Catedral de Tarragona, 21 de gener de 2022
Dn 3,14-20.91-92.95, Sl 33,2-9, He 10,32-36, Jn 17,11b-19
Molt estimat Vicari General, vicaris episcopals, degà i membres del capítol catedral, estimats preveres i diaques, estimat cor i orquestra. Amics de l’Associació Cultural Sant Fructuós. Estimat Poble Sant de Déu.
Un saluto per D. Alessandro Campanella, parroco di San Fruttuoso dell’Arcidiocesi di Genova è anche canonico honorario della nostra cattedrale primata di Tarragona. Un saluto anche per il vostro acompagnante. Ringrazio di cuore la vostra presenza oggi in questa celebrazione a Tarragona, una festività que voi avete celebrato con gioia la domenica scorsa nella vostra chiesa parroquiale.
Celebrem avui amb goig la festa dels coneguts sant Fructuós, bisbe, i els seus diaques, Auguri i Eulogi, els primers màrtirs cristians de la península ibèrica.
Sant Agustí, junt amb el poeta Aureli Prudenci, són els panegiristes del seu martiri, ocorregut en la persecució dels emperadors Valerià i Galiè. El cònsol Emilià arribà a Tarragona amb la consigna d’eliminar, no ja el poble creient, sinó sobretot els seus caps rectors, en el cas que no s’avinguessin a l’acceptació del culte als déus. Fructuós, Auguri i Eulogi, units tots tres en una mateixa confessió, tot i els intents del cònsol de dissociar a ambdós diaques del seu pastor, foren condemnats a la foguera on serien «més abrandats per l’amor de Crist que per les flames del foc», com afirmàvem en el cant d’entrada. I a un cristià que li demanava que pregués per ell quan es trobés amb el Senyor, Fructuós li va respondre amb la frase lapidària que bé coneixem, de què «convé que jo doni la vida per l’Església, estesa d’Orient fins a Occident».
El culte als sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi estigué molt present a Tarragona i a la península, ja abans de la invasió musulmana. La seva festa ocupa un lloc rellevant en el cèlebre Oracional festiu hispànic, de finals del segle VII o començaments del segle VIII, ara conservat a la catedral de Verona, en el nord d’Itàlia. A més, també comptem amb les restes arqueològiques relacionades amb el seu martiri i culte, de l’època paleocristiana. Cap altre antic màrtir hispànic té tanta documentació literària i tants testimonis arqueològics. Avui, i per variar una mica del que anem dient cada any en aquesta diada, voldria fer memòria del lloc que els tres màrtirs ocupen en l’esmentat Oracional hispànic de Verona.
Però, què és aquest Oracional, aquest llibre litúrgic? Quan va ser composat? Quina és la seva història? Responc a aquestes preguntes a partir de les Actes del Congrés que va tenir lloc a Tarragona l’any 2008, amb el títol Pau, Fructuós i el cristianisme primitiu a Tarragona (segles I-VIII), i sobretot del treball de l’eminent historiador i liturgista Dr. Miquel dels Sants Gros.
L’Oracional festiu és el llibre litúrgic que, en l’antiga litúrgia hispana, conté les col·lectes, les oracions conclusives, i les benediccions sacerdotals de les diverses festes, per tal de ser resades a les misses i a les hores canòniques de laudes i vespres. Abans de la seva composició tal com ara el tenim, es crearen petits quaderns per a les festivitats de l’any litúrgic i pel santoral. Pel testimoni d’un autor anònim, potser de la mateixa Tarraconense, sabem que Just, bisbe d’Urgell en els anys 527-546, va escriure oracions utilitzades en les esglésies de la península en el rés de l’ofici diví, i que una mica més tard un altre bisbe, Pere de Lleida, composà també oracions d’aquesta mena, de gran categoria pel seu contingut, i la manera clara d’expressar-ho. Cal dir, però, que l’ús de diferents llibrets en les celebracions litúrgiques sempre crea problemes i per això, és de creure que les nostres esglésies aviat començaren a posar en un sol volum totes aquelles oracions litúrgiques.
És així com sorgeix l’Oracional anomenat de Verona, escrit per a ús d’una església de la ciutat de Tarragona, vers l’any 700. L’Oracional hispànic de Verona, però, com està ben demostrat, no és un llibre pròpiament tarragoní sinó una còpia adaptada per a la ciutat de Tarragona d’un original toledà, amb tota una sèrie d’afegitons propis. Se sap pel testimoni de l’arquebisbe Fèlix de Toledo (694-700) que el seu antecessor Julià (680-690), a més d’haver compilat el Missal hispànic de Toledo, també aplegà el Llibre de les oracions de les festivitats, que l’església toledana celebrava durant l’any litúrgic. I la comparació de tots els Oracionals hispànics de les esglésies de la península, inclòs el de Verona, mostren que provenen d’un model, un veritable arquetipus, que no pot ser altre que el posat al dia per l’esmentat arquebisbe Julià. Una còpia d’aquest Oracional festiu arribà a Tarragona molt aviat, cap a finals del segle VII.
Ara bé, que l’Oracional de Verona sigui una còpia de l’Oracional de Toledo no vol dir que tots els textos siguin d’origen toledà. Es fa, però, molt difícil de distingir en el manuscrit l’origen de les moltes oracions que conté i les possibles mans que les redactaren. De Tarragona sabem que a mitjan segle VII devia ser lloc de composició de misses votives a honor dels màrtirs. Ho diu Eugeni de Toledo, el més gran poeta hispànic de l’època visigoda, en una carta de resposta a la petició de l’arquebisbe Protasi de Tarragona (638-646) que li havia demanat que escrivís les oracions de l’ofici i una missa a honor de sant Hipòlit, màrtir romà, per a ser usades en una església de Tarragona. Eugeni li respon que només compondrà les oracions de l’ofici perquè sap que, de misses votives a honor dels màrtirs, la clerecia tarragonina ja en té de tan ben escrites, que és difícil de fer-ne de millors. Es tracta d’un preciós detall que ens parla de la creativitat litúrgica de l’Església tarragonina d’aquesta època. A més cal afegir que, per sort, aquest ofici a honor del màrtir romà s’ha conservat, en forma d’afegitó fàcilment identificable, en el mateix Oracional de Verona.
L’ofici dels tres màrtirs tarragonins que trobem en l’Oracional de Verona, és col·locat en el dia 21 de gener, que és el dia del seu natalis. Hi trobem fins a 5 misses dedicades als nostres sants, és a dir, 5 grups d’antífones i responsoris seguits de les corresponents col·lectes sacerdotals. En total, 23 oracions, nombre força excepcional, mostra de l’exuberància i riquesa de l’ofici dels nostres màrtirs.
En llegir atentament aquestes 23 oracions, és fàcil veure-hi dues o més mans. A la primera mà cal veure-hi sobretot el redactat de les dues primeres misses. Però hi ha altres mans i procedències, posats al final de les dues primeres misses, que són les primitives, a fi d’enriquir el seu ofici diví, allargant-lo. No podem dir amb seguretat si aquestes últimes foren escrites a Tarragona, però això no priva de veure en aquest ofici una mostra de l’interès que les esglésies hispanes tenien en glorificar els màrtirs tarragonins. També hi trobem la comparació que es fa del martiri del bisbe i dels dos diaques a l’amfiteatre tarragoní, amb l’escena bíblica del capítol tercer del Llibre de Daniel, que avui hem escoltat a la primera lectura, on el rei Nabucodonosor manà tirar a la fornal de Babilònia els tres joves jueus, escena també evocada en les mateixes actes martirials.
Però, ¿quan l’Oracional passà de Tarragona a la catedral de Verona? Tots els passos no es coneixen pas amb detall, però el mateix manuscrit, amb les notes marginals que conté, ens ho explica: En data incerta ja estava a Càller, al sud de l’illa de Sardenya. Abans de l’any 731 era a Pisa. I al final del segle VIII ja era a Verona. Basant-se en la presència de les relíquies de sant Fructuós a Camogli, a la Ligúria, i en tradicions locals, l’any 1913, el gran patròleg Germain Morin, ja suggerí que les relíquies del sant i el manuscrit de Verona podrien haver estat traslladats a Itàlia per l’arquebisbe sant Pròsper de Tarragona en fugir dels àrabs, poc després de l’any 711. Més tard, l’any 1943, mossèn Joan Serra i Vilaró desenvolupà aquesta hipòtesi tan suggestiva amb nous documents. Per tant, podem establir quasi amb seguretat que aquest Oracional se l’emportà l’arquebisbe Pròsper quan va haver de fugir de Tarragona, junt amb les mateixes relíquies dels màrtirs tarragonins. D’aquí el culte que trobem dels sants màrtirs en aquesta zona del nord d’Itàlia. No en va avui tenim aquí en aquesta celebració al Rector de la Parròquia de Sant Fructuós de Gènova, canonge, al mateix temps, de la nostra catedral.
Molt estimats i estimades. Avui he rememorat aquesta aportació documental excepcional i única de la nostra antigor cristiana, perquè siguem més conscients de l’extraordinari llegat arqueològic i històric que tenim. Deixo per altra ocasió les rúbriques que conté l’Oracional, perquè hi entrelluquem els rastres d’esglésies concretes de la ciutat de finals del segle setè. Deia que hem de ser conscients d’aquest llegat perquè, contemplant-lo, admirant-lo i meditant-lo, sapiguem quins son els nostres fonaments eclesials, per poder també acarar adequadament el nostre present i futur.
I, parlant del nostre present i futur eclesials, us haig de dir que avui he signat el decret mitjançant el qual es reorganitza territorialment i pastoralment la nostra diòcesi. Després de mesos de treball a tots els nivells diocesans, aquesta passada setmana el Consell Pastoral Diocesà, òrgan sinodal de la diòcesi, va proposar que es creïn 24 unitats pastorals al territori i que es distribueixin en tan sols cinc arxiprestats, en comptes dels deu actuals. La Unitat Pastoral, urbana, rural o mixta donarà consistència a les comunitats parroquials ―no s’elimina cap parròquia― per a un treball pastoral eficaç i coordinat, per a l’optimització de recursos i per a una visualització de l’essència comunitària i sinodal de l’Església. A més, també s’ha preparat un extens document amb les orientacions per poder dur a bon port aquesta implantació. És, sense dubtes, un fruit del Sínode a casa nostra que marca el camí cap al futur, a l’espera, també, de les conclusions universals del Sínode. I m’alegra que precisament en aquesta data i en aquest context es produeixi aquest fet.
Abans d’acabar, em voldria referir breument, a la segona lectura i a l’Evangeli que se’ns ha proclamat. A la segona lectura l’autor de la carta als hebreus demana als cristians que es fixin en els primers temps, quan tot just haver rebut la llum de la fe, «van sostenir tantes lluites i sofriments» (v. 32). I és que els receptors d’aquesta carta suportaven moltes proves. Per això, l’autor procura que es mantinguin en la fidelitat inicial, perquè semblaria il·lògic cedir després d’haver lluitat tota la vida per obtenir la recompensa!
I l’Evangeli de Joan anava en la mateixa línia parlant de la lluita i del combat que comporta quan la vida cristiana no és acceptada en el món. Els cristians són «enviats» al món (v. 18), igual que ho fou el mateix Crist. I, en aquesta missió, fent cas de sant Pau, convé assumir tot allò de bo que hi ha al món (cf. Fil. 4,8). Però també ens diu que «no ens emmotllem al món present», sinó que «ens deixem transformar i renovar el nostre interior» (Rm 12,2). No podem oblidar que els cristians no estem tancats al món, vivim en ell i amb ell dialoguem, però no som el que el món vol, sinó que anunciem i mirem de viure la novetat radical, la identitat de Jesucrist, que per a nosaltres és la plenitud de tot allò realment humà (cf. GS 22). Aleshores, entenem allò que ens ha dit Jesús a l’Evangeli: «Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc […]. Consagra’ls en la veritat» (Jn 17,14.17). Consagració i missió són dues cares d’una mateixa realitat. Si en la vida seguim de debò a Jesucrist, a voltes, com li succeí a ell mateix, o com els hi succeí als nostres màrtirs, podem atreure fàcilment «l’odi», donat que la fidelitat a la paraula de Déu implica sovint haver d’anar contracorrent.
Molt estimats i estimades. En celebrar avui la solemnitat dels nostres sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi, no oblidem, doncs, la nostra missió profètica i testimonial, que ens porta de vegades a viure un conflicte amb el món i ens demana ésser fidels donant la nostra vida. Amén.
