Paraules a l’inici de la trobada
Escola Sant Pau de Tarragona, 30 d’abril de 2022
Molt estimats professors i docents de l’assignatura de Religió de les diverses diòcesis catalanes. Molt estimats mestres cristians.
Sra. Yvonne Griley directora general d’Afers Religiosos
Sra. Meritxell Ruiz, Secretària General de la Fundació escola cristiana de Catalunya
Sra. Raquel Pérez, secretària de la Comissió d’Educació i Cultura de la Conferència Episcopal Espanyola.
Sr. Rafael Muñoz, Director del Secretariat Diocesà d’Ensenyament de Tarragona.
Sr. Pablo Muñoz, Director d’aquesta Escola Diocesana Sant Pau de Tarragona que avui ens acull I que agraïm de cor la seva disponibilitat.
Delegats Diocesans d’Ensenyament de les diòcesis catalanes.
La vocació de mestratge ha estat i serà una de les més nobles. Comporta, per principi, una atenció als altres ―és a dir, els alumnes― en recerca del seu bé. Cert que pot ser minada per l’egoisme, que fa malbé tantes coses. Tanmateix, però, sempre que el mestre torna a plantejar-se la identitat pròpia, recupera la mirada cap enfora. Els ulls oberts dels infants i dels nois i noies; els ulls, a voltes inquisidors, a voltes esllanguits, dels adolescents us guanyen l’ànima. Es fa veritat el pensament del pedagog Alexandre Galí (1886-1969) quan deia: «La gent s’ha pensat que a mi m’interessava la pedagogia o l’escola…, però a mi el que m’interessa és el nen.»
Els qui sou mestres cristians viviu aquesta vocació des de la resposta al Mestre que «va passar fent el bé» a tots (Ac 10,38), i que «no va venir a ser servit, sinó a servir i a donar la vida» (Mc 10,45). Vosaltres, els professors de religió, sou doblement urgits a fer de la vida un servei. Ara bé, si el vostre guiatge és reclamat pel bé de l’alumne, ha de ser, lògicament, respectuós amb la seva persona i el projecte de vida que els seus pares tinguin inicialment per a ell. En la mesura que les matèries que expliqueu tendeixen a conformar la vida, els mestres heu de tenir una gran atenció i respecte pels nois i noies, tot procurant també que les seves famílies comprenguin i s’integrin en el mateix projecte educatiu que exerciu amb tanta cura.
Centrem-nos ara en la classe de Religió. L’afirmació pot sorprendre, però és vàlida: «Un mestre cristià hauria de desitjar fer classe de Religió.» Si la Religió és una de les matèries en la qual s’hi reflecteix i s’hi comunica vida, és lògic que un mestre que estima la seva fe desitgi transmetre els continguts i les raons d’allò que viu als alumnes que demanen aquest ensenyament.
La classe de Religió és, per al mestre, una forma d’identificar-se a si mateix i davant els altres companys de claustre. Quan en un claustre es viu un clima de llibertat autèntica i de democràcia, l’opció d’ensenyar Religió mereixerà respecte com les altres opcions fetes des de conviccions que autentifiquen la vida.
Cal fer la classe de Religió amb la màxima competència. Els alumnes hi tenen dret, com el tenen en les altres matèries: la llengua, les matemàtiques o la biologia. Ens cal una classe científicament ben feta tant pel que fa als continguts com a la pedagogia. Això, prou ho sabeu, demana preparació i demana formació.
Per això heu vingut avui a Tarragona. Precisament la Jornada d’avui, que gira al voltant del nou Currículum, porta un significatiu títol: «Aprendre a Ensenyar. Treballem el nou currículum de religió».
Per això avui sou aquí, i molts de vosaltres heu fet una colla de quilòmetres. Per la necessitat que teniu de trobar-vos, per la necessitat que teniu d’encoratjar-vos mútuament, per la necessitat que sentiu d’estar al dia i de rebre una adequada formació permanent. Encoratjo a totes i a tots a mantenir el bon to i, com afirmava el Concili Provincial Tarraconense de 1995, que pugueu donar «la deguda informació sobre el fet religiós i la cultura cristiana i sobre la seva incidència en la història, en l’art i en els costums del nostre país» (CPT 11). Us dono les gràcies, doncs, per ser avui aquí, i que tingueu una trobada ben joiosa i ben fructuosa. Moltes gràcies per la vostra atenció.
