Sant Francesc d’Assís fa una opció molt radical per la pobresa, com tots sabem. Ell abraça la pobresa perquè contempla la pobresa i la humilitat de Jesús. Té gravat en la seva ment i en el cor que “el Senyor es feu pobre per nosaltres en aquest món”, i que “essent ric, per damunt de tot volgué ell mateix, amb la seva beatíssima Mare, escollir la pobresa”. Per tant, el motiu més profund que mou Francesc a una opció tan radical és la contemplació de Jesús servent, pobre i crucificat, i l’ardent desig d’identificar-se amb Ell seguint les seves petjades.
Francesc no veu només Crist pobre, va molt més enllà: contempla el seu abaixament i la seva condició de servent, tal com ens ho revela la Carta als filipencs: «Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau» (Fl 2,6). Francesc veu que Jesucrist es “buida”, s’abaixa, es fa no-res i comprèn que aquest camí d’humilitat i de pobresa és el camí que Déu tria per anar cap a l’home. Per això abraça amb tanta radicalitat aquest camí.
Francesc no s’admira només de la humilitat de Jesús en la seva encarnació i s’estremeix, sinó també de la humilitat de Déu en l’Eucaristia. Convida tothom a “mirar la humilitat de Déu” que “s’amaga en una petita forma de pa”.
La pobresa i la humilitat de Jesús servent abasten tots els àmbits de la persona de Francesc i marquen en ell i els seus germans una forma pròpia de mirar i d’estar en el món, de relacionar-se amb les persones, amb la creació…
Francesc vol seguir la pobresa i la humilitat de Jesús amb totes les conseqüències. Així, ell i els seus germans viuen en aquest món com “pelegrins i forasters”, perquè la pobresa els “constitueix hereus i reis del Regne del cel”; “pelegrins” vivint sense res propi, amb una desapropiació total. Aquesta forma d’estar en el món dona una gran llibertat per a poder “servir” totalment el Senyor. Francesc vol i aspira a una entrega i disponibilitats a Déu absolutes, lliures i constants.
En aquest camí de pobresa i humilitat, l’obediència és molt important per a Francesc. L’obediència demana escoltar, obrir-se, sortir d’un mateix. Francesc és l’home de l’escolta: escoltar Déu per obeir-lo, escoltar els germans, els altres, les criatures, per servir. L’escolta és la forma de sortir d’un mateix i situar-se en el propi lloc, el menor, l’últim. Per això Francesc se sap petit, menor, sotmès als altres.
La pobresa, com ja hem assenyalat, és la no apropiació: no apropiar-se de res, no retenir res per a un mateix. Es tracta d’una actitud personal de despreniment interior que abasta tota mena de béns: materials, espirituals, dons, capacitats… Aquest no apropiar-se també està encaminat a compartir els béns amb els pobres i necessitats. Així, en paraules de Francesc, es restitueixen, es tornen els béns al Senyor, Ell que n’és el Dador.
Per a sant Francesc la pobresa comporta necessàriament la renúncia a la possessió de cap bé, ja sigui a nivell personal o comunitari. Francesc i els seus germans, renunciant a tota propietat, se situen socialment en els últims, a les perifèries. I com els pobres i indigents del seu temps, el seu treball és a jornal, d’obrer, a mercè de qui els llogui, rebent la paga en espècies, mai en diners. Francesc prohibeix l’ús del diner, molt probablement perquè veu com aquest, que comença a emprar-se, es converteix en una nova font de riquesa i d’injustícies.
Malgrat la pobresa dura i real, Francesc exhorta els germans a compartir amb els pobres i a viure amb alegria i llibertat, amb paciència i mansuetud.
Germanes Clarisses de Reus
Article publicat al Full dominical del 19 de juliol de 2026 (n. 3984)
