Germanes i germans, que la pau i la joia d’aquesta Nit Santa us ompli els cors d’alegria. Ens hem reunit aquí a la Catedral, en aquesta nit, quan la foscor d’aquests dies tan curts sembla aturar-ho tot i el silenci quasi parla. Aquesta trobada, per molt que sigui en una Catedral tan àmplia, pren un to certament íntim: és com si Déu mateix ens agafés de la mà per conduir-nos fins a Betlem, on neix Jesús, el seu Fill estimat. Aquesta sempre ha estat una nit de miracles, perquè l’Encarnació de Déu és el miracle més gran per a la humanitat, és l’esdeveniment primordial de la Salvació volguda per Déu des de tota l’eternitat. I nosaltres, com a fills i filles seus som protagonistes d’aquest regal diví. Vet aquí la gran joia d’aquesta nit de Nadal.
Dit això, bon Nadal a tothom. Benvolguts mossens, canonges, estimada Coral, músics i intèrprets del Cant de la Sibil·la que hem escoltat emocionats ara fa una estona i que, alguns de vosaltres heu volgut quedar-vos a aquesta celebració que dona sentit i relliga el que heu cantat. Molt estimat Poble Sant i fidel de Déu. Sí; Poble Sant i fidel de Déu. Reitero el meu desig cordial d’un Sant Nadal per a cadascú de vosaltres.
La raó és que aquesta nit celebrem una veritat insospitada: Déu s’ha acostat a nosaltres fins al punt de fer-se un de nosaltres. No és una idea bonica, ni un símbol poètic: és un fet que ha canviat el curs de la història i que continua canviant la vida de qui l’acull humilment en el seu cor. I tots nosaltres, malgrat que les nostres limitacions i mancances l’hem acollit. El Déu etern, aquell que sosté l’univers, tria una mare, tria un poble concret, tria un temps i un lloc, i hi entra com arriba qualsevol infant al món: amb fragilitat, una gran delicadesa i una allau d’amor.
Quan escoltem les lectures d’aquesta nit —Isaïes, el Salm, sant Pau, l’Evangeli— veiem que totes elles convergeixen en un mateix punt: la gràcia de Déu, Déu mateix; un Déu que no és llunyà, sinó que es fa visible. Sant Pau ho ha dit de forma ben clara: «S’ha revelat la gràcia de Déu, que vol salvar tots els homes». Aquesta gràcia té rostre, té nom, té vida humana: Jesús de Natzaret.
A Betlem, Déu ha volgut mostrar-nos que la seva força no es manifesta en l’esclat del poder, sinó en la humilitat i la senzillesa. Per això l’evangeli ens presenta un infant amb bolquers i posat en una menjadora. I ja ho sabem: les menjadores no són llocs preparats per a reis; són llocs de supervivència, de pastors, de feina dura. Són llocs per a les persones que es miren el pessebre amb ulls nets.
I aquí hi ha una de les claus d’aquesta nit: Déu no va néixer enmig de la comoditat, sinó enmig de la mancança. Perquè sabia que la major part de la humanitat viu, i ha viscut així. Pel fet que sabia que el cor humà només s’obre de veritat quan deixa espai, quan no va ple de sobres, quan necessita rebre.
Pensava aquests dies que, a Tarragona, als pobles del voltant, com a tants altres pobles del Camp i del país, la història també ha estat sovint marcada per la senzillesa de la vida, per la feina dura feta amb mans aspres, per famílies que han viscut més aviat amb el just. I això, lluny d’aclaparar, ens fa més capaços de comprendre el misteri d’avui, d’aquesta nit santa: el Senyor, Déu, neix en allò que no és perfecte, en allò que no és pretensiós, en allò que és humil: neix com un ésser humà i neix per a la humanitat.
I si parlem de senzillesa i duresa de vida, no podem oblidar-nos de qui sofreix, que malauradament al món són molts. Masses. I això ens fa mal i diu poc de nosaltres com a humanitat. Mireu. Fa quinze dies, tot celebrant l’eucaristia amb la comunitat catòlica ucraïnesa d’aquí, de Tarragona, els deia que el Senyor estava a prop i que malgrat viure temps difícils, precisament en aquests temps difícils, hi ha motius per a l’esperança. Afegeixo ara: potser resultarà que en els temps difícils és quan hi ha més motius d’esperança. En temps d’incerteses, de ferides obertes per guerres, misèries, fam o abusos, un temps ple de dubtes…, ens pregunten: On és el Senyor? Quin sentit té tot el mal del món? Per què tant de sofriment?
Estimats i estimades en el Senyor nat a Betlem. La resposta és aquesta nit. La resposta viu en el cor d’aquesta nit. Foscor? Sí. Però els pastors del relat evangèlic ho van entendre de seguida. Eren gent acostumada a les nits fosques, al vent fred, al cansament. Gent que no tenia res a presentar davant Déu. I va ser per això que hi van arribar els primers. Els seus ulls, avesats a mirar en la foscor, van poder reconèixer una llum que no venia del cel estrellat: venia de Déu mateix. Nosaltres, que sovint tenim massa llum artificial a la vida i poca llum interior, necessitem aprendre d’ells la capacitat d’escoltar, d’aturar-nos, de deixar-nos sorprendre.
I què ens demana avui el Fill de Déu que neix? Ens demana que ens renovem per dins. Ho repeteixo, som en un temps d’incerteses, de pors per l’economia, per la política polaritzada, per les famílies, per la mateixa Església. També com a comunitat diocesana. Doncs bé: Jesús ens demana, i ens ensenya, a no fugir d’aquestes realitats. Neix precisament per poder caminar amb nosaltres enmig de les dificultats.
Déu ha posat el futur en les nostres mans —no perquè en tinguem domini, sinó perquè hi col·laborem. Ens confia la seva Creació, perquè la cuidem. Ens confia els altres, perquè siguem germans. Ens confia la comunitat cristiana, perquè no la deixem assecar. Ens confia la memòria i el present de la nostra estimada diòcesi perquè hi siguem signes d’esperança. Ho hem viscut especialment en aquest Any Sant que diumenge acabarà, i que ho celebrarem aquí a la catedral.
Per això cantàvem al salm: «El cel se n’alegre, la terra hi fa festa». Aquesta nit, tota la creació es desperta. No perquè tot vagi bé, sinó perquè Avui ens ha nascut un Salvador. I un salvador no és algú que ens evita tots els problemes, sinó algú que entra dins nostre per transformar la mirada i afrontar els problemes acompanyats de Déu.
Germans i germanes, que en aquesta nit santa puguem fer silenci a dins. Silenci per acollir Déu que s’hi vol fer lloc. Silenci per deixar-lo néixer en allò que encara està per convertir. Silenci perquè la llum que baixa a Betlem pugui il·luminar també les nostres cases, les nostres relacions, els nostres projectes, el nostre futur com a diòcesi.
La promesa és certa. Déu és amb nosaltres i no ens deixarà. I això és tot el que necessitem per tornar a començar les vegades que faci falta. Amén.
