui la veritat? No m’ho acabo de creure. I això perquè la fe sempre tendeix, de manera natural, a manifestar-se en accions coherents.
Perquè ¿quin creient no practica la fe, l’esperança i fins i tot l’amor? Estic segur que el creient més despistat es recorda de Déu i de la seva presència en la nostra vida, al temps que li té confiança, si més no difusa, perquè sap que pot ajudar-nos. Llavors, ¿de què serviria reconèixer que un és creient si no enclogués totes aquestes coses? D’altra banda, la creença no es fonamenta merament en un assentiment intel·lectual, sinó en una força que transforma la vida, perquè és una trobada personal d’amor amb Aquell que et dona sentit i plenitud.
Llavors, estimat «no practicant», si de debò ets creient, també d’una manera o d’una altra ets practicant. Encara que si t’ajuntessis a la pràctica dels altres creients et sentiries a la llarga acompanyat; i a la llum de la Paraula i amb la força dels sagraments, podries aconseguir una fe més lluminosa i ferma, un amor més desprès i universal i una esperança més contrastada.
Pensa que la fe es viu sempre comunitàriament. La persona humana és un ésser social per naturalesa, i és en aquestes relacions i trobades socials on pot collir el millor per a la seva pròpia vida. Per això, el Concili Vaticà II va afirmar que «Déu ha volgut santificar i salvar els homes no individualment, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha constituïts en un poble que el reconegués de veritat i el servís santament» (LG 9).
D’altra banda, si malgrat tot no et sents motivat per al canvi, fes que la teva creença no es quedi en una paraula buida. Practica almenys una relació íntima i personal amb Déu en el qual creus. Ell ho espera i, en el fons, tu ho desitges.
Ben vostre,
† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat








