Catedral de Tarragona, 12 febrer 2023
Lectures: Jeremies 1,4-9; 1Tim 4,12-16; Joan 17,6.14-19
Estimat Poble sant de Déu. Estimat Vicari General i Vicaris Episcopals. Estimat Degà del Capítol. Estimat Rector del Seminari. Estimats preveres i diaques. Una salutació especial als familiars de l’Andreu, d’en Damià i de l’Albert.
Aquesta tarda, l’Església diocesana de Tarragona es troba convocada i està de festa per l’ordenació de prevere de l’Andreu, en Damià i l’Albert: L’Esperit del Senyor els ha escollit per a l’exercici del ministeri presbiteral. Tots n’estem contents: per començar, la seves famílies i també l’Església diocesana, així com les comunitats que, com a diaques, han servit en aquests darrers anys.
Hem escoltat a l’Evangeli les paraules preclares de Jesús, en el marc del darrer Sopar: «No són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne» (Jn 17,14-15).
Molt apreciats Albert, Damià i Andreu. La vostra vida com a preveres no ha de ser una vida d’evasió del món o contra el món, sinó d’una serena encarnació en la història, per fer viure en tots aquells i aquelles amb qui us trobareu la dimensió religiosa, això és, la relació amb Déu. I és que la vostra acció pastoral no pot separar-se de la vida i dels problemes del món, amb les seves llums i ombres, angoixes i esperances. I a fe que n’hi ha d’ombres i angoixes. Aquesta setmana mateix, a més de les ombres i angoixes de casa nostra, a més d’una guerra que no s’acaba, ens ha arribat la notícia del terratrèmol a Turquia i Síria. «No et demano que els treguis del món», diu Jesús. Per tant, en una serena encarnació en la història, els cristians i cristianes hem d’exercir la solidaritat davant tantes misèries humanes. «No et demano que els treguis del món», però afegeix: «sinó que els preservis del Maligne». En aquest estar en el món i per al món, en aquesta acció apostòlica en favor del món, el Senyor Jesús ens demana separar-nos de la mentalitat del món. Una cosa és estar atents a les necessitats del món, i una altra ben diferent és adoptar actituds mundanes. El papa Francesc, a l’Exhortació Evangelii gaudium, afirma que podem caure en «una Església mundana sota vestidures espirituals o pastorals». I afegeix: «el qui ha caigut en aquesta mundanitat mira de dalt i de lluny, rebutja la profecia dels germans, desqualifica qui el qüestioni, destaca constantment els errors aliens i s’obsessiona per l’aparença. Ha replegat la referència del cor a l’horitzó tancat de la seva immanència i els seus interessos i, com a conseqüència d’això, no aprèn dels seus pecats ni està autènticament obert al perdó […]. Aquesta mundanitat asfixiant es cura prenent gust a l’aire pur de l’Esperit Sant, que ens allibera d’estar centrats en nosaltres mateixos, amagats en una aparença religiosa buida de Déu. No ens deixem robar l’Evangeli!»[1]. No ens deixem robar l’Evangeli!
Per aquest motiu, Jesús –com deia l’Evangeli–, no ha pregat pel món, sinó pels seus deixebles. Així el Pare els preservarà del Maligne i podran esdevenir lliures i diferents del món –tot i vivint en el món i per al món–, esdevenint sal i llum d’Evangeli, «pelegrinant entre les persecucions del món i els consols de Déu» (LG 8). Adonem-nos com, al final de l’Últim Sopar, Jesús ha elevat al Pare la pregària de consagració pels apòstols i per tots els sacerdots de qualsevol temps, quan ha dit: «Consagra’ls en la veritat» (Jn 17,17). I ha afegit: «Jo em consagro a mi mateix per ells, perquè ells també siguin consagrats en la veritat» (17,19). Esdevenir prevere en l’Església significa entrar en aquesta auto-donació de Crist i entrar-hi amb tot el nostre cor, aliens a tota mundanitat. Jesús ha donat la vida per tots, però d’una manera particular s’ha consagrat per aquells que el Pare li havia donat, perquè fossin consagrats en la veritat, és a dir, en Ell, i poguessin parlar i actuar en nom seu, representar-lo, perllongar els seus gestos salvadors: partir el Pa de la vida i perdonar els pecats. Així, el Bon Pastor, ha ofert la seva vida per tot el ramat, però l’ha donada i la dóna d’una manera especial per aquells que, Ell mateix, per un amor de predilecció, ha cridat i crida a seguir-lo pel camí del ministeri pastoral.
En el llenguatge de fa temps es parlava de «carrera eclesiàstica». I hem de dir, estimats Damià, Andreu i Albert, que el que avui comenceu no és «una carrera»: és un servei, un servei com el que Déu mateix ha fet amb el seu Poble. I aquest servei a Déu té unes traces peculiars o pròpies, té una forma de fer i de ser, un estil que és el que heu de seguir. I aquestes traces són la proximitat i la misericòrdia. Aquest és el mateix estil de Déu: proximitat, compassió, tendresa.
El papa Francesc, parlant de la traça peculiar de la proximitat, afirma que les proximitats que ha de cultivar el prevere en la seva vida són quatre:[2]
- En primer lloc, la proximitat amb Déu per mitjà de la pregària, dels sagraments i de la mateixa celebració de l’Eucaristia. Parlar amb el Senyor i estar prop del Senyor. Ell es va fer proper a nosaltres per mitjà de l’Encarnació del seu Fill, proximitat sublim que Déu ha tingut cap a nosaltres. Cap altra religió contempla aquest misteri d’amor. I ell ha estat a prop de vosaltres, estimats Andreu, Albert i Damià, en el camí de la vostra vida. A voltes, el camí s’ha fet costerut o complicat, però ell ha continuat fent-vos confiança. Fins i tot, en els mals moments del pecat, ell era allà. La seva proximitat. Experimenteu aquesta proximitat del Senyor en la pregària. Un prevere que no resa apaga lentament el foc de l’Esperit en el seu interior. Per això, Pau, a Timoteu, li deia: «No negligeixis el do que Déu et va concedir en virtut de les paraules profètiques i de la imposició de mans feta pel col·legi dels qui presideixen la comunitat» (1Tim 4,14).
- En segon lloc, proximitat amb el bisbe. Convé estar prop del bisbe, perquè en el bisbe hi trobareu la unitat. Sou servents de Déu, però col·laboradors del bisbe en aquest servei. Proximitat, doncs, amb el bisbe. Sobretot en els mals moments, estigueu prop del bisbe. Proximitat a Déu en la pregària, però proximitat al bisbe. «Però, si aquest bisbe no m’agrada». «Aquest bisbe no s’ha portat bé amb mi». Sigueu humils, estigueu prop del bisbe, que –segur– intenta fer de pare, encara que ell, en aquesta tasca, a voltes no se n’acabi de sortir.
- En tercer lloc, proximitat entre vosaltres. Damià, Albert, Andreu, us suggereixo un propòsit: no feu xerrameca en contra dels germans preveres. No us deixeu arrossegar per les crítiques destructives. «No hi ha només la violència de les armes; existeix la violència verbal, la violència psicològica, la violència de l’abús de poder, la violència amagada de les xerrameques, que fan tant de mal i destrueixen tant […]. Que ningú no tregui profit de la pròpia posició o del propi rol per mortificar l’altre»[3]. Mireu de portar sempre unitat entre vosaltres. Si esteu units, si sou capaços de treballar junts, esdevindreu testimoni de llum enmig del Poble sant de Déu. Treballeu i esmerceu-vos per la unitat entre vosaltres: en el consell presbiteral, en els consells arxiprestals, en les Unitats Pastorals, en les comissions, en el treball de cada dia.
- I, finalment, proximitat amb el Poble sant i fidel de Déu. Cap de vosaltres ha estudiat per a ser prevere. El presbiterat no és un títol que et donen quan has acabat els estudis. Heu estudiat, sí, els estudis teològics corresponents a la Facultat de Teologia. Però vosaltres, heu estat cridats, escollits. És el que hem escoltat del Senyor dirigint-se al profeta: «Abans de formar-te en les entranyes de la mare, ja et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et vaig consagrar profeta destinat a les nacions». Vosaltres heu estat escollits, destinats al Poble sant de Déu. Per a aquest poble heu estat elegits i consagrats. Serviu-lo amb entrega i amor, amb generositat. Sigueu propers al vostre poble. Al capdavall, després de la proximitat amb Déu és la proximitat més important. Sigueu, doncs, preveres del Poble de Déu, no «funcionaris» de l’Església.
Heus ací les quatre proximitats del prevere: amb Déu, amb el bisbe, entre vosaltres i amb el Poble de Déu. Aquest estil de proximitat és el de Déu. Però l’estil del Senyor és també de compassió i tendresa. No poseu el vostre cor en els béns d’aquest món. Allunyeu-vos dels diners. Altrament, us convertiríeu en funcionaris, i quan un prevere comença a ser un empresari, a les parròquies o en el col·legi o on estigui, perd la proximitat amb el poble, perd la senzillesa que el fa semblant a Crist, i es posa a fer carrera i no a servir. Per aquest motiu, no tanqueu el vostre cor als problemes de la gent. I us trobareu amb tants problemes! Mireu de perdre el temps escoltant i portant consol. Aquest és el millor temps perdut per a la vida del prevere. Porteu a la vostra gent la compassió que porta al perdó, a la misericòrdia. I penseu, precisament, que la misericòrdia «és acceptar que l’altre pugui tenir límits […]. Una Església pura per als purs és només la repetició de l’heretgia càtara. Si no fos així, l’Evangeli, i la Bíblia en general, no ens haurien narrat els límits i els defectes de molts d’aquells que avui nosaltres reconeixem com a sants»[4].
Sigueu, per tant, misericordiosos i esdevingueu ministres del perdó. Déu no es cansa de perdonar; som nosaltres els qui ens cansem de demanar perdó. Procureu que la vostra comunitat esdevingui una llar de fraternitat cristiana, amb aquella proximitat i tendresa que et fa sentir que estàs a la casa de Déu.
Us desitjo, estimats Andreu, Albert i Damià, aquest estil, aquest estil que és l’estil del mateix Senyor. Amén.
[1] Francesc, Exhortació apostòlica Evangelii gaudium (24-XI-2013), n. 97: DdE 1042 (2014) 90.
[2] Francesc, Homilia en motiu de les ordenacions presbiterals, Basílica Vaticana (25-IV-2021) [en línia], <https://www.vatican.va/content/francesco/es/homilies/2021/documents/papa-francesco_20210425_omelia-ordinazioni-sacerdotali.html> [Consulta: 4 febrer 2023].
[3]. Francesc, «Discurs a la Cúria romana» (22-XII-2022): DdE 1139 (2023) 68-71; aquí, 71.
[4]. Ibíd., 71.
