Parròquia Prioral de Sant Pere, 29 de juny de 2022
Molt estimat poble sant de Déu. Senyor Prior, preveres concelebrants i diaques, responsables de les parròquies de la ciutat; comunitats cristianes. Benvolgut Sr. Alcalde i altres autoritats. Representants de les entitats religioses, cíviques, socials i culturals de Reus. Molt estimats tots en el Senyor.
Aquest és l’any de la recuperació. Es va dir moltes vegades, el dia de la presentació del programa de la Festa Major i en els primers actes. També el dia del pregó es va repetir: tothom tenia ganes de recuperar la festa. En aquest sentit, avui recuperarem també la processó de Sant Pere, tot i que aquest ofici ja el vam recuperar, amb moltes restriccions, l’any passat. Està molt bé, tot això, però m’agradaria incidir en dues coses: La primera és que malgrat la pandèmia, no ha canviat el nostre agraïment. La segona és la idea que ens cal recuperar moltes altres coses com a societat de profundes arrels cristianes, com a humanitat, sobretot la pau, la solidaritat i la convivència.
La primera —com deia— és l’agraïment. Som aquí per donar gràcies a Déu. Les persones catòliques, a les nostres comunitats, celebrem sovint l’eucaristia, que vol dir acció de gràcies. I hem de recuperar d’alguna manera aquest sentiment de gratitud. Us ho plantejaré amb un exemple. A la majoria de llars, fins i tot a les cristianes, s’ha perdut el costum de donar gràcies pel menjar i beneir-lo. Perquè ja és una cosa intrínsecament lligada a l’existència. Tenim un plat a taula. I ja no donem gràcies per tenir la sort de tenir-lo. És normal, pensem. Doncs penso que cal ser agraïts a Déu. Al cap i a la fi, també l’origen religiós de les nostres festes majors, al voltant d’una advocació de la Mare de Déu o d’un sant patró més o menys lligat a la història de la comunitat és d’agraïment pel patronatge, per la vida, per la convivència, per la prosperitat.
Dos anys i mig després encara convivim amb la pandèmia. I malgrat que els indicadors assenyalen una certa normalitat penso que no ens aniria malament plantejar-nos quines conseqüències hi ha hagut, quines decisions hem pres i què haurem de canviar en els nostres models per evitar una evident fallada en el nostre funcionament com a Humanitat. Hem de recuperar les trobades, la festa, la convivència, la compartició… però hem de recuperar aquell sentit plenament humà de societat que viu unida, no una societat feta a base d’aïllaments que, massa vegades es transformen en conflictes. Cal l’escalf comunitari que és l’origen del progrés com a humanitat. Precisament l’Evangeli, tota la Paraula de Déu, ens en dona pautes constants. La comunitat, l’Església, és el lloc de presència de Déu perquè està formada per dones i homes, filles i fills de Déu.
I no sols l’Evangeli ens ha donat pautes per a la nostra vida. A la primera lectura, del llibre dels Fets dels Apòstols, se’ns ha presentat Pere empresonat i alhora alliberat pel Senyor, com a fruit de la pregària de la comunitat i com a signe de la manera com Déu té cura de la seva Església. És una idea amb la qual el llibre presenta, a generacions que ja no van conèixer Jesús, el significat profund de la comunitat dels germans. La força del cristianisme en els primers segles va ser la força de la comunitat, i vet aquí que també en això l’Església actual, com ja he dit abans, treballa per a retrobar-se amb la força d’aquelles primeres comunitats reunides al voltant de la Paraula i del memorial de Jesús. I un exemple el tenim en el Sínode que estem duent a terme, convocat pel papa Francesc.
Molt estimats i estimades, la Paraula de Déu que avui hem escoltat és un esplèndid homenatge a dues figures cabdals del cristianisme. Perquè Pere i Pau, per les seves històries personals, per la profunda conversió que van efectuar a la seva vida i, sobretot, per la missió que els va ser confiada, presenten unes biografies que són del tot imprescindibles com a model de persones cristianes i compromeses.
Per això, i com un dels punts més importants de la nostra reflexió d’avui, podem fixar-nos més profundament, sobretot, en la missió que van rebre els dos apòstols que avui commemorem i de quina manera la dugueren a terme. En el projecte de Déu, Pere i Pau foren encarregats de difondre, animar i enfortir la fe de les persones, creant comunitats cristianes i edificant, d’aquesta manera, la gran comunitat de l’Església. Pau va arribar a dir, fins i tot, «ai de mi si no anunciés l’Evangeli» (1Co 9,16). Doncs bé, aquest és també el projecte que Déu ens ha confiat a tots nosaltres, els creients, cadascú en les circumstàncies que li són pròpies. Avui, doncs, tot pregant per la nostra estimada Església, donem gràcies per la nostre fe, siguem agraïts per tot el que som i tenim com a comunitat cristiana i, alhora també, com els apòstols Pere i Pau, siguem coratjosos a proclamar aquesta fe i a testimoniar-la, tot i les dificultats de l’hora present.
La segona idea tracta de recuperar moltes altres coses, a banda de la festa, com a societat de profundes arrels cristianes, com a humanitat. «No sabem el que tenim», deia la pregonera el dia de sant Joan: «No sabem el que tenim. Podem celebrar la festa major en pau.» L’agraïment del qual he parlat abans va lligat a treballar el do de la pau, de la solidaritat, de l’ajuda i la preocupació pels altres, de l’amor desinteressat… és a dir, de recuperar i mantenir vius els valors cristians sobre els quals està vestida la nostra societat catalana i europea. I, estimats i estimades, penso que ens urgeixen moltes recuperacions. Hem de recuperar-nos de les actituds que ens fan insensibles al terrible episodi i a les terribles imatges —i les perverses polítiques que s’hi amaguen darrere— que ens van arribar fa uns dies de la tanca de Melilla, o ahir els cinquanta migrants morts per asfíxia en un camió a Texas. Hem de recuperar-nos de les actituds que ens fan acomodar a la guerra d’Ucraïna i als altres trenta conflictes bèl·lics que hi ha al planeta i que ni coneixem. Hem de recuperar-nos dels pensaments que ens fan insensibles al sofriment i a la solitud dels nostres veïns grans… Cal recuperar-nos com a societat. I aquesta situació no ens l’ha duta la pandèmia, sinó que ens l’ha portat el relativisme, la individualització i una escala de valors que claudiquen davant el poder i la riquesa. I, per a nosaltres aquestes són actituds de pecat.
I finalment m’agradaria afegir un record per les persones que han mort durant aquests dos anys i mig de pandèmia. Jo diria que gairebé totes les famílies hem viscut la proximitat de qui ha sucumbit. Han estat quasi mil cinc-centes persones al Camp de Tarragona.
Estimats i estimades, des de Pere i Pau, passant per totes les persones que ens han precedit en la fe, els nostres avantpassats, i fins arribar a nosaltres mateixos, som encarregats d’enfortir la fe de les persones, creant comunitats cristianes i edificant el projecte de Déu. Hem de recuperar-nos constantment, hem de donar gràcies a cada instant i no podem dimitir. Perquè aquest projecte Déu ens l’ha confiat a tots nosaltres, els creients, cadascú en les circumstàncies que li són pròpies.
Estimades i estimats, ara prosseguirem la nostra celebració. Que els sants apòstols Pere i Pau ens enforteixin en la fe i ens ajudin a construir una Església plenament fidel a l’Evangeli, en sintonia amb la Creació, defensora de la Veritat i que se situï sempre al costat de qui té necessitats. I que quan algú ens pregunti qui és Jesús, com sant Pere, sapiguem dir rotundament que Ell és el Messies, el Fill de Déu que viu per sempre i està sempre amb nosaltres. Amén.
