Montblanc, Col·legi Mare de Déu de la Serra, 28 de juny de 2024
Estimades i estimats, molt bon dia.
En primer lloc vull felicitar els organitzadors per la celebració d’aquesta jornada. És un goig veure reunides més de tres-centes persones que desenvolupen la seva missió educativa en les sis escoles diocesanes agrupades a la Fundació Sant Fructuós.
Gràcies, especialment, a tots vosaltres per la vostra tasca diària, per l’esforç que suposa avui la funció d’ensenyar, en un món que està perdent a marxes forçades el compromís amb l’Evangeli de Jesucrist, els valors que trobem en una antropologia cristiana, en els valors de la unitat i de la pau en un planeta que és, com diu el papa Francesc, la nostra casa comuna.
I gràcies per fer de la pastoral educativa l’eix d’aquesta jornada, perquè en la identitat de l’escola catòlica per a una cultura del diàleg veiem com la missió educativa de l’Església forma part d’un projecte pastoral més ampli: estar «en sortida» i «en moviment», per a poder testimoniar, comunitàriament, el tarannà de l’Evangeli davant la pluralitat de cultures i conviccions presents en els sis centres, i això fer-ho amb coherència, amb proximitat, amb humilitat i amb una confessionalitat cristiana que esdevingui inspiradora.
L’escola catòlica està arrelada en principis evangèlics que són, alhora, «normes educatives, motivacions interiors i metes finals», i, per aquesta raó, ha de posar Jesucrist al centre de la concepció de la realitat i practicar el diàleg entre la raó i la fe per obrir-se a la veritat. Per aquest motiu, en les nostres escoles cristianes, la referència a l’Evangeli de Jesucrist ha d’anar més enllà de la matèria de religió catòlica. La proposta pastoral va per tots els alumnes, però ha de començar per tot el claustre de professors. A les nostres escoles, com ho és la realitat plural de la nostra societat pel que fa a la fe, podem dir —en línies generals— que tenim cinc classes d’alumnes: 1) alumnes amb fe cristiana, 2) alumnes oberts a la fe, 3) alumnes indiferents, 4) alumnes oposats, i 5) alumnes d’altres confessions religioses. I la pregunta clau és: podem dir una paraula d’Evangeli per a cada un d’aquests grups? Tenim «relat» per dir que la nostra escola és una escola cristiana? Podem dir que Jesús és el centre de les nostres escoles?
Per aquest motiu, la proposta pastoral va dirigida, en primer lloc, a tot el claustre de professors. Potser la mateixa classificació que hem fet sobre els alumnes la podríem fer en relació amb el professorat. Per això, entendreu que, com a mínim, el que vull és que els directors i els equips directius dels centres almenys puguin ser del primer grup! Una pregunta clau que ens podríem fer seria aquesta: en tot el procés d’anys d’un nen o una nena, des del dia que entra a l’escola fins que en surt, quin anunci de fe ha rebut?
D’aquí la importància de l’equip de pastoral per als mateixos professors, amb la capacitat de crear un espai per a la reflexió global de tot el centre. Per aquest motiu, desitjaria que tots els professors, no sols els que fan religió, poguessin obtenir la DECA, i desitjaria també que en els espais que anualment dediqueu a la formació, que, si no ho tinc mal entès, són unes trenta hores, poguéssiu anar a terços, és a dir: un terç dedicat a la identitat i a la missió, un terç dedicat a la pedagogia i un terç dedicat a la didàctica.
He parlat d’identitat i de missió. Això és el que ens distingeix com a escola cristiana, no el fet que sigui una escola verda —que està molt bé—, una escola que promogui el coneixement de diferents llengües estrangeres —que també està molt bé— o una escola que tingui projectes esportius molt interessants
—que també pot resultar molt interessant.
Crec sincerament que en aquests deu anys que venen hi haurà un canvi brutal, un canvi molt profund en les nostres escoles. I què ens diferenciarà de les altres? Doncs la nostra identitat cristiana i la nostra missió evangelitzadora. Aquest serà l’únic plus que podrem oferir. Haurem de ser capaços d’incidir en una fe que esdevingui verificada en la cultura i, al mateix temps, una fe que esdevingui compresa per a ser celebrada i per a ser viscuda en la comunitat, perquè sense comunitat no hi ha fe. Per tant, ens cal una formació cristiana no sols del cap, sinó una formació cristiana que arribi al cor, perquè quan les coses arriben al cor, aleshores és quan pots donar i donar-te a mans plenes. Per aquest motiu, etimològicament, la paraula creure vol dir ‘donar el cor’: el llatí credere ve de cor, cordis, i del verb donar: do, das dare.
I si la fe és «donar el cor», d’aquí que l’escola catòlica hagi d’estar oberta a tots, especialment als més febles, en la perspectiva «d’una profunda caritat educativa». I haig de dir que les nostres escoles compleixen a bastament aquest principi. Ho he comprovat en les visites que he fet als vostres centres. Gràcies, també, per aquest acolliment que us caracteritza. Gràcies per la vostra «caritat educativa».
L’escola catòlica necessita educadors, tant laics com consagrats, que siguin «competents, convençuts i coherents, mestres de coneixement i de vida» i que en el dia a dia estimin, sobretot, els seus alumnes, perquè els alumnes són els «subjectes actius del procés educatiu».
Als infants i adolescents que us han estat confiats, cal responsabilitzar-los de seguir els programes però també cal guiar-los perquè «mirin més enllà de l’horitzó limitat de la realitat humana», aconseguint una síntesi entre fe i cultura, perquè ja hem demostrat que la ciència i la fe han de mantenir un diàleg d’igual a igual. Les ciències empíriques esdevenen la saviesa del text. En canvi, les ciències humanes i, enmig d’elles, la teologia cristiana, esdevenen la saviesa del context o les savieses de la cultura. Les primeres ensenyen a una persona quin és el seu mitjà concret i exacte, per situar-se adequadament en ell; les segones, en canvi, expliquen què hi fem, en aquest mitjà, per què hi som, on ens trobem i el sentit de tot el conjunt.
Avui, festivitat de sant Ireneu, recordem amb ell que el contingut de la fe es rep dels orígens de l’Evangeli, de la vida i de l’obra de Jesucrist explicitada nítidament per l’Església apostòlica. D’aquí la importància —per ell— de la «successió apostòlica» i que la Tradició apostòlica és única, amb el mateix contingut fonamental a tot arreu. Aquesta transmissió de la Tradició apostòlica, ens deia el Sant, no depèn de la capacitat d’homes més o menys doctes, sinó de l’Esperit Sant. Això fa que l’Església sigui una realitat sempre viva i jove, enriquida amb múltiples carismes. Ell va lluitar en contra de les diferents heretgies gnòstiques que intentaven adaptar i diluir el cristianisme enmig dels corrents d’opinió i de pensament que hi havia a la segona meitat del segle II. És molt semblant al que ens passa avui. L’Evangeli no està mai de rebaixes, per tal de no ferir susceptibilitats. L’Evangeli és l’Evangeli. No hi ha volta de full. Aquell que el viu autènticament és el veritable home savi, és l’home o la dona jove de cor i d’esperit, perquè la saviesa, és a dir l’Evangeli és sempre jove.
M’agradarà veure, avui, com desenvolupeu les vostres pastorals que s’arrelen en orígens i carismes tan diversos com escoles diocesanes, parroquials, Maristes, Vivencianes i Vedrunes, carismes particulars que convergeixen en l’únic carisma veritable que ens uneix a tots i que no pot ser altre que la figura de Jesucrist.
I també m’agradarà escoltar com heu estat capaços de passar de la «Paraula» a l’acció.
Acabo amb un agraïment especial a la directora de la Fundació, la Sra. Maria Cinta Sebastià, que al llarg d’aquests tres anys ha posat en marxa i ha consolidat la nostra fundació canònica i que es jubilarà el proper onze de setembre. Moltes gràcies, Cinta, per la teva dedicació a les sis escoles i a l’Arquebisbat.
I també us haig de dir finalment que m’hauria agradat avui poder-vos anunciar el nou director o directora de la Fundació, però encara no és possible. Mirarem de solucionar aquesta qüestió abans no acabi el mes de juliol, perquè s’han de reblar molts punts i aspectes que van en la direcció del discurs que us acabo de pronunciar.
Moltes gràcies.
