A prop dels quaranta anys de presbiterat miro amb afecte l’inici de la meva vocació: en primer lloc tenir una família on la fe era fonamental, amb una vivència cristocèntrica, és dir, sense devocions accessòries. La celebració de l’eucaristia i els actes propis de la parròquia marcaven la vida de la fe, amb la pregària familiar diària.
Després, la vida fraternal al Seminari, la formació al Seminari Menor i la vida comunitària al Major en un ambient d’ajuda i de respecte.
També, la immersió en l’etapa pastoral a la parròquia descobrint la vida diocesana, especialment la tasca amb els joves de confirmació i postconfirmació, com en dèiem aleshores.
Poso com a dates importants la infantesa, on vaig assumir la fe encarrilada cap a la vocació; l’adolescència, en el moment trist que molts companys deixaven el Seminari Menor, i la joventut, en la decisió per una donació a Jesucrist en l’Església.
La pregària, centrada en la litúrgia de les hores, i la lectura continuada de la Sagrada Escriptura ha estat i és sempre, per a mi, el moment del dia on reposar de les inquietuds, de serenor en els contratemps, de confiança en el que ha de venir i d’acció de gràcies al Senyor per sostenir-me i conduir-me, atendre’m i respondre’m en el silenci. La pregària és un temps de profit perquè et sents profundament acompanyat per Aquell que confia en tu i es fa present, sense ni adonar-te’n, amb tu i per tu en la comunitat i en tantes persones que et trobes pel camí.
Per tot això convido nois i joves a plantejar-se si el Senyor els té reservat un lloc d’especial servei en el ministeri presbiteral per a celebrar els sagraments, acollir i acompanyar moltes persones necessitades d’una ajuda en la seva vida.
Jordi Figueras i Jové, pvre., arxiprest del Baix Penedès
Article publicat al Full dominical del 21 d’abril de 2024 (n. 3867)
