Lectures: Sa 3,1-9; Sl 33,2-9; He 10,32-36; Mt 25,1-13
Estimats Vicari General i vicaris episcopals, degà i Capítol de la Catedral, mossens… Alcalde, regidores i regidors de l’Ajuntament de Tarragona, Delegada del Govern de la Generalitat, President del Consell Comarcal del Tarragonès. Vicepresident de la Diputació. Autoritats civils, militars i representants dels cossos de seguretat. Estimat poble sant de Déu, estimada Orquestra i Coral, Benvolguts i benvolgudes representants de les associacions, entitats i confraries de la ciutat. Estimats totes i tots en el Senyor.
Tornem a celebrar, en total normalitat, la festa de la gloriosa santa Tecla, la patrona de la ciutat de Tarragona. Amb goig, a la tarda, celebrarem la pregària de Vespres i la multitudinària Processó, amb la joia de tot el poble, com aquella entrada solemníssima d’ara ja fa 701 anys.
Estem acabant les celebracions dels set-cents anys del dia en que aquesta Catedral, arribava amb tota la solemnitat, el braç de santa Tecla que hem entrat en processó. Ho vam celebrar el passat 17 de maig de 2021, quan s’acomplia l’efemèride. Ho vam recordar el dia de santa Tecla de l’any passat i ho vam viure a Constantí el 14 de maig, la vila que va custodiar en la seva parròquia les relíquies, en arribar del llarg camí des d’Armènia. Hem repassat l’antiquíssim culte martirial a Tecla, tal com ho mostra, per exemple, el famós Viatge a Terra Santa d’Egèria al segle IV. Hem recordat la vinculació de Tecla amb sant Pau i com aquesta vinculació va facilitar el culte a la santa a Tarragona, on ja s’honorava als màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi. Vam repassar també les cites dels Pares de l’Església primitiva… Recordar-ho avui, és un estímul per meditar el passatge de la Carta als Hebreus que hem escoltat en la segona lectura. L’autor de la Carta ens deia: «Recordeu els vostres primers temps, quan, acabat de rebre la llum de la fe, vau sostenir tantes lluites i sofriments […]. Ara no perdeu aquesta valentia […]. Només sofrint amb constància podreu complir la voluntat de Déu i obtenir el que ell ha promès». És la valentia de la fe que ens fa, a set-cents anys de distància, ser hereus de tanta història, de tanta fe viscuda i patida, i també, de tantes pregàries i de tantes peticions a la jove màrtir que ha esdevingut, pel seu exemple, una santa ben tarragonina.
És l’exemple també de les noies prudents de l’Evangeli que no es van prendre aquella espera com alguna cosa sense importància i no es van descuidar. No ens descuidem, per tant, de la vivència de la fe i de la vida cristiana que ens omple de sentit i d’esperança en tot el que som i fem, malgrat els neguits, la pandèmia, les conseqüències de la Guerra d’Ucraïna, la crisi econòmica i les més diverses dificultats.
I com cada any, aquesta festa s’escau de ple en les setmanes inicials del nou curs. Un curs que, per a la nostra Església diocesana, té dues fites importants, dues propostes engrescadores. La primera és implementar en cada una de les nostres parròquies i comunitats les «Prioritats pastorals» que ens ha assenyalat el Consell Pastoral Diocesà, fruit de tot el treball sinodal. Són cinc els àmbits de prioritat: la caritat, les celebracions de la fe, el creixement i vivència de la fe, l’evangelització i la fraternitat. D’altra banda, convindrà anar treballant l’organització de la vida cristiana en el territori, tot implementant, després de les degudes consultes, les anomenades Unitats Pastorals, amb un seguit d’orientacions pràctiques per tal que aquestes no es quedin merament en un paper, sinó que tinguin una incidència concreta en la realitat de l’Arxidiòcesi. Demanem, per aquest propòsit, la intercessió de sant Pau i de santa Tecla per tal que, com ells, tinguem el coratge de seguir endavant en la vivència de la fe tot i les dificultats de l’hora present.
Molt estimats i estimades. Tota la informació que tenim sobre santa Tecla prové d’un text apòcrif de finals del segle II, que porta per títol Actes de Pau i Tecla,[1] i que narra com una noia jove, originària d’Iconi, a l’Àsia Menor, rebutjà un matrimoni concertat i es convertí a la fe cristiana gràcies a la predicació de sant Pau. Aquest fet implicà que deixés la seva família per a seguir Pau en els seus viatges, cosa que li va suposar que fos sentenciada a mort dues vegades, l’una a la foguera i una altra a les feres, però se’n va sortir d’una manera excepcional perquè un núvol de foc ―com afirmen les Actes― no permeté «que les feres la toquessin ni que la gent la veiés nua». El Retaule Major de la nostra Catedral ―en la sanefa de la part baixa― evoca aquesta història extraordinària, no exempta de trets llegendaris en algun dels seus aspectes, obra del mestre Pere Joan a la primera meitat del segle XV. Fins i tot diu que Tecla es va auto-batejar en un toll ple d’aigua, pensant que, davant les condemnes, era l’últim dia de la seva vida.
El passat dia 12, a l’espectacle inaugural de les Festes Tecla 700, amb el títol de Setembre, celebrat a la Tarraco Arena Plaça, amb el fons de la història de la santa que recullen les Actes de Pau i Tecla, entrellucàvem la història de quatre dones que, des de les seves vides, palesaven, en el segle XXI, alguns aspectes d’allò que Tecla va haver de viure als primers segles del cristianisme. Identitat, coneixença, vellesa i infància es van entrelligar amb música, espectacle i història.
Perquè, la de Tecla, és una història complexa, escrita a finals del segle II, que narra fets de més de cent anys abans, cosa que ha despertat sospites, sorpreses i, fins i tot, un cert escàndol. Del text, en voldria fer un incís per subratllar que afirma lacònicament que «l’acusació només deia: “Sacrílega”».
Tecla fou denunciada per un tal Alexandre, «un dels principals d’Antioquia», que, corprès per la bellesa de Tecla, s’havia enamorat d’ella «i volia guanyar-se Pau amb regals i diners», per tal que li donés aquella noia. Però Pau li respongué que aquella noia no era seva. Aleshores, Alexandre, «que era molt poderós», pensà que era lliure per quedar-se amb la noia. El passatge afirma que «se li abraçà en ple carrer» per tal de posseir-la, però Tecla li esquinçà la capa i arrencà la corona que portava al cap. Textualment, el passatge diu que «el deixà petrificat». Defensar-se, emparada per la fe cristiana, li havia fer cometre semblant «sacrilegi». Alexandre, ofès pel que havia passat, la portà davant el prefecte i fou condemnada a les feres. El sacrilegi de Tecla? Haver trencat, per la fe, l’ordre social establert, que regulava les relacions entre homes i dones en una societat on els homes eren els guardians de les dones, ja que refusar un home no el qüestiona tan sols a ell, sinó a tot un sistema de valors i a una cultura gairebé sagrada. D’aquí que Tecla fos acusada de sacrilegi. Les Actes de Pau i Tecla recullen, així, la descripció d’un assetjament sexual a l’Antioquia del segle I, que s’evoca en termes de profanació. Però, l’autor d’aquest escrit admirable planteja subtilment: on es troba la profanació? En l’actuació de Tecla que contradiu l’ordre establert? O en l’acte execrable del poderós Alexandre?
En Tecla, la fermesa de la fe, la virginitat i l’audàcia van de la mà. No és d’estranyar, per tant, que quan és assetjada per Alexandre enmig de la gent, ella actués com hem vist. Alexandre es molesta perquè Pau, quan preguntà per ella, li havia respost que «no era seva». Però la frase «no és meva», des de la fe, diu molt més: Certament que Tecla «no és seva», és a dir, no és de Pau, perquè Tecla pertany a Crist i ell no pot sinó que reconèixer la seva plena dignitat, autonomia i força. La jove Tecla actua impulsada per la llibertat que el Senyor li ha donat i, en aquest punt, es troba precisament el foc de la seva santedat. El poderós Alexandre pensava que Tecla era lliure per esdevenir seva, però realment Tecla era tan lliure com per contravenir les convencions socials. Era lliure per dir no al seu assetjament: en primer lloc, del matrimoni concertat i, en segon lloc, del poderós Alexandre. Era lliure amb la llibertat que dóna viure la llibertat de Crist, la llibertat de l’Evangeli, la llibertat dels fills i filles de Déu.
Si hi ha quelcom que s’ha de mantenir com a sagrat en Tecla, si hi ha quelcom que s’ha de protegir de tota violència, no és la seva debilitat física o el seu cos immaculat, sinó l’estatus de llibertat que havia rebut pel fet de creure en Jesucrist i en la seva Bona Nova, un estatus que per a les comunitats cristianes és sempre un regal de l’Esperit Sant i un signe de la inalienable dignitat dels éssers humans. «Sacrilegi, sacrilegi», cridaven aquells i aquelles que a Antioquia creien que Tecla havia trencat les convencions socials. Però nosaltres, els cristians d’avui ―i de sempre―, també hem de cridar «sacrilegi, sacrilegi» quan la llibertat de les persones es veu amenaçada i frustrada, quan constatem abusos de poder i de consciència al nostre voltant, quan la vida humana és menystinguda, tant si és en el seu començament, com en el seu desenvolupament, com en l’etapa final de l’existència humana.
La llàntia de la fe, com en les noies prudents de l’Evangeli, com en Tecla, ens ha estat donada per a fer llum i per a viure en la llibertat que Crist ens ha donat. Amb la llibertat que el Crist ens ha donat, tal com va fer Tecla, hem de tenir, hem de caminar i treballar amb els peus sobre la terra, i hem de tenir el nostre cor nostàlgic de Déu. Tecla, la dona valenta i lliure, és la que és capaç de fer aquesta confessió de fe davant el prefecte que l’havia condemnat. Escolteu què reporten les seves Actes, Diu així: «Jo sóc serventa del Déu viu; allò que passa al meu voltant és que he cregut en aquell en qui Déu s’ha complagut, que és el seu Fill […]. Aquest és l’únic terme de salvació i substància de vida immortal. En les maltempsades és refugi; per als oprimits, alleujament; dels desesperats, recer; i, senzillament, aquell qui no cregui en ell, no viurà, sinó que morirà per sempre». Aquest és el convenciment, aquesta és la fe de Tecla que la porta a viure amb total llibertat. Va ser una dona lliure de tota convenció social, que visqué la llibertat que Crist li havia donat. Aquest és el veritable «poder» del «no poder» de la pobresa evangèlica: és la llibertat dels fills de Déu. Ja ho va dir Jesús un dia als jueus del seu temps, segons ens relata l’Evangeli de Joan: «Si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò» (Jn 8,36).
Aquesta és la llibertat de Tecla, la llibertat que ens dóna l’Evangeli, la llibertat dels fills i filles de Déu. Quan, com Tecla, ens decidim a respondre al Senyor, ens trobem alliberats de totes les cadenes que ens havien lligat a coses sense importància, a preocupacions ridícules, a ambicions mesquines. I la llibertat ―tresor incalculable, perla meravellosa que fóra trist de llençar a les bèsties (cf. Mt 7,6)― és esmerçada tota sencera a aprendre de fer el bé (cf. Is 1,17) i a donar i a donar-nos a mans plenes.
[1]. «Actes de Pau i Tecla», en Apòcrifs del segle II, Clàssics del Cristianisme 17, Barcelona: Proa – FTC 1990, 279-291.
