Avui fem memòria del nostre bisbe Manuel Borràs i companys màrtirs. Si només ens limitem a fer-ne una commemoració anual quan toca, ens exposem que el pas del temps vagi difuminant el seu record i debilitant la força de la seva mort martirial, perquè no fou una mort natural sinó el resultat d’una guerra fratricida i d’una persecució religiosa on l’odi, la venjança i la violència anorrearen la convivència i sembraren arreu l’arbitrarietat i la follia dels crims i de la por.
La nostra Església en fou una de les víctimes més rellevant. Innombrables persones de tots els nivells eclesials, tant religiosos com laïcals, foren sacrificades per causa de la seva fe. Foren tres anys d’esglai, sense recursos i amb molta incertesa. Enmig d’aquest desgavell, entre l’odi i la calúmnia, els nostres màrtirs vessaren la sang tot confessant la fe i escampant el perdó. Semblava que la fúria del mal volgués anorrear la convicció dels creients. No fou pas així. L’Esperit de Déu desvetllà el coratge agosarat de molts que, desafiant amenaces i posant en risc la pròpia vida, teixiren unes xarxes clandestines de comunicació entre persones, famílies i mossens. Així emergí ben viva una «Església domèstica»: comunicació de béns i de sagraments, una Església del silenci clamorós amb la força genuïna i evangèlica de les primeres comunitats apostòliques, en la pobresa i amb penúries de tota mena, en l’angoixa permanent i amb el dol de la mort. En la seva nuesa es revestiren de Crist, batejats amb la sang del Crucificat. I per això tenien l’esperança segura de la Vida Nova en el Ressuscitat. Són aquells que anaven vestits de blanc i que un dels Ancians de l’Apocalipsi que estava al Tron de l’Anyell i es pregunta: «D’on venen aquests que van vestits de blanc? I respon: aquests són els qui venen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell i els han quedat blancs» (Ap 7,14). Oh meravella, la sang vermella, als màrtirs els vesteix de blanc!
Aquest és el testimoniatge esperançat dels nostres màrtirs. És l’Evangeli sense glossa. No n’hi ha cap altre. I avui, què? No s’hi val amb un record convencional. Ells ens interpel·len i han de ser els nostres referents. S’atribueix a Tertulià aquella expressió tan encertada: «La sang dels màrtirs, llavor de cristians». Ells la sembren. Nosaltres l’hem de fer germinar. Ells ho feren en un context de persecució i expiant amb la seva mort els pecats de l’Església. Nosaltres ho hem de fer en un context d’indiferència religiosa generalitzada que potser és pitjor, perquè ens pot desmotivar. Encarnar en nosaltres el seu testimoniatge serà el millor memorial.
Francesc Manresa, pvre.
Article publicat al Full dominical del 12 d’octubre de 2025 (n. 3944)
