Catedral de Tarragona, 2 de juliol de 2023
Lectures: 1Sam 3,1b-10; Sl 99,1b-4.5; 1Tm 3,8-10.12-13; Mt 5,13-16
Molt estimat Poble sant de Déu. Estimats Mn. Víctor i Mn. Joan, Vicaris Generals, estimat Mn. Jordi Vila, director del Secretariat per al Diaconat. Degà i membres del Capítol. Estimats preveres i diaques. Benvolguda Coral. Estimades i estimats en el Senyor. Sigueu tots benvinguts i benvingudes.
Benvolguts Josep i Juanjo. Us saludo amb la tendresa que un pare saluda els seus fills. I també saludo amb afecte a les vostres esposes Grace i Rosario i els vostres fills i familiars que avui us acompanyen, com, de fet, ho han fet en tot el vostre itinerari vocacional, que ha estat llarg i, a voltes, ben complex.
Saludo també al P. Vasile, rector de la parròquia ortodoxa romanesa de Tarragona.
Aquesta tarda, l’Església diocesana de Tarragona es troba convocada aquí, a la catedral. I ho repeteixo: tota l’Església Diocesana està aquí convocada per acompanyar-nos en l’ordenació de diaca d’aquests dos candidats que, després d’uns anys de discerniment i de preparació; després de molts serveis pastorals, després de moltes preguntes i molta pregària, després de no poques dificultats, l’Esperit del Senyor els ha escollit per a l’exercici del ministeri diaconal a la nostra Església que peregrina a Tarragona.
Juanjo, Josep. Els Senyor us ha cridat. Vet aquí la senzillesa. Aquell Samuel! Samuel! de la primera lectura, s’ha repetit en els vostres cors, com en el cor de tantes persones que s’han sentit cridades directament per Déu. Sí, persones cridades pel seu nom a esdevenir Poble de Déu ―Poble sant de Déu, com afirma el Concili Vaticà II―, a esdevenir constructors del Regne de Déu ja aquí a la terra, a esdevenir testimonis de l’Amor de Déu. Des de tots els ministeris, des de totes les vocacions. I, en el vostre cas, cridats per Déu a ser diaques!
Però, què és el diaconat? El diaconat, com el presbiterat, és un servei institucional fonamental no només al si de l’Església local, sinó també al si del ministeri ordenat. El diaconat té un fonament apostòlic, aquell que descriu admirablement el llibre dels Fets dels Apòstols quan repassa la vida dels primers cristians de Jerusalem que tenien «un sol cor i una sola ànima», que vivien units i, fins i tot, quan «cap d’ells considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots» (Ac 4,32). Però, malgrat això, sorgeixen dificultats, perquè la distribució dels béns no s’havia fet de manera adequada ―almenys amb els emigrants, que al capdavall són els més febles―, ja que les vídues dels deixebles de llengua grega manifesten una queixa de desatenció (cf. Ac 6,1). En aquest context els apòstols creen una nova forma de diakonía per al ministeri de la caritat i l’encomanen a set persones de «bona reputació, plens de l’Esperit Sant i de seny» (Ac 6,3). La comunitat presenta aquestes persones i els apòstols, «després de pregar, els imposaren les mans» (Ac 6,6). Els apòstols donen, en aquells moments, una resposta teològica i pastoral a un problema social de la vida diària; tot diferenciant, però integrant sense separar, la subsistència o l’aliment diari i la Paraula de la fe. Aquesta gent de «bon fer» és la que Pau ens ha explicitat a la segona lectura, quan ens ha dit com han de ser els diaques.
Són molts els qui han vist en aquests passatges que he esmentat l’inici del que serà posteriorment el diaconat en la vida de l’Església. El primer, va ser Ireneu de Lió que parlava d’Esteve com a primer diaca i de Nicolau com un dels altres set diaques instituïts pels Apòstols. Però també sant Ignasi d’Antioquia o altres pares de l’Església, que recorden que el servei dels diaques va més enllà de servir les taules i les vídues, atès que, com a servidors dels misteris de Crist, serveixen l’Església de Déu. I encara trobaríem els escrits patrístics que insisteixen en notar que prediquen (Ac 8,4.5.12), guareixen (Ac 8,6-7.13) i bategen (Ac 8,12-13.36-38), és a dir, estan al servei de la Paraula, de la Caritat i de la Litúrgia, fonaments del ministeri apostòlic segons trobem a la Constitució sobre l’Església del Concili Vaticà II Lumen Gentium (LG 29). És així que podem dir com el diaconat té un origen apostòlic i sorgí com una ajuda als Dotze i als seus successors.
Benvolguts i benvolgudes. El bisbe, com a cap i servidor d’una Església local, mai no actua sol, sempre té com ajudants els preveres i els diaques (cf. LG 20). Mentre els preveres col·laboren amb el bisbe en el servei d’actuar fent present el Crist, Cap de l’Església, per mitjà del ministeri de la santificació, de l’anunci de l’Evangeli i de la direcció de la comunitat, en canvi, els diaques assisteixen el bisbe diocesà en la seva diakonía al servei del Poble de Déu, en la triple tasca que hem repassat fa un moment de la mà dels textos patrístics: es tracta de la diakonía de la Paraula, de la Litúrgia i de la Caritat. De fet, l’antiga tradició eclesial testimonia una intensa activitat diaconal al servei dels pobres, al servei de l’Evangeli i al servei de la comunitat. Per tant, els diaques teniu com a model a Crist, el primer Servidor i, com a finalitat, ajudar l’Església a viure activament la seva dimensió servidora.
Josep i Juanjo, el diaconat us serà ara conferit com un do de l’Esperit Sant per a servir la comunitat. Per tant, estimats, enfortits amb aquest do de l’Esperit, ajudareu el bisbe al servei de tothom a imitació de Jesucrist, que es comportà com a servidor entre els seus deixebles, fareu de tot cor la voluntat de Déu i, plens de la seva caritat, servireu tothom amb alegria, especialment els més pobres, igual com servia Jesús, el Senyor. Amb alegria i per tota la vida, com cantàvem en el salm.
Vosaltres, a casa, exercint el sagrament del matrimoni, heu viscut plenament l’Església domèstica i heu fet de la vida familiar una llum i un far. Quina preciositat l’Evangeli que hem proclamat. Fa un moment, abans de ser cridats pel vostre nom i de dir el «sóc aquí», l’Evangeli us ha recordat que, en tot el que fem, cal ser exemple transparent de claror que il·lumina i de sal que dona bon gust a la vida, al vostre entorn i al món sencer. I és que, a partir d’ara, aquesta segueix sent una de les vostres tasques fonamentals: ser llum del món i sal de la terra. Sal i llum de la Vida ―de la Vida en majúscules―, diria jo. Procurareu que la Paraula de Déu arribi a la vida de les persones, que canviï la vida del creient i li aporti esperança i joia, llum i sabor. I no ens oblidem que si ho feu així, qui us vegi donarà gràcies a Déu. Josep, Juanjo ―i també els altres diaques que avui us trobeu aquí― que el vostre ministeri serveixi per glorificar el nostre Pare del cel.
I encara, el servei que fareu als altres, ha de ser tothora ple de la Paraula de Déu, que sempre suscita solidaritat i completa la Creació. A través la fe, i a la llum de la Paraula, que el vostre ministeri arribi a tots els segments de la vida i romangui actiu en el creient.
Juanjo i Josep. Heu nascut al ministeri en temps de Sínode i en temps d’implementació de les Unitats Pastorals a la nostra Arxidiòcesi. Que les comunitats on servireu siguin comunitats sinodals. Ajudeu al bisbe i als preveres i a tota l’Església de Tarragona a ser sinodal i que la Mare de Déu sota les advocacions que us son properes del Claustre, de les Neus o de l’Esperança, us acompanyi en el vostre camí diaconal com us ha acompanyat en el vostre camí cristià i en el vostre camí matrimonial. Amén.
