Catedral de Tarragona, 11 de juny de 2023
Estimat Poble sant de Déu. Benvolgut Degà i membres del Capítol. Estimats mossens de la Unitat Pastoral de Tarragona. Benvolguda Coral. Benvolgut Sr. Alcalde, regidores i regidors, autoritats. Benvolguts representants de les Associacions de la Setmana Santa tarragonina. Representants de l’Ordre Eqüestre del Sant Sepulcre. Molt estimats tots en el Senyor.
Som un poble que des de la primera Pasqua, allà a Jerusalem, ens hem posat en marxa. Hem estat enviats a viure en missió, en pelegrinatge. Una missió i un pelegrinatge que, al llarg dels segles, ens ha fet arribar fins al nostre avui. Enviats des de la Pasqua, caminem cap a la Pasqua eterna. Cada un de nosaltres, i tota l’Església, vivim en camí. L’Eucaristia ens recorda que el Senyor és sempre amb nosaltres, veritablement present. Tot i que moltes vegades ens acomodem, oblidant el camí, cercant les nostres pròpies seguretats, sabem que l’única força i l’única seguretat per al camí diari, és el pa que ens fa present el Senyor ressuscitat. Avui, gràcies a Déu, ens hem pogut reunir aquí, a la Catedral, i nodrir-nos d’aquest pa. D’aquí que, avui, en admirada contemplació, podem celebrar amb tot el goig el do de la vida en l’Eucaristia.
L’Eucaristia és, abans que tot, record del que Déu ens ha fet i ens ha donat. És record vivent, record des del cor, memorial de com Déu ens ha escollit per a ser el seu poble. D’aquí que aquest poble, malgrat els seus neguits i desesperances, el puguem anomenar «el poble sant de Déu», com molt bé afirma el Concili Vaticà II en la seva Constitució sobre l’Església (LG 12). L’Eucaristia és record de com el Senyor ha realitzat amb nosaltres tota la història d’alliberament per a dur-nos cap a ell. I tot el dur caminar de la nostra vida és una profunda història de pertinença i de passió per la plenitud.
Avui, hem escoltat a la primera lectura, aquestes paraules de Moisès que dirigeix al poble: «Recorda’t del Senyor, el teu Déu, que et va fer sortir de la terra d’Egipte, un lloc d’esclavatge», «Recorda’t» de com et va fer passar per aquell «desert immens i terrible, infestat de serps verinoses i escorpins, una terra eixuta, sense aigua». Però, «per a tu va fer saltar un doll d’aigua de la roca dura, i t’hi alimentava amb el mannà». Quan el poble d’Israel va mirar enrere, va veure tot el conjunt de la seva història com a història d’elecció, de creixement, de pertinença. Fins i tot, el llarg i dolorós camí pel desert va ser una història d’amor. Déu va alimentar el poble amb el mannà de la seva proximitat i li va ensenyar l’obediència. Aleshores, el poble té raons per a no oblidar mai aquesta història de la seva elecció.
És veritat que el camí cristià és camí de desert. És veritat que el nostre pas cap al Regne de la plenitud se’ns fa moltes vegades difícil. Viure l’Evangeli i viure la pertinença a Déu ens resulta dolorós en la nostra vida. Però Déu ens dóna el mannà del seu amor. Déu ens dóna l’aigua viva de la roca que és el Senyor Ressuscitat. Déu ens dóna el pa que és el seu Cos. Déu ens acompanya en el camí del nostre propi desert.
A més de record i de memorial, en segon lloc, l’Eucaristia és menjar de pertinença a Déu. És menjar de vida eterna. L’eucaristia és «comunió amb la Sang de Crist i el Cos de Crist», ens indicava avui sant Pau a la segona lectura. Un llenguatge fort que també el trobàvem a l’Evangeli d’avui. És llenguatge intens, és llenguatge matrimonial. És llenguatge de pertinença. Perquè l’Eucaristia és aliment que compromet per a una pertinença total, veritablement matrimonial. L’amor és, per vocació, etern i absolut. L’amor de Déu cap a nosaltres és per sempre i absolut.
Per això, l’Evangeli parla de «menjar la carn i beure la sang». Parla de «viure en mi i jo en ell». Parla de «tenir vida eterna» i de viure «per sempre». Cada vegada que celebrem l’Eucaristia som marcats per l’amor i celebrem la pertinença joiosa al Senyor del nostre cor.
Preguntem-nos tots i cada un de nosaltres: ¿de qui sóc? ¿a qui pertanyo? ¿Jesucrist és realment l’amor que em funda i em fonamenta? ¿Cada vegada que celebrem l’eucaristia i combreguem amb el Cos i la Sang de Jesucrist, ens adonem del compromís d’aquest acte? ¿l’Eucaristia, ens compromet tota la nostra vida?
I, finalment, en tercer lloc, a més de memòria i menjar de pertinença a Déu, l’Eucaristia és font i epifania de comunió, és sagrament de la unitat. L’Eucaristia com a memorial i com a presència de Déu en el nostre camí, porta a compromís de comunió, porta a treure una conseqüència important en la nostra vida: si mengem el mateix pa, formem un sol cos. Ja no es tracta d’un manament a complir o una obligació de llei. Es tracta de quelcom connatural al qui combrega amb Jesucrist: ell crea comunió, ell ens uneix en el mateix amor.
I aquest amor mutu dels qui mengem del mateix pa és, sens dubte, el gran acte d’acció de gràcies de la comunitat cristiana. ¿Quina millor manera de celebrar l’eucaristia estimant-nos i formant de debò un sol cos? ¿Hi ha una forma millor de dir «gràcies» al Déu que ens ha estimat que estimar-nos els que hem menjat del mateix amor?
D’aquí que, tradicionalment, el diumenge de Corpus sigui també el diumenge de Càritas. Aquest Cos que formem tots junts, té necessitats especials. Aquest Cos té greus carències, de pobresa, de valors, d’ideals, de motivacions fondes, de sentit a la vida. Però, també carències de precarietat econòmica, de recursos humans. Es tracta d’unes carències que afecten sobretot a l’habitatge i a la manca de treball, amb una vulnerabilitat més gran en els qui són emigrants o es troben sense papers.
Procurem tenir el cor obert a estimar i a donar-nos. Perquè, no oblidem que els vaivens i el sacseig provocats per tantes sol·licitacions provinents d’un món inestable i ambigu, poden acabar desconjuntant la nostra voluntat i ferir greument la joia de la vida cristiana. El pas previ al desastre és la indiferència, és a dir, l’aigualiment de la vida de pregària i de la vivència de la fe. En la Primera carta de Joan es diu que «hi ha un pecat que porta a la mort» (5,16). Aquest pecat és, avui, la indiferència progressiva, el refredament que entra dins el cor i et fa tornar superficial i buit, sense la paraula adequada, sense els gestos adequats que surten del cor i, en canvi, a punt per a la brometa frívola, despectiva o per a la mitja rialla autosuficient. Aquí és on la força de mal que actua en el món penetra de manera especial. El mateix Jesús ho anuncia en l’últim discurs abans de la passió ⸺un moment en què el mal arriba al seu punt culminant. Diu Jesús: «el mal augmentarà tant, que es refredarà l’amor de la majoria» (Mateu 24,12). La caritat és com un foc que perd intensitat i arriba a apagar-se quan no es posa fre a la força de mal que actua en el món i que porta els deixebles a la perdició. Ningú no és immune a aquest refredament de l’amor. Perquè, com diu l’apòstol, «qui es pensi estar dret, que miri de no caure» (Primera als Corintis 10,12). El papa Francesc en la seva exhortació sobre la santedat cristiana, Gaudete et exsultate, afirma que davant les dificultats cal romandre «ferms al voltant de Déu que estima i que sosté. Des d’aquesta fermesa interior és possible aguantar, suportar les contrarietats, els vaivens de la vida, i també les agressions dels altres, les seves infidelitats i els seus defectes» (núm. 112).
Molt estimats i estimades. Perquè no se’ns refredi l’amor, perquè siguem coherents i conseqüents amb tot el Cos de Crist, del que ens nodrim en cada Eucaristia, avui, dia de Corpus, és també el dia de Càritas. Es tracta d’una institució que ens honora com a Església, perquè és l’expressió de la caritat que hi ha d’haver en els cristians, la punta de llança de la nostra missió de fer present el Regne de Déu en els nostres ambients. Els cristians si combreguem el Cos de Crist hem de combregar també amb tot el Cos, estant ben a prop de totes aquelles persones vulnerables. Siguem, doncs, generosos. Així sia.
