Ja fa un temps que el poble en el qual visc es va quedar sense la botiga d’alimentació de tota la vida. S’hi trobava de tot i va ser una llàstima que tanqués. Per sort i pel bé de tots els veïns, fa uns mesos s’ha obert una botiga nova d’alimentació. Encara que fou i és una noticia que marca la petita història de la població, no és això el que voldria subratllar. Per dins és com tots els establiments del gènere, però a la porta d’entrada hi ha un detall que indica que s’hi vol oferir alguna cosa més. A banda i banda de la porta hi ha una cadira baixeta amb el coixí corresponent de coloraines. Les dues cadires són una invitació a alguna cosa més que a comprar. Conviden a seure, a reposar, a conversar, a estar una estona amb les persones que entren i surten que no són només compradors de productes de necessitat, sinó veïns i coneguts.
Aquestes dues còmodes petites cadires m’han recordat els capvespres dels estius a la fresca a la porta de casa meva, quan ens reuníem amb els de les cases del costat i del davant, en llargues i divertides converses. Sortia de tot. Ens posàvem al corrent de les enraonies del poble. Era diari el tema de les xacres creixents dels avis. La feina de la terra dura i mal pagada la treien els homes. La canalla no parava d’ací d’allà i no els feia falta cap cadira.
Saltant uns anys, el pensament m’ha portat als meus anys adolescents de Seminari. Un molt llest i original mossèn superior maldava per introduir-nos a la devoció a la Mare de Déu. Un exercici que ens proposà fou inventar unes lletanies diferents dirigides a Santa Maria, apartant-nos de les clàssiques d’inspiració bíblica. Per sorpresa del grup va proposar: «Santa Maria, cadireta baixa i còmoda!» Aquesta em xocà i molt! No en recordo cap de les altres que ens deuríem empescar. El res del rosari segur que va ser molt original.
A tomb de les dues cadires de la porta de la botiga del meu poble, la recomanació que ens hem de fer és tenir sempre a punt algun senyal visible conforme estem a punt d’escoltar, d’acollir, de dialogar, d’aprendre, d’encoratjar, d’enfortir, d’animar. Segur que la mirada posada en cada persona que ens trobem, activarà algun d’aquests verbs. Són actituds que construeixen fraternitat. El que pot passar és que si una persona seu al teu costat a la porta de casa un moment, podria ser que després segués amb tu al teu sofà una estona llarga. Potser, qui sap, us trobareu compartint taula. I, encara més, fent junts el camí de la vida.
Josep Bofarull, pvre.
Article publicat al Full dominical de l’1 de juny de 2025 (n. 3925)
